Exposició la Primera República

Tipologia de públic

Icono General General
Facebook Facebook Facebook Facebook

Primera República, 150 anys després

La Diputació de Barcelona presenta aquest 2024 una exposició itinerant en commemoració del 150 aniversari de la Primera República, impulsada pel programa de Memòria democràtica de la corporació (Àrea de Presidència).

La Primera República espanyola (1873-74) va ser efímera i convulsa, però fou l’embrió de molts projectes i esperances que mig segle després s’acabarien materialitzant en la Segona República.

El Sexenni Revolucionari

El 2023 i el 2024 celebrem el 150è aniversari de la Primera República (1873-1874), que fou el colofó del Sexenni Revolucionari (1868-1874).

La revolució democràtica de 1868, anomenada la Gloriosa o Revolució de Setembre, comportà el destronament d’Isabel II i l’expulsió de la dinastia dels Borbó.

El desgast del règim monàrquic autoritari representat per la reina Isabel II, agreujat per la greu crisi econòmica i les males collites dels anys 1867-1868, va comportar que sectors de la societat militar i política es pronunciessin en un complot revolucionari contra el règim isabelí, que es va iniciar a Cadis el setembre de 1868.

Els impulsors de la revolució triomfant, liberals i progressistes que continuaven sent monàrquics, volien que Espanya fos una monarquia veritablement democràtica, parlamentària i constitucional. El moviment va ser liderat pel Partit Progressista i la Unió Liberal, i va tenir el suport dels republicans, però a Catalunya fou liderada pel Partit Democràtic Republicà Federal. Barcelona va viure una autèntica revolució democràtica inspirada en el desig generalitzat de transformacions estructurals del sistema polític espanyol.

Es va constituir un govern provisional liderat pels generals Serrano i Prim, i es convocaren Corts constituents, que el 1869 van aprovar una nova constitució democràtica, però monàrquica. El novembre de 1870, les Corts designaren Amadeu I de Savoia com a rei, però poc després era assassinat el seu principal valedor, el general Prim.

La inestabilitat política durant el curt regnat d’Amadeu (1871-1873), amb sis governs i tres eleccions generals, així com la greu situació social, política i econòmica, amb dues guerres actives (la de Cuba, iniciada el 1868, i la Tercera Guerra Carlina, que va començar el 1872), va derivar en l’abdicació d’Amadeu i en la proclamació de la República l’11 de febrer de 1873.

Els promotors de la Gloriosa van impulsar un seguit de reformes amb la voluntat de modernitzar el país, algunes de les quals van ser continuades per la República.

La Primera República va ser efímera i convulsa, però fou l’embrió d’uns quants projectes que mig segle després s’acabarien materialitzant en la Segona República (1931).

Més informació sobre el Sexenni Revolucionari

Arran del triomf de la Gloriosa, els generals Francisco Serrano i Joan Prim són nomenats regent i president del Consell de Ministres, respectivament. Serrano ho és a l’espera de trobar un nou monarca.

El nou règim, sustentat pels progressistes (després de l’assassinat de Joan Prim, es dividiren en progressistes i radicals), els liberals i els republicans, va establir el sufragi universal masculí (majors de 25 anys). El 1869 es convocaren eleccions a Corts constituents per escollir els representants de l’Assemblea Nacional (Congrés i Senat). Un cop aprovada la nova Constitució del 1869, de tarannà monàrquic, va tenir lloc el procés de selecció del nou monarca. Entre les persones proposades, seleccionaren un jove de la noblesa piemontesa, Amadeu, de la casa dels Savoia. Però el 30 de desembre de 1870, un mes i mig després d’haver estat designat rei per les Corts, era assassinat a Madrid el general Prim, aleshores president del Govern, que havia estat un dels principals valedors del nou monarca. El regnat d’Amadeu, sense Prim, va començar el gener de 1871 molt afeblit. Fou un monarca amb poc suport, que amb prou feines parlava castellà, i que se’l considerava un estranger. Els seus governs no van poder afrontar les divisions i les tensions polítiques entre els diferents partits de la majoria. D’altra banda, el 1868 havia començat la Guerra dels Deu Anys a Cuba, i el 1872 esclatà la Tercera Guerra Carlina, alimentada pel descontentament de l’Església arran de la seva pèrdua d’influència. D’altra banda, sovintejaven les revoltes dels republicans federals i començaven les dels obrers internacionalistes, sobretot en oposició al reclutament forçós (quintes). Amadeu abdicà el 10 de febrer de 1873, després de regnar dos anys i escaig.

Des de principis de la dècada dels anys seixanta del segle XIX, Europa estava evolucionant de la primera Revolució Industrial cap a la segona. Aquest període es caracteritzà per la colonització i l’explotació de nous territoris —principalment a l’Àfrica—, l’aparició de noves fonts d’energia, el descens de la demanda ferroviària, la competència dels cereals americans i la manca de cotó a causa de la guerra civil als EUA, mentre que el lliurecanvisme era arraconat pel proteccionisme. A Espanya, les principals ciutats eren Madrid, amb poc més de 600.000 habitants, i Barcelona, capital d’un territori en desenvolupament industrial, que no arribava als 250.000 habitants. Tanmateix, Catalunya esdevindria el motor econòmic d’Espanya durant les dècades següents.

A la segona meitat del segle XIX, la cultura catalana es trobava en una situació crítica, ja que la major part dels catalans amb una situació benestant acceptaven que el català era un dialecte del castellà que subsistia només entre les classes populars. En aquest període, la societat catalana evolucionà de l’entusiasme generat per la Guerra d’Àfrica del 1860 entre el regne d’Espanya i l’imperi marroquí a la reivindicació gradual de la identitat pròpia, sobretot després del triomf de la revolució democràtica del 1868, i en el marc de la Renaixença. No obstant això, durant el Sexenni Democràtic i concretament durant la República, aquesta recuperació no es manifestà políticament. Els republicans a Catalunya defensaven un federalisme descentralitzador, un estat federal, en el marc de la nació espanyola. La majoria dels escrits polítics, excepte alguns periòdics, eren en castellà. No seria fins després de la Restauració, als anys vuitanta del segle XIX, que emergiria el català i el catalanisme polític.

Pujar Pujar

La proclamació de la República

La renúncia d’Amadeu I va agafar desprevinguts els dirigents polítics, començant pels republicans, que havien defensat conquerir la república federal de baix a dalt. En canvi, amb la sobtada abdicació del monarca, la direcció del republicanisme federal defensava que Espanya esdevingués una república des de dalt i per via legal. La immediatesa fou el factor clau per a la seva proclamació. El mateix 11 de febrer de 1873, el Congrés i el Senat es van constituir en Assemblea Nacional, la qual proclamà la República, tot i que els republicans eren minoria. Una part dels monàrquics, els demòcrates radicals, en trobar-se sense candidat al tron, van votar a favor de la República com a mal menor, possiblement esperant que la situació social, política i econòmica d’Espanya els permetés restaurar més endavant la monarquia parlamentària. La República es posà a caminar en el marc de la Constitució monàrquica, tot i que democràtica, del 1869.

La nova República espanyola només va ser reconeguda pels EUA i Suïssa. La resta de cancelleries europees li van fer el buit.

La notícia de la proclamació de la República va ser rebuda a les principals poblacions catalanes, començant per Barcelona, amb celebracions festives i amb grans esperances de poder proclamar la república federal.

