$community_name

Després de la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) i el fracàs de la “Dictablanda” del general Berenguer, el govern de Juan Bautista Aznar va decidir convocar eleccions municipals, abans que generals, pel 12 d’abril de 1931. Era una operació de càlcul polític explícit que pretenia minimitzar el risc de canvis, però les eleccions es van convertir en un plebiscit de monarquia o república. Els resultats van atorgar el triomf als partits republicans a la majoria de capitals de província, fet que va portar el 14 d’abril de 1931 a la proclamació de la República. A Madrid es va preparar la sortida a l’exili del rei Alfons XIII, associat a la dictadura de Primo, i la formació d’un govern provisional. Aquest govern va encetar un conjunt de reformes socials i econòmiques, entre les quals van sobresortir l’aprovació de lleis encaminades a la separació de l’Estat i l’església; la millora de les condicions dels treballadors rurals, però també dels obrers de les ciutats; el reconeixement del sufragi femení; diverses reformes de l’exèrcit, i la regulació de les autonomies regionals. El desembre de 1931 s’aprovava la nova constitució de la Segona República Espanyola, i el 1932, el nou Estatut d’autonomia de Catalunya.

L’etapa reformista va ser frenada pels diversos governs de dretes entre 1933 i 1936. L’entrada al govern de diversos integrants del partit dretà catòlic “Confederación Española de Derechas Autónomas” (CEDA) a començaments d’octubre de 1934 va ser interpretada per les esquerres com una deriva cap al feixisme. A Astúries els miners van protagonitzar una intensa revolta social i a Catalunya el govern de la Generalitat, encapçalat per Lluís Companys, va proclamar el 6 d’octubre la República Catalana dins la República Federal espanyola. Aquests dos esdeveniments van desencadenar una forta repressió per part del govern espanyol, que va decidir suspendre l’autonomia catalana. Tot plegat va generar un ambient de complicada reconciliació social i política.

La victòria del Front Popular el febrer de 1936 comportà la represa de l’agenda reformista amb un nou govern d’esquerres, en mig de tensions socials i de moviments involucionistes. Al llarg de l’etapa republicana els grups monàrquics i militars van portar a terme repetides conspiracions. El rei, que s’havia exiliat a París i Roma el 1931 sense haver abdicat prèviament, va recolzar aquestes accions i va buscar el suport del règim feixista de Benito Mussolini per posar punt final a l’etapa republicana.

L’estiu de 1936 la península va patir una darrera conspiració: la tarda del divendres 17 de juliol un grup de militars es va revoltar a la guarnició de Melilla. La rebel·lió es va estendre a Ceuta i a la resta del Protectorat espanyol del Marroc. L’endemà ho van fer diverses guarnicions militars a la península, essent la més important la de Sevilla, i es va declarar l’estat de guerra contra el govern republicà. Els plans inicials dels sollevats, però, van fracassar en altres places i la situació va derivar en una llarga guerra civil que va durar dos anys, vuit mesos i quinze dies.

Un mes després del cop d’estat, la “Junta de Defensa Nacional de España”, creada pels militars sollevats el 23 de juliol de 1936 a Burgos, amb la voluntat d’esdevenir el govern dels territoris que controlava, va dictar una ordre sobre l’administració estatal el 19 d’agost que derogava el decret de Presidència del Consell de Ministres republicà de 21 de juliol pel qual s’havia cessat a tots els funcionaris i empleats públics de l’Estat que haguessin participat o adherit al moviment subversiu. Va ser l’inici de la depuració funcionarial per part del bàndol franquista.

El 30 de setembre, la Junta de Defensa va publicar el decret en el qual es nomenava a Francisco Franco com a cap de Govern. L’endemà es va portar a terme la seva proclamació com a cap del nou Estat sumat al grau de “Generalísimo” que havia rebut Franco dels generals rebels el 21 de setembre anterior. El decret el va redactar José de Yanguas Messía, jurista i antic ministre d’Estat durant la dictadura de Primo de Rivera.

Era l’inici de la dictadura personal de Franco que va durar fins a la seva mort el 20 de novembre de 1975.

El 26 d’octubre de 1936 el Govern franquista de Burgos va emetre una ordre per la qual s’obligava els funcionaris a reincorporar-se als seus llocs de treballs. Quatre dies després, la Junta Tècnica de l’Estat, creada l’1 d’octubre per a substituir la Junta de Defensa, va dictar una ordre que contemplava la depuració de responsabilitats polítiques dels empleats públics per accions “contrarias al Movimiento Nacional”.

