Historia de la Escuela de la Mujer - Recintos

 

El 1899 es va aprovar el reglament de l’Escola, que establia dos tipus d’ensenyament: un ensenyament general, que permetia escollir teoria i pràctica de tall o confecció de llenceria, vestits, abrics i capells; i un ensenyament professional, en què calia seguir la totalitat del pla d’estudis i, si les alumnes volien dedicar-se a la docència havien de demostrar el domini pràctic dels mitjans didàctics per ensenyar a tallar i confeccionar.

 

El 1910 es van iniciar els contactes entre l’Escola de la Dona i l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona, que era privat. Francesca Bonnemaison, presidenta de l’Institut, va facilitar matrícules gratuïtes per a alumnes sense recursos econòmics de l’Escola de la Dona.

Durant la primera dècada del segle XX, l’Escola va tornar a reclamar el trasllat ateses les deficiències higièniques, la manca de ventilació i de suficient il·luminació que patia. Coincidint amb la presidència d’Enric Prat de la Riba al capdavant de la Diputació de Barcelona (1907-1917) es va obrir el 1910 un concurs per trobar una nova seu, però les operacions no van reeixir i l’Escola es va quedar a la mateixa ubicació. A canvi, però, es van fer reformes al local, entre elles la instal·lació el 1913 del primer enllumenat elèctric de l’Escola.

 

 

EL 1914 l’Escola Provincial de Tall va canviar el nom per Escola de Tall. El dibuix va esdevenir matèria obligatòria i el dibuixant Joan Llaveria i Labró es va encarregar d’aquest ensenyament artístic.

 

 

 

La primavera de 1914 el Consell d’Investigació Pedagògica de la Diputació Provincial, dins el projecte educatiu encetat per la Mancomunitat de Catalunya, tot just creada aquest any, va convocar una beca per anar a estudiar l’art de la confecció a París. La beca va recaure en Maria Fath i Camps, però l’esclat de la Primera Guerra Mundial l’agost va endarrerir el viatge fins l’any 1916, quan es va poder incorporar finalment a les classes de l’École Cannone. En retornar, al novembre, Maria Fath Camps va substituir Mercè Carbonell com a directora de l’Escola de Tall de manera interina, qui havia sol·licitat una llicència.

 

 

El desembre de 1915, la Mancomunitat va crear un patronat nomenat per la Comissió d’Instrucció Pública i Belles Arts, que estava integrat, entre d’altres, per Francesca Bonnemaison. El Patronat establia explícitament l’Escola de Tall com un centre d’aprenentatge de tall i confecció, i no com una escola de moda, atès que estava lluny de ser un centre equiparable als que existien a París o Viena. Aquest mateix any l’Escola va organitzar dos cursos trimestrals, un sobre confecció de capells i un altre sobre tintoreria aplicada a la conservació de teixits i les peces de vestir, impartits per Josefa Moreu (coneguda professionalment com Josefa Caballol) i Rosa Sensat.

 

 

 

El 14 de juliol de 1918, l’Escola de Tall va canviar el nom per Escola Professional per a la Dona i també la seva ubicació amb el trasllat al carrer de la Ciutat número 7, al costat de la plaça de Sant Jaume. Alhora, l’Escola va deixar de dependre de l’Escola de Magisteri. La nova denominació reflectia el propòsit d’oferir a les dones de les classes populars i obreres uns instruments educatius que els permetessin professionalment equipar-se amb l’home, i en aquest sentit, més enllà de l’ensenyament de tall i confecció, també oferia a les dones un complement de cultura general.

 

De fet a tots els cursos generals preparatoris es preveia l’estudi de català, aritmètica, geometria, francès, geografia i història, ciències naturals i dibuix. El nombre d’alumnes del curs 1918-1919 era al voltant de dues-centes.

 

 

El 1919, Maria Fath Camps és nomenada directora de l’Escola Professional per a la Dona.

 

 

 

 

Ateses les limitacions d’espai i el desacord sorgit entre la Diputació de Barcelona i el propietari de l’edifici del carrer de la Ciutat, l’Escola va canviar novament la seva ubicació i el 1922 es va traslladar als baixos del número 12 del carrer Elisabets. L’edifici era propietat de la Casa de Misericòrdia i fins aleshores havia allotjat la seu l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona.

 

Amb el canvi de seu es van introduir les classes de religió i moral, i Concepció Farran va ser designada cap d’Ensenyament Domèstic a l’Escola, una branca que a partir d’aquest moment s’incorporava a l’Escola Professional i que amb anteriorment s’havia impartit a l’Escola Industrial. Aquest ensenyament constava de tres blocs: alimentació i salut; llar, higiene i salut, i finalment, jardineria. L’edat mínima per entrar a l’Escola s’havia fixat als 14 anys. A partir de maig de 1923 es van incorporar les classes de cuina, que aviat es van fer populars.