El primer Govern provisional de la República va ser presidit per l’advocat català Estanislau Figueras i de Moragas (1819-1882). Figueras, republicà federal de gran prestigi, exercí el càrrec de president del poder executiu de la República del 12 de febrer a l’11 de juny de 1873. Inicialment, va presidir un govern de coalició republicana-radical (febrer-abril de 1873).

Després de dos intents de cop d’estat dels radicals (una de les dues principals tendències dels antics progressistes), el 24 de febrer i el 23 d’abril, els radicals van sortir del Govern i van passar a l’oposició. Els republicans federals van formar govern en solitari, i van convocar eleccions a Corts constituents (ara només al Congrés), celebrades el maig de 1873. Els comicis, que foren boicotejats per la resta de forces polítiques (que demanaven l’abstenció), van donar una majoria aclaparadora als republicans, amb una participació baixíssima de l’electorat.

Més informació de la proclamació de la República

El primer govern del Partit Democràtic Republicà Federal [PRDF], presidit per Figueras, i del qual Francesc Pi i Margall era l’home fort, va haver de fer front a una situació econòmica extrema: un estat endeutat amb una hisenda fallida i la pressió dels sectors populars, jornalers i obrers, que demanaven terres i treball. Políticament, tenia al davant, a més dels monàrquics, l’oposició dels radicals (al principi, des de dins del Govern), profundament antifederals; la desconfiança dels mateixos republicans unitaris; la inflexibilitat dels republicans federals intransigents, i l’enfrontament al carrer de l’obrerisme vinculat a la Primera Internacional, coneguts com a internacionalistes, a més de la guerra amb els carlins. El Govern, per normalitzar la situació, dissolgué en un primer moment les juntes revolucionàries provincials i restablí els ajuntaments republicans revocats pels governs del regnat d’Amadeu. Afrontar les dues guerres declarades, la de Cuba i la Tercera Carlinada (aquesta des del 1872), implicava reformar l’exèrcit i reclutar nous efectius, quan el programa republicà sempre havia defensat substituir l’exèrcit per milícies voluntàries i abolir les quintes.

A Catalunya, totes les eleccions celebrades durant el Sexenni Democràtic van ser guanyades àmpliament pels republicans federals. En canvi, a la resta d’Espanya guanyaven forces liberals monàrquiques, amb els republicans en minoria. Per tant, no és estrany que, quan a primera hora del dia 12 de febrer va arribar la notícia de la proclamació de la República a les principals poblacions catalanes, entre les quals Barcelona, fos rebuda amb grans mostres d’alegria i d’esperança. 

En rebre el comunicat oficial de la proclamació, l’alcalde monàrquic de Barcelona, Francesc de Paula Rius i Taulet (1833-1890), va ordenar hissar la bandera republicana federal, vermella amb un triangle blanc, amb estrelles blanques i les paraules democràcia i Catalunya. Rius i Taulet, un cop feta la proclamació de la República, dimití. A la plaça de Sant Jaume s’hi congregaren una munió de persones per festejar la República amb proclames i càntics. Al Palau de la Diputació hi penjaren un escut de Catalunya amb la gorra frígia al damunt. La jornada transcorregué de manera lúdica i festiva. A la majoria de poblacions de Catalunya hi va haver el mateix to festiu.

Pujar Pujar

Tendències polítiques (I)

Tendències polítiques i univers de partits durant la República (I)

Els partits polítics de la segona meitat del segle XIX eren formacions molt dèbils, inestables, mal estructurades i poc desplegades en el territori. Estaven empeltats de l’insurreccionalisme propi de l’època. Abraçaven amplis espectres ideològics i estaven dividits en faccions enfrontades. No gaudien d’experiència i de cultura democràtica, sinó que eren partits de quadres i cabdillistes.

Aquest era l’univers dels partits polítics en temps de la Primera República, de dreta a esquerra.

Carlins

Són els monàrquics legitimistes i tradicionalistes partidaris de restablir la monarquia amb els descendents del príncep Carles, germà del rei Ferran VII. En origen, de tendència absolutista i partidaris de l’antic règim, oposats al liberalisme i al parlamentarisme. Durant el Sexenni Democràtic crearen un partit, la Comunió Tradicionalista (1869), d’ideologia ultracatòlica. Alternaren la participació en les eleccions amb la seva habitual estratègia insurreccional. Durant la Primera República estigueren alçats en armes contra el Govern (des del 1872, ja en època del rei Amadeu), liderats pel pretendent Carles VII.

Conservadors

Corresponen als monàrquics amb tendències conservadores o liberals moderades. El Partit Conservador (Liberal Conservador) com a tal no es va constituir fins després de la Restauració borbònica del 1875. Durant la Primera República, els conservadors constituïen una amalgama heterogènia de diputats a Corts, alguns procedents dels moderats i de la Unió Liberal, i afins als interessos de l’oligarquia terratinent, colonial (esclavista) i industrial, amb el suport de l’alta burgesia i de sectors aristocràtics, de l’exèrcit i l’Església. Inicialment, estaven a l’expectativa de com evolucionaria la Gloriosa, però durant la Primera República es decantaren per la restauració de la dinastia borbònica oficial, en la persona d’Alfons, fill d’Isabel II (per això eren coneguts com a alfonsins). El principal líder conservador durant la República fou Cánovas del Castillo.

Radicals i constitucionals

El Partit Progressista, que durant el regnat d’Isabel II representava els liberals progressistes avançats, i que va esdevenir el principal impulsor de la revolució de la Gloriosa i dels primers anys del Sexenni Democràtic sota el lideratge del general Prim, es dividí en dues tendències després de l’assassinat del general, el desembre de 1870. L’ala dreta derivà en el Partit Constitucional encapçalat per Sagasta. L’ala esquerra constituí el 1871 el Partit Demòcrata Radical, liderat per Ruiz Zorrilla.

Els dos partits eren en origen partits monàrquics, tot i que antiborbònics, i després de l’abdicació del rei Amadeu acceptaren la República. Defensaven el sufragi universal, els drets i les llibertats, així com la Constitució democràtica del 1869. S’oposaven al federalisme. El Partit Radical va participar en el primer Govern provisional de la República juntament amb els republicans federals, fins que van ser expulsats després d’organitzar dos intents de cop d’estat de signe antifederal. El Partit Radical va passar a l’oposició, i ràpidament es va anar desintegrant a causa de les lluites internes.

Més informació sobre tendències polítiques (I)

Els partits polítics de la segona meitat del segle XIX no eren com els actuals. Eren formacions molt dèbils, inestables, mal estructurades i poc desplegades en el territori. Tots els partits (i no només els carlins o els republicans) estaven empeltats de l’insurreccionalisme propi de la dinàmica política de l’època. Seguien la tendència endèmica del segle XIX espanyol, ple de cops d’estat i pronunciaments militars, en els quals estaven implicats tant els partits com els militars. Hi havia militars en totes les formacions polítiques, i els uns i els altres alternaven la política parlamentària amb els aixecaments armats. 

D’altra banda, eren partits amb amplis espectres ideològics. Per tant, eren formacions caracteritzades per grans debats ideològics contraposats, lluites internes, rivalitats i enemistats personals, faccions enfrontades, escissions contínues i una indisciplina crònica. Mancats d’experiència i de cultura democràtica, eren refractaris al pacte i al pluralisme i, per tant, presentaven un panorama caòtic molt dèbil i fragmentat, entre els partits i dins dels mateixos partits. Era habitual que practiquessin el retraïment, és a dir, la no participació en les eleccions; amb això anunciaven la possibilitat d’organitzar una insurrecció. Molts d’aquests partits comptaven amb clubs, societats, periòdics i fins i tot milícies armades.