El 20 d’abril de 1937 Franco va promulgar el Decret d’Unificació pel qual es va constituir el partit únic anomenat “Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista” (FET y de las JONS). Va ser l’únic partit permès a Espanya després de la Guerra Civil, conegut posteriorment com a Movimiento Nacional. El partit únic fou dissolt el 1977.

El 5 d’abril de 1938 es va derogar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Catalunya no va comptar amb un altre estatut fins al 1979.

El 15 de gener de 1939, coincidint amb l’entrada de les tropes franquistes a Tarragona, la Junta Técnica de Burgos va decretar la restauració de les diputacions com a corporacions provincials atès l'art. 1  de la Llei de 5 d'abril de 1938. A partir d’aquest moment, la Diputació de Barcelona (com la resta de corporacions locals) va estar subordinada a les autoritats militars primer i, després, als dictats del governador civil.

El 26 de gener de 1939 es va produir l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona. El 30 de gener es va constituir la Comissió Gestora de la Diputació de Barcelona, presidida per Josep M. Milà i Camps, comte del Montseny, qui havia estat president de la Corporació entre 1925 i 1930, en època de la dictadura de Miguel Primo de Rivera. La comissió estava integrada per Felip Batlló i Godó; Joan Claudi Güell i Churruca, comte de Ruiseñada; Àngel Traval i Rodríguez de Lacín; Lluís Rivière i Manén; Magí Raventós i Fatjó; Josep M. Segarra de Montoliu, i Josep Peray i March. La Comissió Gestora va ser l’òrgan col·legiat de les diputacions provincials entre 1939 i 1949 i va col·laborar en la política de desplegament del nou estat franquista. La nova Comissió Gestora va tornar a posar en funcionament la Diputació de Barcelona, que juntament amb l’Ajuntament de Barcelona, van constituir les principals institucions del Règim a Catalunya, en mans de les classes dirigents catalanes afins al franquisme.

El 4 de febrer de 1939 els militars franquistes van entrar a Girona. L’endemà, les principals autoritats republicanes travessaven la frontera acompanyats per un gran èxode de civils i militars republicans.

El 9 de febrer de 1939 va entrar en vigor la “Ley de Responsabilidades Políticas”, que bàsicament tipificava el corpus essencial de conductes punibles, les quals donaven lloc a responsabilitats jurídiques i podien establir sancions limitatives d’activitat, de llibertat de residència o econòmiques.

El 10 de febrer de 1939 es va aprovar la “Ley fijando normas para la depuración de funcionarios públicos” que establia normes i concretava les conductes i sancions anunciades a la “Ley de Responsabilidades Políticas” amb l’objectiu de readmetre al servei de l’Estat al personal que va donar suport al bàndol franquista i sancionar la conducta dels funcionaris que no ho van fer.

La llei era retroactiva i abastava un període d’aplicació de cinc anys anteriors a la seva publicació. Una de les primeres mesures que es van implementar va ser la depuració dels funcionaris. Aquesta llei no es va derogar fins al 10 de novembre de 1966, quan es va aprovar el Decret 2824/1966 que indultava de manera integral a tots els funcionaris amb sancions pendents de compliment derivades de la legislació de responsabilitats polítiques i depuració funcionarial. Excepcionalment, aquest decret no contemplava als funcionaris que s’havien exiliat durant o després de la Guerra Civil: per aquestes persones no es va produir l’indult fins al 1975 arran de la proclamació de Joan Carles I com a Rei.

A la sessió celebrada el 17 de febrer de 1939, la Diputació de Barcelona va aprovar una   disposició que declarava cessats tots els funcionaris de la Generalitat que havien exercit el càrrec durant l’etapa republicana: 15.860, amb excepció dels 753 empleats que havien format part de la plantilla de la Diputació de Barcelona fins 1931, tot i que de moment quedaven en suspens. Recordem que les diputacions van desaparèixer a Catalunya el 1931, i que els seus serveis van quedar integrats a la nova Generalitat de Catalunya. Per tant, la Diputació no va existir com a tal de 1931 a 1939. La Comissió Gestora va insistir molt en la consideració de què la Diputació no era la successora ni hereva de la Generalitat de Catalunya de l’etapa republicana.

L’1 abril de 1939 es va posar fi a la guerra, però no a la repressió. La voluntat d’apartar de l’administració al personal sospitós d’haver col·laborat amb el règim republicà anterior en el procés de construcció del nou estat era evident. Com també la de posar punt final al somni catalanista de comptar amb un funcionariat propi des dels anys de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925).