$community_name

La història de Can Serra

Orígens de Can Serra. La Casa Serra

La història de Casa Serra arrenca la darrera dècada del segle XIX. En aquella època Barcelona es trobava immersa en un procés de canvis profunds que s’encaminaven cap a la modernitat europea. La capital catalana tenia, l’any 1887, 400.000 habitants, el mateix nombre de persones que un any després van visitar l’Exposició Universal de la ciutat. L’Exposició va servir per exhibir el potencial econòmic i industrial de Barcelona, i també va ser una oportunitat per a la remodelació urbanística. El 1892, la Unió Catalanista va fer públiques les Bases per a la Constitució Regional Catalana, popularment conegudes com a Bases de Manresa, que va ser el primer projecte polític d’autogovern català.

En aquests anys Barcelona es trobava immersa en un veritable boom de l’especulació borsària (1890-1892), allò que l’escriptor Narcís Oller va definir i amb què va titular la seva novel·la La febre d’or. Pere Serra i Pons podria haver estat un dels seus protagonistes: era un comerciant nascut a Manresa el 1846 que havia deixat el negoci familiar de ferreteria per traslladar-se a la capital catalana el 1874. Serra va concentrar bona part del seu capital en els negocis immobiliaris, que va focalitzar en la part alta de l’Eixample, a banda i banda del passeig de Gràcia.

El 20 d’abril de 1897, la Vila de Gràcia va ser agregada a Barcelona. Dos anys després, concretament durant el juliol de 1899, Serra va comprar dues cases situades als números 155 i 157 del carrer de Còrsega, amb un pati que tenia sortida a l’avinguda Diagonal, aleshores coneguda com a avinguda d’Argüelles. Encara al desembre d’aquest mateix any va escripturar una altra compra, en aquest cas de dos solars veïns del xamfrà de la rambla de Catalunya.

Pere Serra i la seva dona, Susanna Suaña i Soldevila, que procedia d’una família acomodada també de Manresa, no tenien fills. Primer residien a la Rambla de Catalunya.  Posteriorment es van traslladar al número 155 del carrer de Còrsega, que delimitava amb els solars de l’esmentada rambla. El 1901 Serra va vendre la finca del número 157 i va encarregar un projecte d’edificació d’una casa unifamiliar a l’arquitecte i polític Josep Puig i Cadafalch, que havia estat escollit aquest mateix any regidor de l’Ajuntament de Barcelona per la Lliga Regionalista, el partit presidit per Enric Prat de la Riba.

 

Puig i Cadafalch tenia aleshores trenta-quatre anys i s’havia mostrat molt crític amb el Pla Cerdà, que va establir una uniformitat urbanística a l’Eixample barceloní. Puig era partidari de dotar cada edifici amb una singularitat arquitectònica, com havia demostrat recentment a la Casa Amatller, al costat de la Casa Batlló, i com va fer també a la Casa Trinxet, construïda entre 1902 i 1904, i que estava situada al carrer de Còrsega 268, a tocar del carrer de Balmes.

Per a la Casa Serra, Puig i Cadafalch va projectar un palauet d’estil neogòtic amb elements renaixentistes que s’inspirava en la Casa Gralla, ubicada al carrer de Portaferrissa, però que havia estat enderrocada el 1856. La Casa Serra va ser també ornamentada amb una sèrie d’escultures ubicades a l’entrada, al vestíbul i a la façana i que van ser dissenyades per Eusebi Arnau i Mascort, i Alfons Juyol, col·laboradors habituals de Puig i Cadafalch. A la porta de la casa es va decorar un escut d’armes imaginari de la família, atès que el llinatge dels Serra no era nobiliari, i la representació d’una parella en referència a Pere Serra i la seva muller, Susanna Suaña.

 

 

Al llarg de la façana, i acompanyant cada finestra, els escultors van representar figures destacades de la cultura europea com ara el pintor Marià Fortuny, el poeta Jacint Verdaguer (que havia mort l’any 1902), els escriptors Miguel de Cervantes i Frederic Soler Serafí Pitarra, o el compositor alemany Richard Wagner.

El gener de 1902 Serra va demanar permís a l’Ajuntament de Barcelona per edificar una casa amb una planta semisoterrada i tres plantes més al damunt. El 1903 encara va comprar un altre solar a la mateixa zona i, encara sense haver rebut la llicència per edificar, va demanar la modificació de l’anterior amb vista a l’ampliació de les plantes que donaven a la Diagonal i la construcció d’una entrada de carros i de servei al número 395 de la mateixa avinguda.