Els partits es diferenciaven principalment per l’abast de les reformes (més o menys liberals, o obertament democràtiques). El binomi monarquia-república va aparèixer més tard. Només els republicans defensaven l’opció republicana, però hi havia sectors liberals i demòcrates que durant la Gloriosa consideraven que el més important era el marc de llibertats, i que les Corts ja decidirien la forma d’estat, de manera que, quan es va proclamar la República, l’acceptaren com a inevitable.

Durant el Sexenni Democràtic, foren nombroses les eleccions per sufragi universal (masculí), però no aconseguiren mai mobilitzar les masses: la participació electoral era baixa. 
Coneguem una mica més l’origen i els posicionaments dels diferents partits polítics en temps de la Primera República, de dreta a esquerra.

Carlins

El moviment sorgeix el 1833, quan Ferran VII mor i la seva filla, Isabel I, esdevé la successora al tron, amb l’oposició de Carles, germà menor del rei. La branca borbònica dels seus descendents havia reivindicat el tron al llarg dels segles XIX i XX, mitjançant nombroses insurreccions i tres guerres carlines (1833-1840, 1846-1849 i 1872-1876). Durant el Sexenni Democràtic van integrar a la seva formació política els neocatòlics, és a dir, els integristes catòlics que no consideraven prioritària la disputa dinàstica entre dues branques de la família Borbó.

Els principals líders carlins durant la Primera República van ser Alfons Carles, germà de Carles VII, i els generals catalans Tristany, Cabrera i Savalls.

Conservadors

Els conservadors tenien el suport de les lligues de propietaris i, sobretot, de la Lliga Nacional (colonial), que era el lobby negrer i indià, amb interessos a Cuba, i que pretenia mantenir l’esclavisme a la gran illa antillana. Eren contrarevolucionaris, antireformistes, reticents al sufragi universal i partidaris de restringir les llibertats individuals. També eren profundament centralistes i contraris al federalisme.

Els conservadors eren els hereus directes dels liberals del Partit Moderat (que fou el principal partit del 1833 al 1868), liderat pel general Narváez i que no va sobreviure a la Gloriosa, i de la Unió Liberal, partit creat pel general O’Donnell el 1854 i liderat el 1868 pel general Serrano.

L’advocat i polític malagueny Antonio Cánovas del Castillo era un dels seus principals dirigents civils.

La Unió Liberal, que també va formar part dels governs d’Isabel II (O’Donnell), es va crear com a opció centrista entre els moderats i els progressistes, integrant moderats puritans i progressistes moderats. El partit, que va participar en la revolució de la Gloriosa (1868) sota el lideratge del general Serrano, estava fora de joc durant la República. La seva ala més dretana, el Cercle Conservador (Cánovas), es va decantar cap al legitimisme borbònic, després de l’abdicació de la reina Isabel en el seu fill Alfons el juliol de 1870 i la designació d’Amadeu el novembre del mateix any. Una altra part s’havia integrat en el Partit Radical, i posteriorment en el Partit Constitucional.

Radicals i constitucionals

Els radicals i els constitucionals són els hereus dels progressistes, que van governar en el Bienni Progressista (1854-56) i durant bona part del Sexenni. 

Els progressistes, liderats pel general reusenc Joan Prim, van ser els principals impulsors de la revolució de la Gloriosa (1868), conjuntament amb la Unió Liberal, liderada pel general Serrano, amb el suport dels demòcrates. El 1870 es crea el Partit Progressista Democràtic (liderat per Práxedes Mateo Sagasta, Manuel Ruiz Zorrilla i Joan Prim), que havia incorporat el 1869 els demòcrates cimbris (liderats per Nicolás María Rivero i Cristino Martos), una escissió monàrquica del Partit Democràtic. Amb l’assassinat de Prim (desembre de 1870), el partit s’esquerda: a la dreta es conforma una ala fronterera amb la Unió Liberal (Serrano); a l’esquerra, una ala demòcrata (Martos, Rivero), i al centre, el gruix del radicalisme progressista amb un centredreta (Sagasta) i un centreesquerra demòcrata (Ruiz Zorrilla). El 1871, l’escissió es consuma en dos partits: el Partit Progressista Constitucional o Partit Constitucional (Sagasta, Serrano), de tarannà conservador o moderat, i que integra una part de l’antiga Unió Liberal, i el Partit Demòcrata Radical o simplement Partit Radical (Martos, Rivero, Ruiz Zorrilla). Els dos partits conformen el govern d’Amadeu I. Com a monàrquics, però profundament antiborbònics, van ser els principals impulsors de buscar un rei no borbònic, i eren el principal suport del rei Amadeu I, fins que va abdicar el febrer de 1873. 

Tots dos partits defensaven el sufragi universal, els drets i les llibertats i la Constitució democràtica del 1869, però s’oposaven al programa socialitzant i federalista dels demòcrates i els republicans. Defensaven que les Corts constituents decidissin la forma d’estat, monarquia o república, però sempre de planta unitària. L’abdicació d’Amadeu els impulsà a acceptar la República, però no el federalisme. El Partit Radical va formar part dels primers governs provisionals conjuntament amb els republicans federals, fins que foren apartats després d’haver intentat dos cops d’estat per aconseguir el control total del Govern. El Partit Radical va passar a l’oposició, va patir disputes internes i no es va presentar a les eleccions del 1873. El 1874, els constitucionals serien la columna vertebral dels governs republicans però autoritaris de Serrano.

Amb la Restauració, el Partit Radical es va dissoldre, i el Partit Constitucional va donar origen al futur Partit Liberal de la Restauració, liderat per Sagasta. El diputat i literat català Víctor Balaguer formava part del Partit Constitucional de Sagasta.

Pujar Pujar

Tendències polítiques (II)

Tendències polítiques i univers de partits durant la República (II)

Republicans

El Partit Republicà Democràtic Federal, hegemònic durant la República (tot i no tenir majoria a les Corts que la van proclamar), s’havia creat com a tal el 1868, després del triomf de la Gloriosa, com a continuació del Partit Democràtic fundat el 1849. Dins del partit coexistien moltes tendències, la qual cosa va agreujar la inestabilitat política de la República.

Inicialment, els federals eren el nucli majoritari (dividits entre benèvols, o possibilistes, i intransigents), però la impotència dels primers governs de la República, liderats per Figueras i Pi i Margall, davant els embats dels carlins i del cantonalisme —atiat pels mateixos intransigents— va fer decantar el Govern progressivament cap als republicans més moderats, encapçalats pel filòsof Nicolás Salmerón, i els més conservadors i explícitament nacionalistes espanyols, dirigits per Emilio Castelar. Aquests preferien posposar la federació i adoptar poders extraordinaris des del Govern per fer front als aixecaments carlí i cantonal, limitant els drets individuals. Els intransigents, en canvi, volien proclamar el federalisme des de baix, a partir de mobilitzacions al carrer.

Els republicans tenien un programa polític clarament democràtic: sufragi universal (masculí), llibertats individuals (premsa, reunió i associació; de culte; lliure comerç; propietat privada) i profundes reformes socials, així com de l’exèrcit. El seu programa federal implicava la creació de l’Estat a partir de la federació de les províncies, de baix a dalt. El principal dirigent del partit fou Francesc Pi i Margall.