 

 

La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) va comportar una sèrie de canvis en l’Escola Professional per a la Dona: la confiscació de les instal·lacions i materials; la prohibició de l’ús del català; el traspàs de la capacitat per atorgar títols a l’Estat espanyol; la depuració de Concepció Farran, i la confirmació en el càrrec de Maria Fath com a directora. En endavant l’Escola quedava adscrita a la Secció de Foment i Instrucció Pública i Belles Arts de la Diputació Provincial.

 

 

 

 

El 1928 l’Escola va tornar a canviar la seva ubicació i es va traslladar a la Casa dels Canonges, situada al carrer del Bisbe, un edifici del segle XIV al costat del Palau de la Generalitat. La Casa havia estat restaurada recentment pels arquitectes Joan Rubió i Bellver i Jeroni Martorell i Terrats.

 

 

A la Casa dels Canonges també es trobava la Escuela Superior para la Mujer, l’altre centre adreçat a les dones que gestionava també la Diputació de Barcelona. La Escuela Superior para la Mujer, creada durant la Dictadura de Primo de Rivera, era l’hereva de l’Escola de Bibliotecàries després de la supressió de la Mancomunitat de Catalunya i la depuració del personal que hi treballava.

 

L’arribada de la Segona República el 1931 no va suposar cap canvi transcendental per a l’Escola, si bé amb el traspàs de poders entre la Diputació i la nova Generalitat, el Negociat d’Instrucció Pública de la Generalitat de Catalunya es va responsabilitzar de l’Escola. De fet, es va mantenir una línia educativa continuista, tot i que no es va recuperar l’ensenyament domèstic fins que el 1933 ho va reclamar Concepció Farran. La Secció d’Ensenyament Domèstic es va integrar a l’Escola Professional el juliol d’aquest any. Aquest any també es va produir el traspàs de Mercè Carbonell.

L’octubre de 1935 la Secció d’Ensenyament Domèstic es va desvincular d’aquesta darrera i a partir d’aleshores cadascuna de les escoles tindria un organigrama propi i les seves direccions respectives.

Durant l’estiu de 1936, en el context convuls de la Guerra Civil espanyola, Concepció Farran va ser nomenada directora de l’Escola Professional per a la Dona. El 3 de setembre de 1936 la Secció d’Ensenyament Domèstic de la Generalitat de Catalunya es va tornar a reintegrar a l’Escola Professional per a la Dona, donant lloc a la fusió dels dos centres mantenint el nom d’Escola Professional per a la Dona. L’Escola refosa es va trasllada la seu al carrer de Sant Pere més Baix, en les dependències que fins aleshores havia ocupat l’Institut de Cultura.

Poc després del final de la Guerra Civil espanyola, el maig de 1939, es va reinaugurar l’Escola Professional per a la Dona, amb el nom d’Escuela Profesional para la Mujer a la Casa dels Canonges, novament. Maria Fath va tornar a ser nomenada directora (atès que Concepció Farran va ser donada per “desapareguda”). L’Escola va passar a dependre de Cultura i de la Secció de Foment de la Diputació Provincial. Els principis ideològics de la dictadura franquista van imposar una mentalitat aferrissadament patriarcal que negava explícitament la igualtat entre dones i homes.

 

 

 

El 1944 es va crear la figura de cap d’estudis, càrrec que va recaure en la persona de Carmen Isern Huguenin, professora de l’Escola Normal de Mestres de Barcelona, qui durant la Dictadura de Primo havia estat vocal del Consell Superior de Protecció a la Infància i militant a la Secció Femenina de la Unió Patriòtica. Però només un any després Isern va ser cessada i a la vegada Maria Fath va ser jubilada com a directora de l’Escuela Profesional para la Mujer.

 

 

 

El 1946, Montserrat Sindreu, professora d’aritmètica, gramàtica, geografia i història de l’Escola des de 1939, va ser nomenada directora de l’Escuela Profesional para la Mujer. El seu mandat, el més llarg en la història de l’Escola, es va perllongar durant més de tres dècades, fins la seva jubilació el 1980.

 

El 1947 es va aprovar un nou reglament provisional de l’Escola, que durant aquests anys va arribar al límit de la seva capacitat, fins al punt que es van rebutjar nombroses sol·licituds de matrícula. Des de 1941 comptava amb una sucursal al convent de monges de l’Asil Sagrat Cor, al carrer d’Aldana, de Barcelona.