 

El somni immobiliari de Pere Serra semblava avançar sense cap entrebanc fins aleshores, però a partir de 1904 van començar a sorgir tot un seguit de problemes que en van dificultar l’execució i van impedir l’acabament de la casa. El cost de les reformes i el conjunt de modificacions introduïdes al llarg dels anys havien augmentat considerablement el pressupost de les obres que, sumats a problemes de salut adduïts pel mateix Serra, van portar a l’aturada del projecte a començaments de 1905. D’aquesta manera la Casa Serra mai no va arribar a ser habitada com a residència familiar. Tot plegat ajudava a entendre per què el jurat del premi que l’Ajuntament de Barcelona concedia anualment al millor edifici de la ciutat, no va recaure mai en la Casa Serra.

Serra sempre va mostrar el seu malestar davant les crítiques que es feien ressò de la impossibilitat d’edificació de la casa per raons monetàries. En aquest sentit, quan el seu germà Manel, que s’havia traslladat amb ell a la capital catalana en el passat, li va parlar de l’interès que la Companyia de Santa Teresa de Jesús havia mostrat cap a l’edifici, Serra va pensar inicialment en la possibilitat de cedir-ho de manera gratuïta, però finalment es va decantar per la venda.

 

El 3 d’agost de 1908, la companyia religiosa va comprar la casa en una operació que li va ser econòmicament favorable. Pere Serra va imposar la prohibició d’aixecar cap planta més damunt de la planta baixa construïda a la part de la Diagonal. Tot i que la seva intenció va ser continuar vivint a la propietat que tenia al carrer de Còrsega, finalment va deixar l’illa i es va construir una casa a Sarrià i una altra a la Garriga. Serra va morir el 1919 i la seva dona va heretar la casa del carrer de Còrsega, fins a la seva mort l’any 1938.

El col·legi de la Companyia de Santa Teresa de Jesús

Amb la compra de la Casa Serra per la Companyia de Santa Teresa de Jesús, congregació fundada el 1876 pel capellà Enric d’Ossó, va començar la segona història de l’edifici. Les germanes teresianes volien convertir l’espai en un centre d’ensenyament per a nois i noies fins a set anys, fills de les famílies benestants de l’Eixample.

L’arquitecte encarregat de l’adaptació de l’edifici va ser Gabriel Borrell i Cardona, qui també havia participat en les obres de la capella de l’escola que la companyia tenia al carrer de Ganduxer, després de la marxa d’Antoni Gaudí. L’any 1909 la congregació ja tenia els permisos municipals per edificar i el mes de juliol va rebre els permisos d’habitabilitat, justament quan es va produir l’esclat anticlerical i revolucionari conegut com la Setmana Tràgica, si bé la Casa Serra va quedar fora del seu camp d’acció.

L’escola de les Teresianes, a banda de la secció de pàrvuls, també oferia la possibilitat d’estudiar batxillerat, comerç, magisteri, institutrius i ensenyament domèstic. Una part de l’edifici es va destinar a residència de la congregació religiosa.

 

El col·legi teresià de Can Serra va veure passar moments històrics ben diversos com la Mancomunitat de Catalunya, el primer autogovern català des de 1714 entre els anys 1914 i 1925, la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) i la Segona República (1931-1936). Al llarg d’aquest temps, la societat catalana s’havia endinsat en la modernitat europea i en una progressiva laïcitat.

Davant l’esclat de la Guerra Civil espanyola, el juliol de 1936, les prop de 500 teresianes de Can Serra van abandonar l’edifici i van lliurar les claus a la Generalitat de Catalunya, que el va confiscar. Aquest fet va evitar l’assalt i incendi de l’escola, protegida pel Servei de Patrimoni, que depenia del Departament de Finances, dirigit per Josep Irla.

Entre el 22 i el 28 juliol l’edifici era hospital de sang i a l’agost va ser la seu del Consell Sanitari del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, organisme creat pel president de la Generalitat, Lluís Companys, per organitzar militarment les forces que van lluitar contra l’alçament militar. A partir d’octubre de 1936, el Consell Sanitari va dependre del Consell de Sanitat de Guerra, situat al número 40 de l’avinguda Diagonal, molt a prop de Can Serra. Entre maig de 1937 i novembre de 1938 també va acollir la seu de les Brigades Internacionals.