Obreristes (internacionalistes)

El 1870, diverses societats obreres i camperoles funden la Federació Regional Espanyola (FRE) de l’Associació Internacional del Treball (AIT), o simplement, la Primera Internacional. L’ala bakuninista o antiautoritària —enfrontada a la marxista— va ser la que impulsà l’organització de la FRE de l’AIT, que inicialment estava molt vinculada als republicans federals. Els internacionalistes bakuninistes eren profundament insurreccionals, i en això coincidien amb els republicans intransigents. Però, malgrat que l’AIT preconitzava l’abstenció política, molts internacionalistes votaven els republicans. Els internacionalistes eren partidaris del col·lectivisme i estaven en contra de la propietat privada; en això discrepaven dels republicans, més proclius a l’individualisme i el cooperativisme, als quals identificaven com a burgesos. Durant la República, protagonitzaren vagues i insurreccions (l’esdeveniment més rellevant foren els fets d’Alcoi o revolució del petroli del juliol de 1873) i participaren de les revoltes cantonalistes.

Més informació sobre tendències polítiques (II)

Demòcrates i republicans 

El Partit Democràtic, fundat el 1849 com una escissió del Partit Progressista, es va convertir el 1868 en el Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF). 

Durant els anys cinquanta i seixanta del segle XIX, els demòcrates col·laboraren estretament amb els progressistes, sobretot amb els progressistes avançats, més a l’esquerra, amb una aliança tàctica, i van formar fins i tot coalicions electorals.

Des del principi, el Partit Democràtic era un grup heterogeni on convivien diferents tendències: hi havia monàrquics (antidinàstics i antiisabelins) i hi havia republicans. Els republicans estaven dividits entre unitaris (sobretot krausistes, com Salmerón) i federals. I els federals estaven dividits entre benèvols (més gradualistes i pactistes; Castelar) i intransigents (volien implantar el federalisme de manera immediata i per la força; general Contreras o Orense). Pel que fa a l’eix dreta-esquerra, al partit hi havia des de demoliberals o conservadors (Castelar) fins a filosocialistes (proudhonians o cabetians; Pi i Margall). Els primers, individualistes, defensaven la propietat i mesures d’ordre; els segons, més intervencionistes, tenien afinitats amb els sectors obreristes (internacionalistes), sobretot els que s’autoanomenaven intransigents.

A partir del 1868, el PRDF es declarà unànimement republicà i oficialment federalista.
Els demòcrates monàrquics, a finals del 1868, quan el partit ja s’havia declarat republicà, van deixar la formació. Eren els anomenats cimbris (liderats per Martos i Rivero), partidaris d’una monarquia popular, parlamentària i democràtica. Posteriorment, participarien en la fundació del Partit Demòcrata Radical (1871).

El PRDF, d’origen i tradició insurreccional (com tots els altres partits), adoptà a partir del 1870 una via legalista i es dotà d’una estructura més orgànica, amb comitès provincials. A més, comptava amb una xarxa de periòdics, societats i escoles, així com milícies republicanes (voluntaris per la llibertat) arreu del territori.

La proclamació de la República per les Corts (amb majoria monàrquica) el 1873, més per manca de candidats a monarca (era quasi unànime l’oposició als Borbó) que no pas per conviccions republicanes, va agafar desprevinguts els republicans. Tot i que havien adoptat una estratègia legalista i parlamentària el 1870, la seva ànima insurreccional pesava molt. Havien defensat la implantació de la república federal de baix a dalt i ara la proclamaven des de dalt, cosa que va fer rectificar Pi i Margall des del Govern, en adoptar una política gradualista des de dalt, que va ser boicotejada pels intransigents.

Durant la República, el partit estava profundament dividit entre un centre federalista i reformista (Pi i Margall); una ala dreta, moderada o demoliberal, que reivindicava un govern fort central, poc intervencionista en l’àmbit econòmic i partidari de la mà dura contra els intransigents i obreristes, i que pretenia posposar el federalisme (Salmerón i Castelar), i els intransigents, que pretenien implantar el federalisme des de baix amb mobilitzacions i aixecaments, mantenir les milícies i aplicar reformes socials més avançades (Orense, Roque Barcia i Almirall).

Els demorepublicans defensaven la república federal, el sufragi universal (masculí) i les llibertats individuals (premsa, reunió i associació; de culte; d’ensenyament; el lliure comerç i la propietat privada). Tradicionalment anticlericals, perseguien la separació entre Església i Estat. El seu model era la petita propietat individual: una societat de ciutadans propietaris, paradigma de productivitat. Per això, defensaven la redistribució de terres, el cooperativisme i profundes reformes socials, que es fonamentaven en: la reducció de la jornada de treball i la limitació del treball infantil; l’abolició de l’esclavitud, vigent a les Antilles espanyoles, així com de la pena de mort; la professionalització i despolitització de l’exèrcit i l’abolició de les quintes forçoses; l’eliminació de determinats impostos com els consums i la implantació d’una fiscalitat progressiva; la reforma tant de la justícia com de les presons; la introducció del jurat i del matrimoni civil, i la creació d’un sistema d’instrucció pública. 

El seu model federal era fonamentalment pràctic, descentralitzador, assembleari i participatiu, i l’entenien com una manera de fer política. Eren principalment localistes (defensaven sobretot l’autonomia municipal). Per impedir l’opressió de les estructures de l’Estat i de l’exèrcit, volien construir la república federal de baix a dalt, a partir de l’individu, la família, el municipi i la província, i fer-ho a través del pacte, de manera que les províncies es federarien lliurement per constituir l’Estat. Aquest Estat seria descentralitzat, amb poques competències en mans del Govern central, i estaria constituït per províncies, cantons o regions. També hi havia federalistes regionals, partidaris de les regions històriques.

Els principals líders dels demòcrates foren Rivero (màxim dirigent el 1849), Orense (líder històric) i Martos, mentre que entre els republicans federals destacaren Figueras, Pi i Margall (home fort a partir del 1870), Salmerón i Castelar. A Catalunya, hi hagué dirigents republicans com Abdó Terrades, Monturiol, Joarizti, Sunyer i Capdevila, Lostau, Cerdà i Almirall. Aquest va ser el principal dirigent del federalisme intransigent català.

El republicanisme explícitament partidari d’establir una república centralista estava encapçalat pel periodista i polític Eugenio García Ruiz i era una opció molt minoritària. El general Pavía va pressionar perquè fos el ministre de Governació del primer Govern de la República autoritària encapçalada pel general Serrano.

La implantació més important del republicanisme fou a Catalunya i a Andalusia.

Obreristes (internacionalistes) 

Dins l’AIT existia una pugna entre un dels seus impulsors, Karl Marx, que els seus rivals identificaven com a partidari del socialisme autoritari, i els seus rivals, que s’autoanomenaven socialistes antiautoritaris, encapçalats per Bakunin i que els marxistes identificaven com a anarquistes, els quals van ser els que impulsaren l’organització de la FRE de l’AIT, que inicialment estava molt vinculada al PRDF, ja que els primers internacionals provenien de les files dels republicans. La Internacional espanyola aviat va derivar cap al sindicalisme, l’apoliticisme i la resistència solidària, influïts per Fanelli i Bakunin, i per la Comuna de París. A finals del 1872, la FRE ja havia celebrat tres congressos i tenia 29.000 afiliats, i el 1873 ja n’eren 50.000. El 40 % de les unions nacionals d’oficis i de les federacions locals eren de Catalunya.

També eren forts al País Valencià i a Andalusia. Al costat dels internacionals, però, hi convivien altres societats de resistència locals i d’ofici, que era com s’identificaven els sindicats no internacionalistes al segle XIX.

