exposicions.virtuals.tipologiaPublic
General 
Arxius de cine
L'exhibició de cinema a l'àmbit local, els últims 100 anys.
Una exposició amb motiu de la Setmana Internacional dels Arxius de la Diputació de Barcelona. #SIA2022 #DIA2022 #IAW2022 #SomArxiu
Arxius de cine és una mostra de documents d'arxiu d’ajuntaments de la província de Barcelona, formada per 81 documents procedents de 34 arxius municipals. L’exposició parla de veure cinema i, concretament, de l’acció d’anar a veure cinema a un equipament especialitzat. Presentem diverses “seqüències” en relació amb l’exhibició del cinema en l’àmbit local en els darrers 100 anys.
No cal dir que, com cada any, no hem pretès exhaustivitat. De fet, no és la intenció d’aquestes exposicions virtuals. Però en resseguir el fil d’aquests documents, podem viatjar a través de 100 anys de cinema, alhora que revisar el context social, polític, econòmic i cultural de cada època: els anys 20, la Segona República, la Dictadura franquista, la Transició i la Democràcia. Podrem repassar la nostra història, els costums, els valors i l’evolució de la nostra societat.
Alhora, aquesta exposició vol ser un homenatge i un viatge per recuperar un passat proper, quan anar al cinema era tot un esdeveniment social, era una de les activitats de lleure més comunes. El cinema ha estat un lloc de reunió, de sociabilitat, de compartir somnis, alegries, il·lusions, tristeses i drames, ficcions, esperances, censures. Un acte social que la pandèmia ha modificat d’una manera radical, amb períodes de tancament de les sales que han suposat una més de les moltes crisis que acumula l’anomenat setè art.
Posem a l'abast de tothom, interessats, investigadors i ciutadania en general els documents d'arxius municipals de poblacions de fins a 10.000 habitants que són gestionats pels arxivers itinerants del Programa de Manteniment de la Xarxa d'Arxius Municipals que coordina l'Oficina de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona.
La selecció de documents d’aquesta mostra virtual s’ha organitzat en tres àmbits: administració i gestió, equipaments, i programes i publicitat, amb documents diversos com projectes dels cinemes, els permisos, cartells de pel·lícules, cartelleres, programes de mà, fotografies, talonaris d’entrades, publicitat, rebuts, factures, etc.
Aquesta iniciativa forma part d’un programa conjunt d’accions endegades entre l’Arxiu General i l’Oficina de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona amb l’objectiu de sumar esforços per tal que el patrimoni documental, en aquesta ocasió relacionat amb el cinema i el patrimoni audiovisual, tant de la corporació com d’àmbit local, sigui més conegut i més valorat pel conjunt de la ciutadania.
Uns arxius "de pel·lícula”!
“Vayan entrando señores, entren a presenciar el Lentiplasticromocoliselectoserpentinograf”
Amb aquesta estrambòtica denominació s'anunciaven les sessions amb un dels projectors inventats pels germans Lumière en una barraca de fusta al centre de Sabadell, l'any 1901. La popularitat del cinematògraf va anar creixent ràpidament, passant de ser una atracció de fira sovint combinada amb espectacles de varietés, a convertir-se en un espectacle prioritari i singular del segle XX en l'esbarjo de tota mena de públics, tant en les zones industrials com en les rurals.
Arxius de Cine és la desena de les exposicions virtuals de la Xarxa d’Arxius Municipals de la Diputació de Barcelona. Hi trobareu diferents documents, des de programes de mà, anotacions comptables dels exhibidors, fins a imatges d'algunes de les sales, de 34 municipis de la província de Barcelona. És un aplec de 81 documents, ben guardats en els respectius arxius municipals, evocadors de la importància dels cinemes de poble en el lleure col·lectiu.
A mitjans de la primera dècada del segle XX, ja es comencen a construir sales especialment dedicades a la projecció de pel·lícules. Des que les grans distribuïdores canvien el sistema de venda pel de lloguer, a partir de l'any 1909, a molts pobles uns petits empresaris modestos, amb la participació de tècnics emprenedors, es dediquen a l'exhibició de films. També algunes associacions habiliten cabines de projecció en sales i teatres. El públic hi omple la platea, i en el seu cas el pis, i les galeries laterals o llotges. De les pioneres "vistes" documentals es passa als drames romàntics, sarsueles, escenes còmiques i sèries molt populars. En pocs anys el cinema es converteix en un espectacle de masses, sobretot quan els anys trenta esdevé sonor, i desapareixen l'acompanyament amb piano i els intertítols. Comença l'època del glamour de les mítiques estrelles hollywoodianes, que s'accentuarà quan es passi del blanc i negre al "gloriós" Technicolor. "Anar al cine" esdevé una festa, per tota mena de públics.
