Restauració, irrupció del catalanisme i Mancomunitat de Catalunya (1875-1923)
La Restauració borbònica iniciada el 1875 va suposar la recuperació del govern de la Diputació de Barcelona pels partits conservadors. A partir d’aquesta data la institució va tornar a exercir funcions més administratives que no pas polítiques, com li era propi. A més, les noves lleis provincials de 1877 i 1882 van reforçar els governs civils i, tot i que la llei de 1882 donava certa autonomia financera a les províncies, també en reforçava la dependència respecte al poder executiu.
Durant la dècada del 1880 i el 1890, la Diputació de Barcelona va ser un reflex dels interessos de la burgesia catalana. En aquest sentit, va tenir un paper molt destacat a les campanyes proteccionistes que es van dur a terme a Madrid. Alhora, les oligarquies locals i provincials, en el marc del sistema caciquista de la Restauració borbònica, van convertir les diputacions en una plataforma per projectar el seu poder polític i econòmic.
Durant la primera dècada del segle XX, la Diputació de Barcelona va ser un mirall de la incapacitat progressiva dels partits dinàstics espanyols per connectar amb la societat catalana. La victòria a les eleccions provincials del març del 1907 de Solidaritat Catalana, una coalició de tots els partits catalanistes, va donar un gran tomb a l'escenari polític català. Aquest triomf electoral va permetre, entre altres esdeveniments, el nomenament d'Enric Prat de la Riba com a president de la Diputació de Barcelona el 2 d'abril del 1907.
El govern de la Diputació de Barcelona per part de la Lliga Regionalista, el partit liderat per Prat de la Riba, va suposar l'oportunitat per emprendre un projecte polític a llarg termini que es va allargar entre el 1907 i el 1923. La voluntat final d'aquest projecte era aconseguir una administració pròpiament catalana dins el règim de l’Estat espanyol de la Restauració.
Una primera etapa d’aquest projecte polític va transcórrer entre els anys 1907 i 1914, durant els quals la Diputació de Barcelona va impulsar una tasca fonamental en obres públiques. Aquesta política es va concretar en la construcció de carreteres i la millora de la xarxa viària provincial amb l’anomenat Pla de camins veïnals. També es van crear noves institucions d’ensenyament tècnic i professional com l’Escola Superior d’Agricultura, l’Escola de Funcionaris de l’Administració Local, el projecte de la Universitat Industrial, l’Institut d’Estudis Catalans i la Biblioteca de Catalunya. Tot plegat es va fer dins un marc cultural amb un fort accent catalanista.
Després de les eleccions provincials de març de 1911, que van permetre a la Lliga Regionalista governar també la Diputació de Girona, va agafar força la idea de mancomunar les quatre diputacions catalanes en una de sola. El projecte va ser presentat al Govern espanyol presidit per José Canalejas, però diferents vicissituds polítiques, entre elles l’assassinat del mateix Canalejas el 1912 i l’oposició dels sectors conservadors i centralistes, van posposar la seva aprovació.
Finalment, el 18 de desembre de 1913, el Govern presidit per Eduardo Dato va aprovar un reial decret que permetia la mancomunació de les províncies, tot i que només es va acabar constituint la catalana. Tot aquest procés es va completar el 26 de març de 1914, amb l’aprovació d’un altre decret que regulava l’estatut de la Mancomunitat de Catalunya. La unió de províncies representava només una concentració de competències amb finalitats administratives, però en el cas català se’n derivava un simbolisme polític evident.
La Mancomunitat catalana, constituïda oficialment el 6 d'abril del 1914, va marcar la segona etapa del projecte polític liderat per la Lliga Regionalista. La Mancomunitat va estar presidida entre 1914 i 1917 per Enric Prat de la Riba, que va seguir també com a president de la Diputació de Barcelona. Els anys de la presidència de Prat de la Riba, mort de forma sobtada a l'agost del 1917, van ser els de l'establiment de les bases per a tota l'obra que es va dur a terme durant la presidència de Josep Puig i Cadafalch entre els anys 1917 i 1923.
La tasca de la Mancomunitat, que es va allargar fins al 1923, va tenir un ampli i divers abast i les seves competències es van correspondre amb els serveis de construcció i conservació de carreteres i camins, ferrocarrils, institucions assistencials i ensenyament professional. Tot plegat va suposar un pas molt important en el camí de la modernització econòmica i social de Catalunya.
L’organització politicoadministrativa de la Mancomunitat es basava en tres òrgans: la presidència, l’assemblea general i el consell permanent. L’assemblea estava composta per tots els diputats de les quatre províncies i encapçalada pel president de la Mancomunitat fins a l’any 1919, quan va comptar ja amb president propi. El consell permanent l’integraven el president i vuit consellers, preferentment dos per cada província i amb diferents tendències polítiques per tal d’evitar tant el centralisme de Barcelona com l’hegemonia de la Lliga Regionalista. Inicialment les conselleries van ser vuit: cultura i instrucció, camins i ponts, obres hidràuliques i ferrocarrils, telèfons, agricultura i serveis forestals, beneficència i sanitat, política social i finances. Finalment, entre les comissions tècniques auxiliars creades es trobaven, entre altres, el consell de pedagogia, la comissió de sanitat, la forestal, la de beneficència, d’educació general, la gestora de ferrocarrils i la gestora d’estudis jurídics i econòmics.
El gener de 1919, l’Assemblea de la Mancomunitat de Catalunya va aprovar el Projecte d’Estatut d’autonomia, que suposava un pas més en l’autogovern català. Francesc Cambó, que havia estat ministre del Govern espanyol amb anterioritat, va ser l’encarregat de defensar el Projecte a les Corts espanyoles.
L’Estatut autonòmic, però, va ser rebutjat i el context social convuls que va viure Catalunya entre febrer i abril de 1919 va fer que la Lliga Regionalista abandonés les aspiracions autonomistes mantingudes fins aleshores.
La dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923-1930) va frenar la tasca de la Mancomunitat, que va ser dissolta el 20 de març de 1925, arran de la publicació del nou Estatuto provincial elaborat pel ministre José Calvo Sotelo. Aquest estatut permetia mancomunar els serveis de les diputacions, però amb fins exclusivament administratius. La Diputació de Girona, pressionada pel capità general de Catalunya Emilio Barrera, es va posicionar en contra.
D’aquesta manera, la Mancomunitat de Catalunya va deixar de funcionar l’1 de juliol de 1925 i les quatre diputacions catalanes van recuperar els seus antics serveis.
Víctor Balaguer i Cirera, c. 1885. Autoria desconeguda. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R. 2347)
Projecte de decoració general de la façana del Palau de la Diputació de Barcelona pels dies de solemnitat, 14 de febrer de 1902. Autor: Josep Bori (arquitecte). Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R. 2551)
Història de la nació catalana, per Enric Prat de la Riba. Minerva: Col·lecció popular dels coneixements indispensables; 24, 1917. Biblioteca de reserva i centre de documentació. (CAT AGDB R. 1006)
Trobada de l'Associació de Supervivents del Batalló de Voluntaris Catalans a la Guerra de Cuba. A la imatge Ramon Roig, c. 1925. Autoria desconeguda. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R. 11087)
La tuberculosi amenaça la vida i la riquesa de Catalunya, 1922. Autoria: Ramon Casas, i fototípia Thomas. Fons: Mancomunitat de Catalunya. (CAT AGDB Calaixera B)