La desinfecció de l'aigua de consum és necessària per a prevenir morts i malalties diarreiques.

El mètode més utilitzat a la major part del món per a aquest procés de desinfecció és la cloració. Tanmateix, l'ús de clor comporta la formació de trihalometans, àcids haloacètics i altres subproductes de la desinfecció (coneguts com DBP per les sigles en anglès), que resulten perjudicials per a la salut, ja que s'associen, per exemple, a un major risc de patir càncer de bufeta. Per aquest motiu, és fonamental que tant el procés de desinfecció com la qualitat de l’aigua resultant estiguin regulats i controlats.

Un estudi liderat per l'Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), un centre impulsat per Fundació ”la Caixa”, ha mostrat “l’enorme bretxa” existent entre països d'ingressos alts i països d'ingressos baixos en relació a la manera en què regulen i controlen la presència de contaminants químics en l'aigua de consum. La recerca s'ha donat a conèixer per mitjà d'una publicació en la revista Water Research.

L'equip científic que va dur a terme l'estudi es va proposar conèixer l'estat de regulació i de control dels trihalometans a tot el món. Combinant enquestes a persones de referència amb cerques en internet i revisions de literatura científica, van aconseguir reunir dades de 116 països. En 27 d'ells no existeixen regulacions relatives a la presència de trihalometans en l'aigua de consum. I entre els 89 països que sí que regulen aquests subproductes de la desinfecció els nivells màxims permesos oscil·len entre els 25 μg/L de Dinamarca i els 1.000 μg/L de Botswana. El límit establert per la UE és de 100 μg/L.

Una altra dada rellevant és l'absència de controls rutinaris en molts dels països estudiats, ja que únicament es realitzen en un total de 47. En la mateixa línia, només per a 14 països -12 d'ells europeus- es van obtenir dades sobre les concentracions de trihalometans relatives a un percentatge de la població superior al 90%. En l'altre extrem, en 14 països, entre els quals figuren la Xina, l'Índia, Rússia i Nigèria -que aglutinen al 40% de la població mundial-, només es van obtenir dades parcials referides a regions o ciutats específics.

“Les nostres dades mostren clarament les enormes desigualtats existents entre els països de rendes altes i els de rendes baixes a l'hora, no sols de regular les concentracions de subproductes de la desinfecció en l'aigua de consum, sinó de fer seguiment i garantir el compliment d'uns estàndards de qualitat química de l'aigua”, conclou Cristina Villanueva, investigadora d’ISGlobal i primera autora de l'estudi.

“Avui dia disposem de mecanismes per a minimitzar i controlar la presència de subproductes de la desinfecció en l'aigua de consum, però per raons diverses només s'estan aplicant de manera sistemàtica als països més privilegiats. Es tracta d'un problema global al qual no s'està prestant l'atenció que mereix”, sosté Manolis Kogevinas, investigador d’ISGlobal i últim autor de l'estudi.

Contaminants a l’aigua de la ciutat de Barcelona

La formació de DBP és més alta a l’aigua superficial (rius, llacs, embassaments) que a l'aigua subterrània (aqüífers) a causa del major contingut en matèria orgànica i altres components. Històricament, la contaminació dels rius Llobregat i Ter feia que les ciutats que s’hi abastien, com ara Barcelona, tinguessin alts nivells de DBPs a l’aigua, una situació que, afortunadament, ha millorat de forma notable amb els anys.

Actualment, els DBP a l'aigua de la ciutat de Barcelona estan per sota dels valors paramètrics màxims establerts en la Directiva d'aigua potable de la UE (2020/2184). Un estudi recent de l’aigua de Barcelona ciutat, reporta uns nivells mitjans (± desviació estàndar) de trihalometans de 45±13 μg/l, i de 20±12 μg/l d’àcids haloacètics, quan els nivells màxims permesos són 100 μg/l pels trihalometans totals i de 60 μg/l pels àcids haloacètics. Tot i això, aquest mateix estudi també detecta la presència d'altres DBPs no regulats per les Directives, com els haloacetonitrils (3.3±0.9 μg/l), que són més tòxics que els trihalometans i els àcids haloacètics. Els filtres d'osmosi inversa són el mètode més eficient per eliminar tot tipus de contaminants, inclosos els DBP de les fonts d'aigua, prop del 100%.

El procés de cloració de l'aigua, no està exempt de riscos i sempre es busca que els beneficis d’aquest procés de cloració siguin molt superiors als riscos secundaris que se’n deriven. En qualsevol cas és remarcable que a Barcelona, aquests productes secundaris es troben en concentracions considerablement inferiors a les quantitats màximes que marquen els estàndards de la Directiva de la Unió Europea.   

Referències

Redondo-Hasselerharm PE, Cserbik D, Flores C, Farré MJ, Sanchís J, Alcolea JA, Planas C, Caixach J, Villanueva CM. Insights to estimate exposure to regulated and non-regulated disinfection by-products in drinking water. J Expo Sci Environ Epidemiol. 2022 Jun 29:1–11. doi: 10.1038/s41370-022-00453-6. Epub ahead of print. PMID: 35768489; PMCID: PMC9244125.

Cristina M Villanueva, Iro Evlampidou, Fathelrahman Ibrahim, Carolina Donat-Vargas, Antonia Valentin, Anca-Maria Tugulea, Shinya Echigo, Dragana Jovanovic, Albert T Lebedev, Mildred Lemus-Pérez, Manuel Rodriguez-Susa, Arben Luzati, Telma de Cássia dos Santos Nery, Pablo A Pastén, Marisa Quiñones, Stig Regli, Richard Weisman, Shaoxia Dong, Mina Ha, Songkeart Phattarapattamawong, Tarek Manasfi, Shaibu-Imodagbe Egbenya Musah, Amanda Eng, Karel Janák, Samantha C. Rush, David Reckhow, Stuart W. Krasner, Paolo Vineis, Susan D. Richardson, Manolis Kogevinas, Global assessment of chemical quality of drinking water: The case of trihalomethanes, Water Research, Volume 230, 2023, 19568, https://doi.org/10.1016/j.watres.2023.119568

Carolina Donat i Pau Rubio
Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal)