El procediment depurador a la Diputació de Barcelona
El 30 de gener de 1939 es va constituir la Comissió Gestora de la Diputació de Barcelona, presidida per Josep M. Milà i Camps, comte del Montseny, qui havia estat president de la Corporació entre 1925 i 1930, en època de la dictadura de Miguel Primo de Rivera. La comissió estava integrada per Felip Batlló i Godó; Joan Claudi Güell i Churruca, comte de Ruiseñada; Àngel Traval i Rodríguez de Lacín; Lluís Rivière i Manén; Magí Raventós i Fatjó; Josep M. Segarra de Montoliu, i Josep Peray i March. La Comissió Gestora va ser l’òrgan col·legiat de les diputacions provincials entre 1939 i 1949 i va col·laborar en la política de desplegament del nou estat franquista.
La nova Comissió Gestora va tornar a posar en funcionament la Diputació de Barcelona, que juntament amb l’Ajuntament de Barcelona, van constituir les principals institucions del Règim a Catalunya, en mans de les classes dirigents catalanes afins al franquisme.
El president de la Diputació de Barcelona i de la Comissió Gestora Antoni Maria Simarro i Puig (segon per la dreta), 18/09/1939. Autoria: Josep Domínguez. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R.10344)
L’acció depuradora es basava en la Llei de 10 febrer del 1939 “fijando normas para la depuración de funcionarios públicos”, que en el preàmbul deia: «La liberación de nuevos territorios, y especialmente la de Barcelona, ciudad que ha sido sede del comité rojo en los últimos tiempos, plantea con urgente apremio el problema de la depuración de los funcionarios públicos.» La llei disposava l’inici d’investigacions respecte als funcionaris públics dels territoris recentment «alliberats», la seva relació amb el Movimiento Nacional, i la imposició de les sancions «que correspondan al comportamiento de tales funcionarios y que convengan al buen servicio del Estado». El marc jurídic franquista establia que l’interessat/da havia de demostrar la seva innocència, atès que el nou règim considerava sospitós a tothom.
El primer pas era la presentació per cada funcionari/ària d’una sol·licitud d’admissió (informant de la seva actuació política abans i després del 18 de juliol de 1936, i la seva actuació en l’organisme oficial) i una declaració jurada, que consistia en un qüestionari on s’havien de contestar entre 18 i 21 preguntes, entre d’altres, les següents: «Si prestó su adhesión al Gobierno marxista o alguno de los autónomos que de él dependían o a las Autoridades rojas, con posterioridad al 18 de julio, en qué fecha y en qué circunstancias, especificando si lo hizo en forma espontánea o en virtud de alguna coacción. Servicios prestados desde el 18 de julio de 1936, indicando especialmente los destinos, tanto en su Cuerpo o Servicio como en otros, y los ascensos que hubiera obtenido, especificando los que hubiera sido por rigurosa antigüedad”. Aquests qüestionaris-interrogatoris de les declaracions jurades no corresponien sempre al mateix model de formulari ja que amb anterioritat es van fixar dos models diferents. D’altra banda, també s’havien d’aportar “Los testigos que puedan corroborar la veracidad de sus afirmaciones y documentos de prueba que pueda presentar o señalar.» A la Diputació de Barcelona s’hi va afegir una altra qüestió: «Diga quienes eran los más destacados izquierdistas de su departamento y cuanto sepa de la actuación de los mismos.»
Sol·licituds d’admissió de Mercè Farnés Pagés de l’expedient de depuració, 1939. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB ui 46 exp.344)
A partir d’aquesta declaració el jutge instructor iniciava les investigacions, que generalment tenien com a part més important els informes del Servei d’Informació i Investigació de les FET i de les JONS, els de la policia o Guàrdia Civil, i els de la Policia Militar (SIPM).
Fitxa d’informe de Ricard Bordas Jané de l’expedient de depuració, 1939. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB UI 46 exp.1198)
La Llei recomanava que es comencés la depuració per aquells de qui era indubtable l’adhesió al Movimiento Nacional, amb la doble intencionalitat que poguessin incorporar-se a la feina ràpidament i alhora «servir también de testigos en otras investigaciones». Completada la informació, hom formulava la proposta d’admissió sense sanció o bé la incoació d’expedient. En aquest últim cas, el jutge instructor formulava la llista de càrrecs i elements imputables que comunicava a l’interessat/da, que tenia un termini de vuit dies per presentar el plec de descàrrec i demostrar la falsedat de les acusacions imputades aportant tota mena de testimonis que confirmessin la seva versió dels fets. Finalment, el jutge instructor passava l’expedient amb la seva proposta a la Comissió Gestora, que era qui havia de prendre la decisió final. Segons la Llei de febrer del 1939 la imposició de sancions es faria discrecionalment, si bé s’assenyalaven unes causes suficients, que anaven des dels ja encausats per la via penal «todos los hechos que hubieran dado lugar a la imposición de penas en los Tribunales Militares o a la exigencia de responsabilidades políticas, con arreglo a la ley de este nombre» fins a la simple passivitat «la pasividad evidente de quienes pudiendo haber cooperado al triunfo del Movimiento Nacional no lo hubieran hecho», o «las acciones u omisiones que, sin estar comprendidas expresamente en los apartados anteriores, implican una significación antipatriótica y contraria al Movimiento Nacional». Les sancions podien anar des de l’admissió amb inhabilitació en càrrecs de confiança fins a la destitució. L’ordre ministerial de 12 març del 1939 va desenvolupar algunes de les normes anteriors d’acord amb les característiques específiques de l’administració local i amplià el ventall de sancions. Els funcionaris sancionats podien presentar recurs davant el ministre de la Governació.
Llistat de funcionaris sancionats de la Diputació de Barcelona, 1940. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB UI 47 exp. 5)
Acabada la guerra, la maquinària legislativa i jurídica del nou estat franquista es va accelerar: l’agost de 1939 es va posar en marxa el procés depurador. La Comissió Gestora, òrgan de govern de la Diputació de Barcelona entre 1939 i 1949, va nomenar a Juan Amat y Vidal com a jutge instructor d’expedients de depuració. El setembre de 1939 Salvador Viada López-Puigcerver, advocat i capità del Cos Jurídic Militar de la IV Regió Militar va rellevar en el càrrec a Juan Amat y Vidal.
El procés de depuració es va realitzar en un breu període de temps, ja que era necessari restablir el funcionament institucional amb una plantilla anterior al 1931 o dels primers temps de la República.