Passats els anys de la Guerra Civil, en què el cinema d'evasió alterna amb els noticiaris de la CNT i els de Laya Films, als anys quaranta el conservadorisme de la dictadura franquista es fa notar. Els cinemes amb noms en qualsevol llengua estrangera l'han de canviar per un d'espanyol. El català és prohibit, tot i que a mitjans dels seixanta es permetrà alguna discreta versió en català. El doblatge al castellà és obligatori. El noticiari NO-DO -"El mundo entero al alcance de todos los españoles"- fins a l'any 1976 és de projecció obligada en les habituals sessions de programa doble, amb una pel·lícula de complement abans de la pel·lícula "bona". "Una de riure", si es tracta d'una comèdia; "una d'indis" o "una de l'oest" pels westerns, alguns rodats a Esplugues City, un poblat-plató al mig d'Esplugues de Llobregat. Sobretot els diumenges i festius són habituals les sessions contínues. Dominen les espanyolades: comèdies intranscendents, el gènere pseudo-històric i el folklòric, en un cinema bàsicament alienant competint amb el futbol. Són quasi quaranta anys de censura política, religiosa i de costums, d'un règim especialment repressiu en temes sexuals. A la porta de les esglésies, Acció Catòlica hi penja un full de qualificació moral de les pel·lícules, amb un codi en què un 3R significa "Mayores de 18 años, con reparos" i un 4 "Gravemente peligrosa". Naturalment que la censura de l'autoritat eclesiàstica ja es preocupa que n'arribin ben pocs, al públic, de films d'aquesta darrera classificació. Però van molt buscats els títols classificats amb un 3R...
L'operador de cabina sovint talla un fotograma d'una actriu en banyador o amb un escot notable. El públic xiula quan es projecta algun dels pocs petons no censurats... igual que xiula i pica de peus si per descuit del projeccionista es desenfoca la imatge. El "destape" de mitjans dels setanta és la reacció a les restriccions eròtiques previ a la desaparició de la censura amb la transició democràtica, però inicialment s'encaixona el sexe a les sales d'Art i Assaig. És quan es permet també el cinema "en català". I es roden ja i s'exhibeixen pel·lícules sobre la Guerra Civil.
En moltes cabines hi ha encara una dutxa sobre el projector o projectors, ja que les còpies de 35 mm fins a 1951 porten un suport de nitrocel·lulosa inflamable. Als estius, pels anys cinquanta, es posa de moda fer cine a l'aire lliure. Els anys seixanta es produeix un descens d'espectadors, amb la progressiva invasió de televisors a les llars, primer en blanc i negre i un sol canal, TVE, però a finals dels setanta ja amb tots els programes en color. I després l'autorització per l'emissió de nous canals autonòmics i privats. Cal sumar-hi l'oferta de pel·lícules en vídeo, primer en sistemes domèstics de cinta estreta (Betamax i VHS) i després en CD i el posterior Blue Ray.
La resposta dels exhibidors per afrontar la competència de la televisió i del vídeo es centra inicialment en l'ampliació de la pantalla, amb sistemes de projecció com el Cinemascope o diferents formats panoràmics. I la millora d'equips i sistemes de so. També s'amplia l'oferta dels clàssics cacauets a les crispetes, i es procuren seients més confortables. Entre l'any 1974 i el 1985, a Catalunya s'han perdut la meitat de cinemes. Sobretot a l'entorn de centres comercials s'hi instal·len multisales, i des de l'any 2000 es van canviant els projectors de pel·lícula per sistemes digitals. L'any 2015 ja no es distribueixen comercialment còpies en pel·lícula, i dos anys més tard ja gairebé tots els cinemes disposen de projecció digital de més o menys bona qualitat. L'any 2017 es comptabilitzen, a Catalunya, 646 sales, que ara a més han de competir amb les grans plataformes per visionats en mòbils, tauletes, ordinadors i televisors d'alta definició.
