Nascut a Vic, va obtenir el títol d’arquitecte l’any 1906 a la ciutat de Barcelona. Un any abans havia rebut el seu primer encàrrec, l’altar de la Puríssima de Montserrat. La seva primera etapa creativa va estar marcada per la influència de l’obra de Gaudí, de qui va ser amic, com es va fer palès a la Casa Colomer i la Casa Bayés de Vic (1906 i 1907 respectivament), al monument a Jacint Verdaguer a Folgueroles (1908) o l’edifici situat a la plaça del Cinc d’Oros a la cantonada de la Diagonal amb el Passeig de Gràcia que va construir amb el seu germà, Lluís Pericas i Morros. Després d’una llarga estada pel Conflent i el Vallespir per estudiar els monuments romànics i diversos viatges al centre d’Europa entre 1912 i 1914, on va tenir contacte directe amb les obres del moviment de la Secessió Vienesa, Pericas va desenvolupar un estil més personal de clara estètica noucentista. Va iniciar una col·laboració professional amb l’arquitecte gironí Rafael Masó, amb qui va guanyar el concurs de la Clínica Mental de Santa Coloma de Gramenet l’any 1916. Va ser arquitecte diocesà de Vic a partir de 1913, i de Barcelona a partir de 1922, i arquitecte municipal de Vic entre 1930 i 1939. Amb posterioritat a la Guerra Civil epanyola va projectar i reconstruir diverses esglésies i convents com el de Tona (1940), la Gleva (1940) o Campevànol (1944) i també va construir algunes sucursals per a la Caixa de Pensions, com les de Sort o Viella.
Rafael Masó i Valentí (1880-1935). D’origen gironí, va obtenir el títol d’arquitecte a Barcelona el 1906 en la mateixa promoció que Josep Maria Pericas. Precursor del Noucentisme, durant la seva primera etapa professional entre els anys 1906 i 1911 va dedicar-se sobretot a les arts aplicades, però també destaquen les seves obres a la Casa Batlle i la Farinera Teixidor a Girona. A partir de 1912, després de fer viatge per Europa, va rebre la influència de moviments centreeuropeus com la Secessió Vienesa, palesa en treballs com la Casa Masramon d’Olot i la Casa Ensesa de Girona. Una tercera i darrera etapa professional va tenir lloc entre els anys 1923 i 1935, quan va treballar com a regidor de Foment a la ciutat de Girona (excepte durant el parèntesi de la Dictadura de Primo de Rivera entre 1923 i 1930) i va impulsar la reforma de la ciutat i la protecció del seu patrimoni, així com la urbanització de S’Agaró a Castell-Platja d’Aro. A banda de la seva tasca com arquitecte, també va destacar com poeta, prosista i periodista. Va morir de manera sobtada a Girona l’any 1935.
Joan Baptista Subirana i Subirana (1904-1978). Va estudiar arquitectura a Barcelona, Madrid i Berlín, becat en aquesta darrera ciutat per l’Alexander von Humboldt Stiftung. Va organitzar el pavelló espanyol de l’Exposició Internacional d’Habitatge Urbà i Construcció a Berlín el 1931. Durant els anys trenta va ser membre del GATPAC (Grup d’Artistes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània) i va col·laborar amb altres destacats arquitectes com ara Josep Lluís Sert i Josep Torres Clavé; amb ells va construir la Casa Bloc (1932-1936) de Sant Andreu, i el Dispensari Central Antituberculós (1934-1938), dues mostres excel·lents de l’arquitectura racionalista a Barcelona sota la influència de Le Corbusier. El 1934 va rebre l’encàrrec dels serveis de sanitat de la Generalitat de Catalunya d’ampliar la Clínica Mental de Santa Coloma. Després de la Guerra Civil espanyola va patir diverses ordres d’expulsió, però la seva doble nacionalitat (argentina de naixement i espanyola per matrimoni) va possibilitar el seu salvament i va poder seguir treballant com arquitecte fins a la seva mort el 1978.
Sílvia Martínez i Palou (1961). Arquitecta per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona i artista plàstica formada a la Facultat de Belles Arts, a la Llotja d’Art i a l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona, en l’especialitat de gravat. La seva obra s’inspira en les façanes d’edificis dels anys 1950-1970, amb peces com els “Peabody Terrace” de Josep Lluís Sert a Harvard, els “Robin Hood Gardens” d’Alison i Peter Smithson a Londres. Al llarg de la seva carrera ha fet exposicions al Col·legi d’Arquitectes de Barcelona i a diverses galeries europees com ara Luxemburg i Brussel·les. Com a cap del Servei de Projectes, Obres i Manteniment de la Diputació de Barcelona va fer la restauració de la Masia de Torribera l’any 2000 i, juntament amb Joan Tosas Pifarré, l’edifici del Director un any després.