 

El 1949, com a resultat de l’èxit progressiu de l’Escola, es va inaugurar una segona sucursal del centre en règim nocturn al barri de la Bordeta, Sants, en un entorn fonamentalment obrer.

 

 

 

 

 

A partir del curs 1966-1967 es van introduir per primera vegada les classes de català amb un èxit rotund, amb més de set-centes alumnes inscrites.

 

Amb la desaparició de la dictadura franquista, les dones van començar a incorporar-se amb més facilitat a noves categories professionals, com podien ser les administratives i les tècniques.

 

El 25 de juny de 1976 l’Escola va recuperar la seva denominació catalana, l’Escola Professional per a la Dona. Un any després es va reconèixer definitivament com a centre de formació professional i es va fer l’adscripció oficial a l’Institut Politècnic Nacional Escola del Treball de Barcelona. Com a conseqüència de la reestructuració interna dels serveis de la Diputació, durant el curs 1980-1981 el Servei d’Ensenyament de la Generalitat va iniciar la seva activitat assumint la coordinació dels diferents centres educatius i també de l’Escola Professional.

El 1981 es va celebrar el centenari de l’Escola Professional per a la Dona i tres anys més tard l’Escola es va organitzar en quatre departaments: el d’Arts Aplicades, que oferia classes de dibuix, dibuix gràfic, gravat o fotografia, entre d’altres especialitats; el de Moda, que se centrava en ensenyaments de patronatge i tall, costura, planxa i complements de vestit; el de Turisme, que oferia classes de geografia i història econòmica, relacions públiques i idiomes, entre d’altres matèries; Hoteleria i el d’Artesanies, que oferia una formació en enquadernació, flors, puntes de coixí i artesania de la fusta, del metall, del cuiro i de la pell.

El 1987 es va signar un acord entre la Diputació de Barcelona i la Generalitat de Catalunya pel qual se cedia la part de la Casa dels Canonges per a residència oficial del president d’aquesta darrera institució, però durant deu anys va coexistir la funció docent de l’escola i la protocol·lària, fins que el 1997 es va aprovar el trasllat de l’escola a la plaça Pere Coromines. Era una solució provisional fins que l’Institut del Teatre es traslladés a la Ciutat del Teatre de Montjuïc i alliberés l’espai del carrer de sant Pere Més Baix.

El 2003 l’Escola va tornar a canviar de nom, i va passar a denominar-se Escola de la Dona, nom que encara avui dia manté. El 2008 l’Escola de la Dona va celebrar el seu 125è aniversari.

Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona

La història de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona està vinculat amb la persona de Francesca Bonnemaison (1872-1949), qui procedia d’una família mercantil benestant d’orígens francesos per part del seu pare. Bonnemaison estava casada amb l’advocat Narcís Verdaguer i Callís, un dels fundadors del setmanari catalanista La Veu de Catalunya.

El 28 de març 1909 un grup de dones anomenades «Dames cooperadores», encapçalat per Bonnemaison i que s’inspirava en els corrents del feminisme catòlic impulsats per l’escriptora Dolors Monserdà, va fundar la Biblioteca Popular de la Dona als claustres superiors de la parròquia de Santa Anna, al barri del Raval de Barcelona. Mossèn Gatell, encarregat de la parròquia, va fer una donació d’un centenar de llibres i 500 pessetes. La Biblioteca va ser la primera biblioteca pública femenina europea (el Regne Unit, per exemple, no en va tenir cap fins al 1926) que oferia a les dones, especialment les treballadores, l’accés a la cultura i la formació, independentment de la seva condició social. En els seus estatuts fundacionals també es preveien classes de dactilografia, llengües o taquigrafia.

 

 

L’èxit de la Biblioteca Popular de la Dona va ser tan fulgurant que el local es va quedar petit i el 13 de novembre de 1909 es van iniciar les obres d’un nou local situat al carrer Elisabets 12, en unes dependències propietat de la Casa de Misericòrdia. D’aquesta manera, el 5 març de 1910 es va inaugurar la renovada seu i es va canviar el nom pel d’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona. L’Institut estava presidit per Francesca Bonnemaison després de la sobtada mort de l’anterior presidenta de la Biblioteca, Maria Llopart, vídua de Sivatte.

Ja en marxa, el 2 de juny es va fer a l’Institut la primera classe de dactilografia, i tot seguit també s’impartirien cursos gratuïts de temes ben diversos, com ara tall, càlcul mercantil o cuina. Les grans àrees de formació van ser el preparatori (que incloïa gramàtica catalana i castellana, aritmètica, geografia universal i geometria); idiomes (francès, anglès i alemany) i comerç (càlcul mercantil i geografia comercial, entre altres); art, i ensenyances professionals (entre les quals elaboració de punta al coixí, brodat a màquina o acadèmia de pentinat).