Als anys noranta s'enderroquen molts cinemes. Però l'espectacle continua, i actualment el públic segueix fruint del visionat en grans pantalles, amb preus molt econòmics en determinades sessions, i amb singulars ofertes com les del Cicle Gaudí, o les dels Cine Clubs. I aquests arxius municipals, dels que la present exposició virtual n'és com un tràiler, es podran anar ampliant amb nova documentació cinèfila que farà que siguin, com popularment es diu d'una cosa extraordinària, uns Arxius de cine!
Tomàs Pladevall Fontanet
Director de fotografia
Administració i gestió
El cinema és molt més que el fet precís de projectar, anar al cinema i gaudir. Fer cinema, distribuir cinema i exhibir cinema requereix processos administratius que garanteixen que el setè art arribi a la sala.
Llicències d’obres per a construir sales, peticions administratives per a demanar permisos de rodatge, correspondència amb les distribuïdores, actes policials sol·licitant informació, ordres de fixació de preus i edats mínimes d’accés a les sales... I un llarg etcètera.
Als nostres arxivers itinerants no se’ls escapa res, ni tan sols la llibreta que usava el gestor d’un petit cinema local. Trobeu-los tots a la selecció de documents, al Flickr de l'Oficina de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona (enllaç extern).
Equipaments
Si preguntem quina experiència té cadascú sobre el fet d’anar al cinema, la resposta serà sempre diferent. El cinema ha estat un lloc de reunió, de sociabilitat, de compartir somnis, alegries, il·lusions, tristeses i drames, ficcions, esperances... fins i tot de patir censura. Tot això davant d’una pantalla gran i a les fosques.
Projectar aquests espais, construir-los i habitar-los. Aquest somni que és el cinema deixa rastre documental en llicències d’obres, permisos i plànols, reformes i rehabilitacions. Feu un tast dels documents sobre els equipaments de cinema trobats i seleccionats als arxius municipals (enllaç extern al Flickr de l'Oficina de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona).
Programes i publicitat
La difusió i comunicació pública ha estat sempre imprescindible per a fer que el públic ompli les sales. Com es feia, en temps anteriors, aquesta difusió? Quins estereotips culturals i de comportament de l’època reproduïen?
Amb aquesta selecció de programes de mà i de cartells publicitaris (enllaç extern al Flickr de l'Oficina de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona) volem evidenciar, una vegada més, que la correcta gestió dels arxius municipals dels ajuntaments facilita la conservació i possibilita com en aquesta mostra la difusió d'un patrimoni cultural d'alt valor històric, a voltes no prou conegut.
Testimonis de cine
El director de fotografia -Premi Sant Jordi de Cinematografia (1999) i Premi Gaudí d’Honor (2022)-, Tomàs Pladevall; l’encarregat del cinema de Tous, Pere Mas Claramunt; i la presidenta de l’Associació d’Amics de Tous, Elisa Vidal, reflexionen sobre el cinema. Pladevall ho fa des del punt de vista de l’expert en fotografia que atresora vivències del setè art i analitza la seva evolució. Els testimonis de Sant Martí de Tous aporten l’emotivitat del record de com era fer cinema i viure el cinema fa anys. Com bé observa en Pladevall, els arxius conserven “els records d’una història que ja no es repetirà”.
Mapa d'arxius
Exploreu el mapa amb els documents i els arxius municipals que formen part d'aquesta mostra.
Crèdits
Coordinació i selecció de documents:
Equip d’arxivers del Programa de Manteniment de la Xarxa d’Arxius Municipals de l’Oficina de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona.
Procedència dels documents:
Agraïm la col·laboració dels 34 ajuntaments que han autoritzat la reproducció a la xarxa dels 81 documents procedents dels seus arxius municipals que són Begues, Campins, Castellbell i el Vilar, Castellví de la Marca, l’Estany, Fogars de Montclús, Gelida, Gironella, Guardiola de Berguedà, Llinars del Vallès, Masquefa, Mediona, Montesquiu, Montseny, Mura, Navàs, Prats de Lluçanès, la Pobla de Lillet, Roda de Ter, Sallent, Sant Antoni de Vilamajor, Sant Cebrià de Vallalta, Sant Hipòlit de Voltregà, Sant Julià de Vilatorta, Sant Martí de Tous, Sant Mateu de Bages, Sant Pere de Vilamajor, Santa Margarida i els Monjos, Santa Maria de Palautordera, Súria, Tiana, Tona, Vallbona d’Anoia i Vallgorguina, que així fan possible aquesta mostra. Aquests arxius municipals es troben adherits al Programa de Manteniment de la Xarxa d’Arxius Municipals, coordinada per l’Oficina de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona.