La divisió entre bakuninistes i marxistes començà quan arribà Lafargue, el gendre de Marx, a Espanya el desembre de 1871. El 1872, els internacionalistes es dividiren en dues ales: l’aliancista o bakuninista, i la marxista (també qualificats d’antiautoritaris i autoritaris). El gener de 1873 s’escenifica una escissió, amb dues direccions federals, una aliancista a Alcoi i una marxista a València. Quan es proclamà la República, els primers no van col·laborar (perquè era burgesa) i els segons hi van donar suport. Els marxistes es debatien entre crear un nou partit de classe o participar en el republicanisme. Moltes societats obreres optaren pel sindicalisme apolític i moderat i el legalisme i deixaren de banda l’insurreccionalisme, sobretot a Catalunya, i es decantaren per prioritzar la lluita contra els carlins i participar en les eleccions amb els republicans. El bakuninisme no tornaria a ser hegemònic a l’AIT fins al cap d’unes quantes dècades. L’AIT, que ja havia estat prohibida el 1872, va tornar a ser il·legalitzada el gener de 1874, quan accedí a la presidència de la República autoritària el general Serrano.

Els seus principals dirigents foren Anselmo Lorenzo i Francisco Tomás.

Pujar Pujar

La tercera Guerra Carlina a Catalunya

La República pateix una conjuntura bèl·lica i d’inestabilitat que no li permet controlar tots els territoris d’Espanya. Va haver de fer front a la Guerra de Cuba, iniciada el 1868, a la Tercera Guerra Carlina, des del 1872, i, a partir del juliol de 1873, a les insurreccions cantonals.

Davant la designació d’Amadeu I com a rei d’Espanya, els partidaris de la dinastia carlina, liderats pel pretendent conegut pels seus partidaris com a Carles VII, promogueren un nou embat contra el règim monàrquic vigent. El 21 d’abril de 1872 s’iniciava la Tercera Guerra Carlina als crits d’«¡Abajo el extranjero!» i «¡Viva España!», amb aixecaments al País Basc, Navarra i Catalunya, com també amb petits focus al País Valencià, Aragó i Andalusia. Tanmateix, a Catalunya l’aixecament carlí s’havia iniciat dies abans, el 7 i 8 d’abril de 1872.

A Catalunya, la guerra va tenir un protagonisme especial, atès que bona part del territori català estava en mans dels carlins. La guerra civil contraposava l’anticlericalisme predominant en bona part de la població urbana enfront dels partidaris d’una interpretació integrista del catolicisme. D’altra banda, els carlins reivindicaven també els antics furs, i a Catalunya, revertir el decret de Nova Planta del 1716. Els carlins arribarien a ocupar ciutats com Berga, Vic, Olot i la Seu d’Urgell, i dugueren a terme ràtzies i saquejos en poblacions properes a Barcelona com Igualada, Manresa, Granollers, Sabadell, Castellterçol, Molins de Rei i Mataró, entre d’altres. Aquest fet contribuí a moderar els intents de proclamació de l’estat federal a Barcelona davant l’absoluta prioritat de fer front als carlins.

A la primavera de 1873, la guerra reprenia el seu curs amb força intensitat. Entre el bàndol carlí destacà el general Francesc Savalls i Massot (1817-1885), amb importants victòries. Al bàndol liberal, el general Josep Cabrinetty i de Cladera (1822-1873), que gaudia d’una gran popularitat a Catalunya, va morir a la batalla d’Alpens el 12 de juny de 1873.

El 3 d’abril de 1873 s’organitzà a Barcelona una manifestació en la qual es demanava a la Diputació de Barcelona, en nom del poble, una mobilització general que posés fi a la Guerra Carlina.

Les columnes de voluntaris republicans federals catalans, armades per les diputacions, van combatre els carlins en una duríssima guerra civil.

La Carlinada finalitzà, a Espanya, el febrer de 1876, i a Catalunya, a l’estiu de 1875, ja en ple regnat d’Alfons XII. Havien estat tres anys de guerra civil a Catalunya.

Més informació sobre la tercera guerra carlina a Catalunya

El conflicte carlí s’arrossegava des de la dècada dels anys trenta del segle XIX, en esdevenir reina Isabel II, filla del rei Ferran VII, qui abans de morir (1833) va abolir la llei sàlica i designà la seva filla hereva del regne, en comptes del seu germà Carles. Els seus partidaris, els carlins, pregonaven el vell ordre basat en la defensa de l’integrisme catòlic i en la recuperació de les tradicions i els furs perduts, i a Catalunya, les constitucions abolides pel decret de Nova Planta del 1716. La guerra va visualitzar dos bàndols: d’una banda, els carlins, partidaris del tradicionalisme i l’absolutisme, i de l’altra, els liberals, defensors del règim parlamentari constitucional. El pretendent carlí era conegut pels seus partidaris com a Carles VII, i era net del primer pretendent carlí.

Els carlins havien recollit adhesions de governs conservadors europeus, reticents amb la monarquia liberal d’Amadeu. La capital provisional dels carlins fou Estella, on s’organitzà tota una estructura ministerial i administrativa, com també de serveis, com els correus, la justícia, l’educació i la universitat. També es fundaren fàbriques. Fins i tot s’establí un codi penal. 
El pretendent al tron designà el seu germà Alfons Carles comandant general de Catalunya. Alfons Carles no va exercir el càrrec fins a creuar la frontera hispanofrancesa a finals del 1872. Fins llavors, el general Rafael Tristany havia exercit el càrrec de manera provisional. Al principi, els carlins actuaren a través de partides independents, però amb l’arribada d’Alfons Carles l’estratègia militar s’unificà en un únic comandament. 

La Diputació de Barcelona liderà els esforços de guerra contra els carlins, intervenint en el comandament de l’exèrcit (del qual desconfiava) i creant milícies voluntàries i remunerades. Segons l’historiador Borja de Riquer, «les repercussions de la guerra en el funcionament de la Diputació [de Barcelona] seran considerables. La majoria de pobles no podran fer cara al pagament de les seves contribucions, moltes obres de carreteres i camins es paralitzaran i, a més, la corporació provincial haurà de contribuir econòmicament al sosteniment de l’exèrcit i a la millor defensa de viles i ciutats» (La Diputació revolucionària 1868-1874, 2003, pàg. 57).
Entre el bàndol carlí destacà el general Francesc Savalls i Massot (1817-1885), que va obtenir victòries importants i fou el cap de les tropes carlines a les comarques gironines. Al bàndol liberal, el general Josep Cabrinetty i de Cladera (1822-1873), que va ser l’heroi de l’alliberament de Puigcerdà del setge dels carlins (1872), va morir d’un tret al clatell en entrar a la plaça Major d’Alpens el 12 de juny de 1873. Cabrinetty gaudia d’una gran popularitat entre els republicans i la seva mort commocionà Catalunya. 

Pujar Pujar

La presidència de Figueras

La presidència de Figueras. Els intents de proclamació de l’Estat català federal

La tot just nascuda República encara no havia definit la forma d’estat. Dins el republicanisme hi havia dos grans bàndols, els que defensaven una república federal i els que la defensaven unitària. Aquests darrers rebien el suport, com a mal menor, dels monàrquics i dels radicals, encara majoritaris a l’Assemblea Nacional. Un cop elegides el maig de 1873, les noves Corts constituents, de majoria republicana i federal, van proclamar la República federal el 8 de juny. La seva materialització depenia de la nova constitució republicana, que la cambra va començar a elaborar, sense arribar a aprovar-se mai.