 

El 26 de gener de 1939 les tropes franquistes van entrar a Barcelona i aquella mateixa nit les tropes marroquines van ocupar Can Serra. Les monges teresianes van tornar ràpidament a l’edifici per evitar una nova confiscació. En aquest punt comença la tercera història de Can Serra. Durant el mes de febrer l’orde teresià va recuperar el control de Can Serra i al mes següent, tot i les mancances materials i els pocs alumnes, es va reprendre l’activitat escolar. També es van portar a terme noves obres de reconfiguració a diferents espais de l’edifici i a partir de 1944 les activitats escolars es van ampliar, fins i tot amb classes nocturnes per a treballadores diürnes. 

El col·legi teresià va incrementar progressivament el ritme de les activitats, fins al punt que a partir de 1945 van decidir fer obres d’ampliació en la part posterior de l’edifici que dona a la Diagonal. Cal destacar que fins a la venda de la casa dels Serra al carrer Còrsega l’any 1940, la congregació religiosa no va tenir la possibilitat de fer obres d’ampliació de l’edifici. El motiu: la clàusula que Pere Serra havia introduït en la compravenda. 

L’arquitecte encarregat de les obres de remodelació va tornar a ser Puig i Cadafalch, impulsor del projecte originari, però inhabilitat oficialment per exercir la seva feina i poder signar els plànols, atesa la seva trajectòria catalanista. Va signar les obres Josep Maria Pericas i Morros, arquitecte amic de Puig i que havia participat durant la dècada de 1920 en la construcció d’un edifici conegut com a Cinc d’Oros, situat a la cantonada entre la Diagonal i el passeig de Gràcia. S’hi va edificar un nou cos de dos pisos amb façana a la Diagonal.

A partir dels anys seixanta les germanes teresianes van començar a considerar la possibilitat de vendre l’edifici, atesa la consolidació i augment progressiu del nombre d’alumnes del centre educatiu que tenien al convent de Ganduxer. La inclusió de Can Serra en el catàleg de patrimoni arquitectònic de la ciutat de Barcelona l’any 1961 va fer descartar l’opció temporalment, si bé el catàleg no era gaire respectat. Eren els anys de mandat de l’alcalde Josep Maria Porcioles i la ciutat vivia un context d’especulació urbanística.

 

El 1966 la comunitat teresiana va sol·licitar permís a l’Ajuntament per enderrocar la casa, però això no era possible sense l’exclusió de Can Serra del catàleg de patrimoni de la ciutat. Malgrat les protestes veïnals i les del Col·legi d’Arquitectes, que s’hi havien oposat amb força, uns anys després l’edifici va quedar desvinculat de l’esmentat catàleg. Si bé les protestes no havien pogut impedir la demolició d’edificis històrics com la Casa Trinxet, construïda per Puig i Cadafalch, l’enderrocament de la Casa Serra es va poder aturar gràcies a ser catalogat com a monument històric i artístic per la Direcció General de Belles Arts, que depenia del Ministeri d’Educació i Universitats del Govern espanyol. 

 

 

Seu central de la Diputació de Barcelona

Amb l’arribada de la democràcia, l’edifici va sumar la seva quarta història. El 1977 l’alcaldia de la ciutat va tornar a incloure Can Serra dins el nou catàleg de patrimoni. Set anys més tard, la Diputació de Barcelona va adquirir l’edifici. Durant un temps el van anomenar Palau Provincial, com s'havia anomenat el palau de la plaça de Sant Jaume, que va ser la seva ubicació durant cent seixanta-cinc anys.

 

Finalment, el  22 d’abril de 1987 es va inaugurar la nova seu central de la Diputació de Barcelona, alhora que es va aprovar la cessió del Palau de la plaça de Sant Jaume a la Generalitat de Catalunya.

 

D’aquell somni de Pere Serra de construir-se un palauet familiar queda actualment la construcció parcial i el seu nom en un edifici que forma part d’un organisme públic que dona servei a la ciutadania. Barcelona ha canviat molt al llarg del segle que va de 1890 a 1990: ha passat de 500.000 habitants a tenir-ne 1.754.900. Ha vist sorgir el catalanisme a finals del segle XIX, la recuperació de l’autogovern amb la Mancomunitat de Catalunya (1914-1923/1925), ha viscut dues llargues dictadures (la de Primo de Rivera entre 1923 i 1930, i la franquista entre 1939 i 1975), una segona República que va durar poc més de cinc anys (1931-1936), una Guerra Civil (1936-1939) i l’afusellament del president de la Generalitat Lluís Companys (1940). La ciutat també ha viscut profundes transformacions urbanístiques i vist desaparèixer edificis i emplaçaments històrics, com la Casa Gralla o la Casa Trinxet. A vegades hi ha històries que, malgrat trobar-se en èpoques de forts canvis, tenen una llarga continuïtat: la de Can Serra és una d’elles.