«L’experiència de fer recerca és brutal»
Es podria dir que la vida de Manel Masriera ha transcorregut lligada al tèxtil. Els avis materns regentaven una de les moltes petites fàbriques que hi havia hagut a Canet de Mar entre els anys 50 i 60, d’on en sortien bàsicament roba interior i samarretes. Ell, atret per la mecànica, va començar a estudiar a l’escola industrial de Barcelona, però els desplaçaments de l’època no eren fàcils i va acabar matriculant-se a l’Escola de Teixits de Punt l’any 1964. “Ho recordo amb molta estima, el fet de poder estar a Canet, amb els companys que érem com una família... Hi havia avantatges i inconvenients, no estaves al rovell de l’ou de l’ambient universitari, però vivies molt tranquil”. Del seu pas per les aules de l’escola en recorda especialment el professor Ramon Rovira, “una bellíssima persona i molt bon professor”, també en Rius, que feia química, l’Elies de matemàtiques, “un tio molt ferm que venia de Barcelona”, en Palomer, “a qui vaig acabar substituint uns anys després”.
En Manel Masriera va acabar als estudis l’any 68, “soc generació del 68, del maig francès. Aquella revolució d’estudiants va arribar diluïda, però va arribar. Va ser una època de canvi radical”. Però la convulsió dels temps no afectava el tèxtil, en aquell moment era una indústria potent i Masriera va trobar feina tan bon punt va acabar els estudis a l’empresa ALBO SA de Mataró. “Vaig començar a l’oficina tècnica, dibuixant mecanismes”, explica. Però aquell primer lloc va durar molt poc, aviat el va anar a buscar en Miquel Soler Fontàs, llavors director de Can Gasol a Mataró, i li va proposar incorporar-se a una empresa associada, Can Marfà.
“Can Marfà era una empresa molt gran, tenia amb sis-cents treballadors, una filatura a Girona amb dos-cents treballadors més i una fàbrica d’agulles a Llagostera amb un centenar més de treballadors. Érem gairebé mil en total”. Manel Masriera va passar a ser el director tècnic de Can Marfà amb només vint-i-dos anys. El volum de l’empresa li va permetre conèixer amb profunditat tots el procés de producció, però amb el pas del temps també va poder comprovar com el volum de l’empresa li impedia ser flexible i adaptar-se als nous temps. “Van anar sortint tints, filatures, etc. Sortia més a compte encarregar una part del procés a fora que no pas fer-lo. No tenia sentit voler-ho fer tot”. Aquell canvi de tendència va coincidir amb una crisi de preus del petroli a inicis dels anys vuitanta que van fer trontollar el sector.
“Nosaltres treballàvem per stoks, tant havíem venut, tant fèiem i després veníem. Amb la pujada de preus de petroli aquest sistema no es podia aguantar i vam haver de començar a treballar segons demanda. Però una fàbrica tan gran és com un elefant, li costa molt aturar-se, flexibilitzar els processos”. Veient que el futur de Can Marfà estava compromès i reconeixent-se desgastat pels anys de treball, el 1984 Manel Masriera va veure una finestra d’oportunitat en assabentar-se d’una vacant al cos de professors de l’Escola de Teixits. Per indicació de Ramon Rovira va presentar-se a les oposicions i va aconseguir la plaça.
“Va ser una gran decisió, tot i que anava a cobrar menys, la docència sempre m’ha agradat. A més, treballar en una gran empresa crema molt, sobretot per la gestió de personal i la quantitat d’hores que hi has de posar. Marxava a casa al matí i tornava al vespre”.
Els dos primers anys com a professor, Masriera va ocupar-se de la secció de tricotoses, “no era la meva especialitat, però vaig tenir paciència un parell d’anys, es va jubilar en Palomer i ja vaig obtenir la seva plaça per ensenyar circulars”.
El seu vincle amb l’Escola de Teixits va prendre una dimensió inesperada el 2002 quan la Diputació de Barcelona va destituir el llavors director, Costajussà, i va encarregar-li la direcció al mateix Masriera. “Jo no m’havia postulat mai, però ho vaig haver d’assumir”. El seu pas pel càrrec va ser breu, el 2005 veient que la viabilitat de l’Escola de Teixits estava en perill, Masriera va decidir renunciar al càrrec, “no volia ser jo qui tanqués el centre”, recorda. El seu relleu el va agafar l’actual director, Miquel Soler.
Per Masriera, la crisi de vocacions que va propiciar l’eliminació dels estudis universitaris a l’escola de Canet, va lligada a les dificultats del sector tèxtil. “La irrupció de la Xina durant els anys noranta ens abocava a preus impossibles i això va fer que les empreses anessin tancant una darrera l’altra. Aquella situació ha quedat en l’imaginari de la gent, per això el tèxtil té mala fama i la gent no s’hi vol dedicar”. Tot i així, reconeix que ara mateix les empreses que aposten per teixits tècnics gaudeixen de bona salut i, a més, els costa trobar personal format.
De fet, el darrer tram de la vida laboral de Manel Masriera va lligat precisament a la investigació. Des del 2005, i durant vuit anys, va passar a formar part del Centre de Recerca. “Per mi va ser una experiència brutal”, exclama, “vaig fer el que no havia fet mai: investigar”. Un dels principals projectes en els que va intervenir va ser el de desenvolupar peces per Applus una empresa que treballava per Airbus. Tot i que els resultats no van acabar d’ajustar-se al que els demanaven, de la investigació en va sortir una patent.
Masriera, que es va jubilar el 2013, és conscient que el coneixement acumulat al llarg de la seva trajectòria encara és valuós pels actuals investigadors. Per aquest motiu, encara es passeja pel CRTTT de Canet i encara assessora el sector. Considera que és molt difícil recuperar tot el teixit industrial que s’ha perdut, però al mateix temps veu que les empreses actuals funcionen bé. “Veig el sector estabilitzat amb tendència a pujar, però falta temps”, conclou.