Quan arribà a Catalunya la notícia de la proclamació de la República, els federalistes van impulsar la proclamació de l’Estat català (inicialment de Barcelona) per garantir que des d’un primer moment la República fos federal. Els intents van ser nombrosos i foren impulsats des de la Diputació Provincial de Barcelona. Però entre els republicans catalans hi havia un important sector que propugnava, primer, estabilitzar el nou govern i fer front a l’amenaça carlina.

En conseqüència, la Diputació de Barcelona acordà, els mesos de febrer i març, el control de l’exèrcit i, fins i tot, la seva dissolució (que s’aprovà però no es materialitzà) i la seva substitució per un cos de milícies voluntàries (els Guies de la Diputació) al servei de la República. La Diputació, durant tot el període, armà i organitzà diversos batallons de voluntaris contra les columnes carlines.

Davant la situació creada a Barcelona, Figueras es desplaçà a la capital catalana per aturar la proposta de proclamar l’Estat català i resoldre el divorci entre l’exèrcit i la Diputació. El 12 de març, Figueras presidí una sessió extraordinària de la Diputació de Barcelona en la qual van participar delegacions de les restants diputacions provincials catalanes i de les Balears, que no eren partidàries de la dissolució de l’exèrcit mentre durés la guerra contra els carlins. Els diputats, temorosos de la caiguda de Figueras i de la República, van congelar la proclamació de l’Estat català i feren confiança al Govern central.

L’11 de juny, davant la inestabilitat política, Estanislau Figueras deixà la seva dimissió per escrit al seu despatx i se n’anà a París. Figueras hauria dit al Govern, en català: «Senyors, estic fins als collons de tots nosaltres». Finalment, la dimissió/fugida de Figueras implicà que el també català Francesc Pi i Margall esdevingués el segon president de la República.

Més informació sobre la presidència de Figueras

Barcelona era la capital del republicanisme democràtic federal. A Catalunya tenien molta força els republicans federals intransigents, que volien proclamar l’Estat federal català de manera immediata. Entre els seus impulsors va sobresortir Valentí Almirall i Llozer (1841-1904) i la societat que ell presidia, el Club dels Federalistes. Almirall, aleshores, era el director de la Casa de la Caritat, vinculada a la Diputació de Barcelona. Els intransigents consideraven que el Govern republicà de Madrid era centralista, i volien accelerar l’abolició de les quintes i la reconversió de l’exèrcit en milícies voluntàries, així com l’abolició tant de l’esclavitud com de l’impost dels consums, a més de dur a terme profundes reformes econòmiques i laborals.

La transformació d’Espanya en una federació s’havia de dur a terme, segons Almirall i els federals intransigents, a través d’una revolució feta des de baix, és a dir, per iniciativa de les classes populars dels territoris. Els federals s’emmirallaven en el model de Suïssa o dels EUA; així, Espanya seria una nació, però formada per estats, com el català. No es tractava d’una proposta separatista, sinó d’un projecte organitzatiu descentralitzador que atorgava la major part de les competències a les províncies, el conjunt de les quals constituirien l’Estat. Pensaven que d’aquesta manera evitarien les arbitrarietats del Govern central.

No és estrany, per tant, que sovintegessin a Barcelona els intents de proclamar l’Estat federal català o barceloní. Els intents van ser nombrosos (12 de febrer, 21 de febrer, 2 de març, 5-9 de març, 23 d’abril, juliol...). La majoria foren impulsats des de la Diputació Provincial de Barcelona, a càrrec d’una majoria de diputats republicans federals intransigents, i a vegades, arran de manifestacions populars. Baldomer Lostau i Prats (1846-1896) va ser un dels principals impulsors i, alhora, un dels que van preferir finalment posposar-ho fins a estabilitzar el front carlí. Efectivament, la proximitat del front carlí i la necessitat de consolidar la República van aconsellar els diputats de posposar l’Estat federal per centrar-se en la lluita contra els carlins. Els carlins ja dominaven bona part de Catalunya i s’acostaven a Barcelona. D’altra banda, la resta de diputacions catalanes, dominades per republicans benèvols, no eren partidaris de la proclamació de l’Estat federal.

La situació de guerra civil i la desorganització de l’exèrcit a Catalunya implicaren que la Diputació de Barcelona prioritzés mantenir la mobilització armada contra els carlins. Els esforços de la Diputació es destinaren principalment a bastir i armar, el mes de març, les milícies que va crear (els Guies de la Diputació), liderades per Lostau, per fer front als carlins. El juliol es creà, per centralitzar la resposta anticarlina, una Junta de Salvació i Defensa, que tindria poc recorregut.

Un mes després de la renúncia dels diputats provincials a proclamar l’Estat federal per la visita de Figueras, el 23 d’abril es produeix a Madrid l’intent d’un nou cop de força dels radicals contra el govern federal. Llavors, els federals intransigents catalans, davant la possibilitat del seu triomf, van reprendre la proposta de proclamar l’Estat català des de la Diputació barcelonina. En fracassar el pronunciament dels radicals, la mesura no es concretà.

Les eleccions a Corts constituents celebrades al maig van tornar a donar a Catalunya un triomf incontestable dels republicans federals. Per primera vegada, a Espanya també. Aquests comicis van tenir una baixa participació a tot Espanya. A Catalunya només van votar el 25 % dels electors masculins més grans de 21 anys. Els monàrquics i els republicans unitaris van practicar el retraïment (no s’hi van presentar) i les incipients societats obreres van promoure l’abstenció. Tan sols els republicans federals, dividits entre partidaris del Govern i els intransigents, hi van prendre part.

El president de la Diputació de Barcelona, Benet Arabio i Torres, fou elegit diputat al Congrés. Al capdavant de la Diputació el substituí l’enginyer Ildefons Cerdà i Sunyer (1815-1876), un republicà federal del sector moderat, molt ben considerat entre els diferents sectors republicans.

Durant la República, del febrer al desembre de 1873, els republicans federals catalans van tenir un pes molt important al Govern de Madrid: dos presidents (Figueras i Pi i Margall) i cinc ministres (Pi i Margall, Soler i Pla, Tutau, Nouvilas, i Sunyer i Capdevila).

Pujar Pujar

Els governs de Pi i Margall i Salmerón

Els governs de Pi i Margall i Salmerón. La insurrecció cantonal

Francesc Pi i Margall (1824-1901) fou el segon president de la República i el seu mandat va durar un mes i escaig, de l’11 de juny al 18 de juliol de 1873. De fet, Pi i Margall ja havia estat, com a ministre de Governació, el principal actiu de la presidència de Figueras. Ara, amb unes Corts ja favorables, impulsà la nova Constitució federal i accelerà el seu pla de reformes, sense èxit. El seu objectiu era construir l’Estat federal des de dalt, sense aldarulls, però tenia els republicans federals intransigents en contra.

Finalment, Pi i Margall perd la direcció del Govern pel fet de no poder controlar les mobilitzacions obreres dirigides pels internacionalistes, algunes violentes, com els fets d’Alcoi (revolució del petroli, del 8 al 12 de juliol), ni tampoc els embats dels intransigents i del moviment cantonal que esclata el 12 de juliol. Pi i Margall no volia emprar mà dura contra els cantons rebels.

