Per Mireia Roselló, directora de la Biblioteca Mercè Rodoreda de Sant Joan Despí

Per diversos motius no va ser una presentació d’una novetat editorial qualsevol: ni el públic era l’habitual, ni l’ambient era el de sempre ni la història era l’esperada. Com hagués dit Eric Klinenberg, aquell dia la biblioteca realment semblava un Palau del Poble.

És paradoxal que el títol d’un llibre que parla de les bondats d’Alcohòlics Anònims no sigui la darrera copa sinó “La Primera Copa”. I per què la primera? Perquè fins que no te’n prens una no pots saber si seràs alcohòlic o no. Aquesta és la primera veritat incòmoda que va desgranar Yago García, l'autor del llibre que ens ocupa, assegut amb posat tranquil en una de les butaques noves i vermelles que vam preparar per a l’ocasió.

La Primera Copa no és només el relat d’un conjunt d’històries de superació personal d’una addicció, també ens explica la bastida interna que permet a l’associació d’Alcohòlics Anònims funcionar tant a nivell orgànic com espiritual. El plantejament que fa l’Associació de reconèixer la importància de l’espiritualitat, d’allò transcendental, no empíric i indemostrable i alhora tan essencial per sobreviure una malaltia com l’alcoholisme, va situar-nos en un ambient propici per compartir i escoltar.

A poc a poc, el que havíem planificat com una entrevista es va convertir en una conversa on tant en Yago Garcia com els assistents posaven en valor el sentit col·lectiu i la importància de la solidaritat entre iguals, en una societat on hem desaprès el significat fortíssim d’aquesta vella i bella paraula. A Alcohòlics Anònims no hi ha professionals, ni terapeutes, hi ha alcohòlics ajudant a alcohòlics i aquest sentiment de comunitat es desvelava en cadascuna de les intervencions del públic. S’explicaven històries duríssimes amb la serenor d’aquelles que saben que la lluita contra l’alcoholisme no té fi, ni treva. El silenci dels de les darreres files també t’interpel·lava, potser la batalla era tan recent que necessitaven de l’espai segur de les reunions de l’associació per compartir-se.

En Yago bevia un glop d’aigua, l’entrevistadora estripava la llista de preguntes que tenia escrites a mà en un tros de paper, un familiar s’acariciava els cabells i el regidor de cultura que havia d’assistir a una reunió importantíssima es quedava. No estem acostumats a escoltar als que han tocat fons, als que la societat defineix com a perdedors, si no és per romanitzar-los en una espècie d’exemples de superació personal i individual heroica, per fer-nos senti millor i alhora exculpar-nos de tota responsabilitat com a societat. Però en aquella conversa les seves experiències ens ensenyaven a la resta que necessitem dels altres, que depenem dels altres i que som en gran part, els altres. Estripar l’ego per superar l’addicció és una de les màximes d’Alcohòlics Anònims i tots ho vam fer una mica en aquella sessió.

Va començar a sonar “My baby just cares for me” de la Nina Simone, sense adonar-nos se’ns havia acabat el temps. La serendipitat va fer que la biblioteca pública esdevingués casa per a persones que entraven amb una certa recança a un espai que no pensaven que fos per a elles, en el qual mai s’haguessin imaginat protagonistes. No podem perdre aquesta oportunitat que ens brinda el llibre “La Primera Copa” d’acostar a les biblioteques públiques a les persones que formen Alcohòlics Anònims perquè sovint, com diu el llibre, el primer pas és el que més costa i aquesta pot ser la nostra clau d’entrada.

No ens imaginàvem que crear comunitat a les biblioteques públiques era tan senzill i ancestral com seure’s a explicar-nos històries de vida.