 

 

 

 

 

La Biblioteca, que va destacar com un dels espais més actius i innovadors de l’Institut, comprenia dues seccions: la Biblioteca General, adreçada a les alumnes de l’Institut, i la Biblioteca Pedagògica, per a les professores i alumnes de l’Escola Normal de Mestres que, amb un acord previ amb la directora hi podien accedir, i també per a les alumnes de l’Institut. La Biblioteca va destacar també pel seu perfil pioner, fins i tot comptava amb un aparell per desinfectar llibres que van mostrar a l’exposició organitzada amb motiu del Primer Congrés Espanyol Internacional de Tuberculosi que va tenir lloc a Barcelona l’octubre de 1910. Els llibres no només es custodiaven, sinó que també circulaven en forma de préstec i s’organitzaven lectures comentades. A tall d’exemple, en la Memòria de 1911 es va registrar un nobre de 2.500 associades i més de 5.000 volums. A la Biblioteca també tenien lloc conferències a què assistien experts reconeguts de la matèria, com la pedagoga italiana Maria Montessori.

 

A l’Institut també van començar a funcionar altres serveis destacats, com la Borsa de Treball per a dones, que convocava regularment places per cobrir diferents demandes de treball: des de concursos per a secretàries per a la Diputació Provincial, per al Consell d’Investigació Pedagògica o per a la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona.

 

La direcció pedagògica de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona va fixar dos objectius primordials: facilitar a la dona una base de cultura científica i artística que li permetés lluitar professionalment amb condicions d’igualtat amb els homes, i donar-li una formació amb una cultura general sòlida que l’ajudés a organitzar la seva vida al llarg del temps.

 

L’èxit de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona va ser ascendent i, novament, les instal·lacions es van quedar petites . Amb vistes a una nova seu, el 1917 es va comprar la Casa Cordelles, una construcció antiga del segle XVI o XVII que, ubicada al carrer de Sant Pere Més Baix número 7, havia estat reformada l’any 1857 per l’arquitecte Josep Fontseré i Mestre, ajudant d’Ildefons Cerdà.

La casa Cordelles es trobava a pocs metres de la Via Laietana, oberta feia pocs anys abans i que esdevingut nou centre financer de la capital catalana. No és menys significatiu que després de la mort del seu marit el 1918, Bonnemaison, amb una forta vocació catòlica, es va entregar encara més a la seva tasca al capdavant del centre.

 

 

El 8 d’octubre de 1922 es va inaugurar el nou local, que una vegada s’accedia al vestíbul, portava a una majestuosa escala que donava accés a la primera planta. El renovat Institut constava finalment d’un espai propi format per un soterrani, on tenien lloc les populars classes de cuina en una sala disposada a mode d’amfiteatre romà, i també comptava una sala amb un doble ús per a festes i per a celebracions religioses amb un altar; planta baixa, que allotjava entre altres dependències, els despatxos, les oficines, una aula de música i el bar) i quatre pisos.

 

 

 

 

A la primera planta de la nova seu es trobava la Biblioteca; a la segona el dipòsit de llibres de la Biblioteca i, a banda i banda del pati, s’articulaven deu aules en un costat i quatre en l’altre, una sala de projeccions i una sala per al professorat; a la tercera planta hi havia 19 aules i, com a la segona, una sala de projeccions i una sala per al professorat; finalment, a la quarta planta es trobaven les aules d’art aplicat i dibuix; de costura, tall i confecció; de brodat i brodats a màquina i puntes; física i química i el laboratori de cuina; aula de planxes, bugades i fotografia.

 

 

 

 

 

Amb el pas del temps, les classes que van gaudir d’una major assistència i popularitat van ser les de cuina, que van comptar, entre els seus professors, amb el reconegut xef d’origen suís Josep Rondissoni.

 

 

El 16 de juliol de 1922 l’Institut de Cultura va inaugurar un nou local a la platja de Badalona per a la pràctica de la cultura física, d’acord amb les recomanacions higienistes de l’època.

 

 

L’arribada de la Segona República el 14 d’abril de 1931 va ser saludada amb optimisme pel Consell Directiu de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, tot i que a partir d’aquesta data el nombre de sòcies, que era de 8.000, el 1930, va iniciar una davallada. La celebració del 25è aniversari de l’Institut el 1934 no va coincidir, doncs, amb un moment expansiu del mateix. Una de les mesures que es van acordar per remuntar la presència de l’Institut va ser la publicació de la revista mensual Claror a partir de maig de 1935. A la presentació editorial del primer número, signat per Francesca Bonnemaison com «FB vídua de Verdaguer», es repassava la trajectòria del centre, que havia nascut el 1909 «per treure de la llar la jove dona reclosa a casa» i dirigir-la a l’oficina i al taller.