Els cantons eren la concreció de la voluntat dels intransigents de transformar Espanya en una federació des de baix, és a dir, per la iniciativa dels territoris que l’havien de formar. El 12 de juliol, la ciutat de Cartagena es proclamava cantó federal, amb el suport militar i de l’armada, estacionada al port. El moviment cantonalista es va estendre a Múrcia i a diverses ciutats valencianes i andaluses, així com breument a algunes poblacions castellanes. En canvi, els republicans catalans no s’hi afegiren, ja que prioritzaren la guerra civil contra els carlins, que controlaven bona part de Catalunya. El moviment fou sufocat per l’exèrcit i, al setembre, només resistia Cartagena, que aguantà un duríssim setge fins que capitulà el 14 de gener de 1874.

Les guerres civils amb carlins i cantonalistes van tornar a donar rellevància als militars. L’exèrcit adquiria més protagonisme, mentre que la divisió del país creixia i el suport a la República democràtica minvava.

El 18 de juliol de 1873, Nicolás Salmerón y Alonso (1838-1908) substituí Pi i Margall com a president i cap de govern de la República. Salmerón era un republicà de tarannà centralista vinculat al corrent filosòfic del krausisme. Durant la seva etapa al capdavant del Govern, va posposar les reformes proposades pel seu antecessor i va prioritzar recuperar l’ordre. La seva prioritat fou sufocar militarment els cantons sollevats, a més de continuar la guerra contra els carlins.

L’agost de 1873, el Govern havia abolit la pena de mort, però poc després, per restablir l’ordre a l’exèrcit, l’Assemblea constituent la va reintroduir. Com que el president Salmerón n’era contrari, el 7 de setembre va dimitir com a cap de la República en negar-se a signar unes sentències de mort.

Més informació sobre els governs de Pi i Margall i Salmerón

Entre les propostes del nou govern de Pi i Margall sobresortia el projecte reformista de l’Estat, sota la mirada federal i amb canvis a les colònies, alhora que volia finalitzar la Guerra Carlina. A la seva agenda també hi havia l’ensenyament obligatori i gratuït, l’abolició definitiva de l’esclavitud a Cuba, la millora de les condicions laborals, sobretot de les dones i dels infants, i que l’Església catòlica deixés de ser la religió oficial. Unes reformes que no reeixiren.

D’altra banda, la nova Constitució republicana, una de les altres fites dels republicans federals, no s’acabaria aprovant. Aquesta Constitució dibuixava un Estat federal amb 16 estats federats. Tanmateix, el projecte republicà federal proposat per Pi i Margall i redactat per Castelar s’havia concebut des de dalt, és a dir, havia estat desenvolupat per l’Assemblea Constituent, i no des de baix, per iniciativa dels territoris que formarien la federació. Això contradeia el pensament republicà federal i la mateixa teoria federal formulada anteriorment per l’ara dirigent polític Pi i Margall, i que els republicans federals intransigents encara defensaven.

El 12 de juliol, la ciutat de Cartagena, aleshores la novena població espanyola en nombre d’habitants i amb una de les principals bases de l’armada espanyola, es proclamà cantó federal, sota el lideratge del diputat federal Antonio Gálvez y Arce (1819-1898) i el general Juan Contreras y San Román (1807-1881). El moviment comptava amb el suport de societats obreres vinculades als republicans i als internacionalistes, com també de bona part de l’exèrcit i de l’armada. En aquest sentit, el cantó controlava la base naval més important de la flota de guerra espanyola. La proclama va tenir un efecte dòmino i el moviment s’estengué a altres ciutats valencianes, andaluses i castellanes, amb diferents intensitats. Les dues úniques ciutats que els cantonalistes van poder controlar inicialment van ser València i, especialment, Cartagena, que va ser el primer cantó declarat, i també el darrer a caure, el 14 de gener de 1874, després d’un bombardeig duríssim per part de l’exèrcit i d’una contundent repressió posterior. Cartagena també va ser l’únic cantó que va tenir suport d’una part de l’exèrcit.

El conflicte bèl·lic amb els carlins a Catalunya era la prioritat absoluta de les autoritats catalanes, i tal vegada per això no s’afegiren al moviment cantonalista. El territori ocupat pels carlins no es limitava a les zones rurals, sinó que arribaren fins i tot al pla de Barcelona. Davant d’aquest fet, la Diputació barcelonina va dividir la província en deu territoris, amb la missió de defensar-se de l’enemic, i va crear guàrdies cíviques per col·laborar amb els batallons o guies de la Diputació de Barcelona i l’exèrcit de la República.

Salmerón, durant la seva etapa al capdavant del Govern, va posposar les reformes proposades pel seu antecessor, així com l’elaboració de la Constitució, i va prioritzar empoderar l’exèrcit i recuperar l’ordre. Va promoure la llei de contribució forçosa, amb l’objectiu de fer front als estralls de les guerres civils en curs, i impulsà el projecte de reclutament militar forçós, la qual cosa suposava tornar a les quintes tan combatudes pels republicans. També va possibilitar que les províncies afectades directament per la guerra poguessin establir una contribució extraordinària, fet que agreujà encara més les economies locals.

Pujar Pujar

La presidència de Castelar

La presidència de Castelar i la fi de la República democràtica

El president Salmerón va ser substituït per Emilio Castelar y Ripoll (1832-1899), a proposta del mateix Salmerón, el 18 de setembre de 1873.

Castelar era un republicà de tarannà conservador i centralista que va seguir la política del seu antecessor, tot reforçant la deriva autoritària del Govern amb l’assoliment de plens poders, amb l’excusa de les revoltes cantonalistes. Engegà tot un seguit de reformes per concentrar encara més el poder en el Govern central. Per exemple, va recuperar l’estructura orgànica i les ordenances de l’exèrcit anterior a la República i va impulsar nous reclutaments forçosos a fi de fer front a les guerres carlina i cubana. Paral·lelament, dissolgué les milícies republicanes de voluntaris. Moltes corporacions locals també van ser dissoltes i els federals foren substituïts per monàrquics, radicals i republicans unitaris. També s’incrementà el control de la premsa. D’altra banda, les relacions entre obrers i patrons empitjoraren. El 20 de setembre de 1873, el Govern decretà la suspensió de l’Assemblea i de les garanties constitucionals. Castelar governà amb poders especials i per decret, fins al 2 de gener, quan les Corts van ser restablertes.

A Barcelona, el 7 de setembre, el nou governador civil general, Alejo Cañas, dissolgué la Diputació Provincial i substituí els diputats republicans federals per una corporació interina formada majoritàriament per monàrquics.

El 3 de gener de 1874, el general Manuel Pavía encapçalà un cop d’estat i dissolgué les Corts republicanes, que s’havien reunit per debatre una moció de censura a Castelar, que va perdre. El general Pavía, que era republicà, pretenia un govern de concentració deixant fora tant els carlins com l’ala esquerra i federal dels republicans. Tant ell com el general Francisco Serrano van vetar la proposta de Cánovas del Castillo de restaurar com a rei Alfons de Borbó, exiliat a París. El mateix dia 3, Serrano formà un govern provisional, i va donar lloc a un nou règim dictatorial republicà, amb majoria de ministres monàrquics. El canvi va ser rebut amb indiferència als carrers, alhora que les manifestacions i els aldarulls en contra del cop van ser escassos i fàcilment reprimits.