L’Institut s’havia implicat per la demanda del vot femení (aprovat el 1933) des de feia anys i Bonnemaison, a títol personal, havia acceptat a proposta del seu amic Francesc Cambó fer-se càrrec de l’organització femenina de la Lliga Regionalista des de l’any 1932. Bonnemaison havia estat una de les primeres dones que es van presentar a Catalunya en unes eleccions, les municipals de gener de 1934, tot i que no va sortir escollida.

Claror va portar la veu de dones Rosa Sensat, Lola Anglada o Aurora Betrana al públic femení fins al seu darrer número, publicat al juny de 1936: una breu existència editorial que contrastava amb les conquestes professionals i socials que les dones havien aconseguit des del primer terç del segle XX i a què l’Institut havia contribuït de manera ben visible.

El cop d’estat militar del 18 de juliol de 1936 va sorprendre Francesca Bonnemaison a Montserrat, on feia una estada. Uns mesos després, el 3 de setembre, el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya va fusionar la Secció d’Ensenyament Domèstic de la Generalitat de Catalunya (amb els ensenyaments de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona) i l’Escola Professional per a la Dona sota el nom d’Escola Professional per a la Dona. El nou centre va traslladar la seu al carrer de Sant Pere més Baix. La Generalitat també va incautar l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona i va tancar la Biblioteca, sota l’argument de la seva reforma per a convertir-la en Biblioteca Popular i Professional Femenina.

 

L’esclat de la Guerra Civil va portar Bonnemaison a traslladar-se a Territre-Montreux, Suïssa, on va romandre durant tot el conflicte i on va exercir de secretària de Cambó, amb qui sempre va mantenir una estreta amistat.

El 1937 la Biblioteca de l l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona es va obrir al públic femení. Fins aleshores només podien tenir accés les sòcies de l’Institut.

El dia 1 de març de 1939 l’Institut va reprendre la seva activitat, però en un context molt diferent marcat per la presència omnímoda de la Sección Femenina de Falange.

El 1941 es va signar la cessió de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, representat per Teresa Escubós Girona, Vicenta Carreras Raventós i Agustín Sensat Millet, a la Diputació de Barcelona. El traspàs incloïa tots els béns i l’immoble del centre, inclosos els llibres de la Biblioteca (que en endavant es nomenava Biblioteca Popular de la Mujer), la cessió gratuïta per 25 anys de l’edifici a la Secció Femenina de Falange i el canvi del nom el 1942 per Instituto de Cultura para la Mujer. També es va acordar que el professorat del nou Institut havia de ser de Falange.

Bonnemaison va tornar a Barcelona el 1941, on va trobar que l’Institut de Cultura i la Biblioteca Popular de la Dona s’havia convertit en una institució de la dona vinculada a la secció femenina de Falange. A partir de llavors Bonnemaison va centrar la seva acció en la participació en actes religiosos i culturals aliens al franquisme, establint una gran amistat amb Aureli Maria Escarré, l’abat Escarré de Montserrat, fins a la seva mort el 1949.

L’any 1963 la Biblioteca del Instituto de Cultura para la Mujer es va obrir a tot el públic, atès que entre 1940 i aquesta data només hi van poder accedir dones i criatures.

El 1970 la Sección Femenina, encarregada de la gestió de l’Institut de Cultura, va abandonar la seu del carrer Sant Pere més Baix, on a partir de 1972 es va instal·lar l’Institut del Teatre. Quatre anys després, el 1976, la Biblioteca de la Mujer va canviar el nom pel de Biblioteca Francesca Bonnemaison, nom que encara avui conserva.

El 1995 el moviment feminista encapçalat pel Centre de Dones, va començar a reivindicar l’antic espai de l’Institut de Cultura. El 2000 l’Institut del Teatre es va traslladar a la nova seu dins la Ciutat del Teatre de Montjuïc.

Entrat el segle XXI, el 24 de febrer de 2004 es va inaugurar l’Espai Francesca Bonnemaison al mateix lloc en què el 1922 es trobava l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona.

Avui l'Espai Francesca Bonnemaison allotja diverses unitats organitzatives de la Diputació de Barcelona com l'Escola de la Dona, la Biblioteca Francesca Bonnemaison i institucions vinculades al foment de la igualtat de gènere.