Més informació sobre la presidència de Castelar

A Catalunya, el cop del general Pavía va tenir una resposta migrada. Únicament algunes barricades a Sants, Sarrià, Gràcia i el Raval de Barcelona, així com en ciutats com Mataró i Tarragona, que el general Martínez Campos va reprimir amb facilitat. A Sarrià, el guerriller i coronel republicà Joan Martí, el Xic de les Barraquetes, va aguantar fins al 12 de gener. Es produïren força detencions i es van clausurar periòdics i societats federals. Ja des del juliol, fos per cansament o perquè la lluita contra els carlins absorbia totes les energies, les mobilitzacions federals a Catalunya havien minvat. Els canvis antifederals a Madrid, amb les presidències de Salmerón i Castelar, tampoc no havien generat oposició als carrers de Catalunya.

Antoni Feliu i Codina (1846-1917), un republicà contemporani, a les seves memòries, publicades al diari federalista El Diluvio el 1917, reproduïa el cèlebre aforisme d’Albert Llanas, on s’esmentava la dissort de la República amb aquestes paraules:

«Durant el transcurs de la vida tots tenim oberta la mà, on a la palma se’ns col·loca el futur, la nostra sort, i tot el talent de l’home consisteix a tancar la mà a temps, ja que, si es deixa escapar l’ocasió, adeu, futur, i adeu, sort! El que deia Llanas a propòsit de qualsevol individu, pot i ha de dir-se i aplicar quan es tracta de pobles. El 29 de setembre de 1868 el poble espanyol va tenir la sort a la palma de la mà, com l’havia tinguda el juliol de 1854 i la va tenir el febrer de 1873; però no va tancar la mà a temps i el seu futur, la seva bona sort, se’n va anar a passeig.»

Les memòries de Joan Viñas i Sánchez (Sant Andreu de Palomar, 1853-1922), soldat liberal a la Tercera Guerra Carlina, descriu així el cop de Pavía i la primera mesura del nou govern (Finestrelles, 1991):

«Estábamos a primeros del año 1874. La guerra carlista estaba en todo su apogeo, cuando el general Pavía, entonces capitán general de Castilla la Nueva, dio el golpe de estado, penetrando al frente de las fuerzas del ejército en el Palacio de las Cortes y arrojando a los diputados republicanos, que la nación, en uso de su derecho, se había elegido. Con este acto de audacia, la República recibió un golpe mortal, de resultas de lo cual se formó un nuevo gobierno que, aunque se titulaba republicano, estaba todo formado por monárquicos. El primer acto de dicho gobierno, apenas tomó posesión del poder, fue llamar al servicio de las armas al reemplazo del mismo año, decretando que todos los mozos concurrentes al mismo eran soldados exceptuando tan solo a los inútiles y a los que se redimieran pagando la cantidad de 2.500 pesetas.»

Pujar Pujar

La Presidència de Serrano

La presidència de Francisco Serrano (1874)

El general Francisco Serrano y Domínguez (1810-1885) esdevingué el nou cap d’Estat i de govern. Espanya continuava sent una república, tot i que el general Serrano va governar amb plens poders de manera dictatorial, sense corts i amb una majoria de ministres monàrquics, sobretot del Partit Constitucional, que encapçalava Sagasta. El Partit Republicà Federal, desarborat, passà a una situació de semiclandestinitat.

El nou Govern suprimí l’Assemblea constituent del 1873 i validà la Constitució democràtica del 1869. Es reforçà encara més l’Estat unitari i centralista i es revertiren algunes de les reformes socials republicanes. L’Església catòlica recuperà bona part de la seva influència.

Pel que fa a la Diputació de Barcelona, s’endurí el seu caràcter conservador i pro monàrquic. La seva gestió era merament administrativa, sense cap mena de pretensió política. La corporació obeí fidelment les instruccions del govern Serrano.

El dirigent monàrquic conservador Antonio Cánovas del Castillo (1828-1897) informava l’exreina Isabel II sobre el govern de Serrano. Isabel havia abdicat, ja el 1870, en favor del seu fill Alfons, i Cánovas, que gradualment anava guanyant influència i suports, impulsava la restauració de la monarquia borbònica en la persona del futur Alfons XII, exiliat a París.

La República autoritària finalitzà el 29 de desembre de 1874 amb el pronunciament del general Arsenio Martínez Campos Antón (1831-1900), a Sagunt. Alfons XII fou proclamat monarca el 14 de gener de 1875. Començà el llarg període polític conegut com a Restauració.

Enrere quedava la curta experiència frustrada de la Primera República. Una experiència que la historiografia del segle xx ha titllat de fracassada, caòtica, convulsa, anàrquica i utòpica. Però, en realitat, el republicanisme federal tenia un programa democràtic sòlid i va plantejar i en alguns casos assolir reformes tant socials com administratives realment eficients, que van deixar empremta. Això sí, el seu programa socioeconòmic era ambigu, perquè deixava als estats federats plena sobirania en aquesta qüestió. La Primera República va ser una escola de ciutadans responsables, de democràcia directa i de participació política.

Caldria esperar cinquanta-vuit anys per a una nova proclamació republicana, la Segona República, a l’Estat espanyol. Però aquesta és una altra història.

Més informació sobre la presidència de Serrano

El nou govern dictatorial de Serrano proclamà la voluntat de convocar Corts, que haurien de ser les que decidissin la forma d’estat, monarquia o república, un cop l’ordre fos restablert. La convocatòria no es va produir.

El seu programa de govern era marcadament centralista, alhora que desmuntà algunes de les reformes socials republicanes: s’incrementà la jornada laboral, es restablí l’impost de consums i s’abaixaren els salaris. El dia 10 de gener s’il·legalitzà l’AIT. S’incrementà la censura de premsa i s’intensificaren les lleves forçoses per fer front a les guerres carlina i de Cuba. L’Església catòlica reprengué la seva influència: es recuperaren béns eclesiàstics, es reobriren esglésies i s’anul·laren mesures secularitzadores. Espanya trencà el seu aïllament internacional i, a partir del setembre de 1874, establí relacions diplomàtiques amb diversos països d’Europa i Amèrica del Sud.

Un cop rendida Cartagena (12 de gener), el general Serrano dirigí personalment la campanya militar contra els carlins. El 2 de maig, Serrano alliberà Portugalete i aixecà el setge de Bilbao.
La Diputació de Barcelona, convertida en un ens merament administratiu, obeí fidelment les instruccions del govern Serrano. La inestabilitat en els càrrecs provincials fou freqüent al llarg del 1874, ja que molts dels que foren designats diputats no van voler exercir el càrrec per diferents motius. L’abril de 1874 nomenaren president de la Diputació Salvador Maluquer i Aytés (1810-1887), qui ja havia estat alcalde de Barcelona durant el primer període del Sexenni Revolucionari. La burgesia catalana donava suport a Serrano, amb l’esperança d’afavorir la indústria amb mesures proteccionistes i posar terme al malson carlí.

El general Martínez Campos, el 29 de desembre de 1874, precipità el cop que posà fi a la República autoritària. Per a Cánovas, el principal instigador, encara no era el moment, però els generals tenien pressa per restaurar la monarquia. Serrano era al front, a Logronyo, lluitant contra els carlins, i d’allà marxà directament a l’exili a París. A Madrid, Sagasta lliurà el poder a Cánovas. Alfons XII desembarcà a Barcelona, on rebé una acollida càlida, i va ser proclamat rei a Madrid el 14 de gener de 1875.

Pujar Pujar

La Guerra de Cuba

Cuba, amb Puerto Rico, era una de les darreres possessions colonials espanyoles, i la més rendible. A Cuba es mantenia vigent l’esclavitud, abolida en altres colònies, a causa de la pressió de l’oligarquia colonial, que constituïa un lobby molt poderós.

La Guerra dels Deu Anys va tenir lloc entre el 1868 i el 1878. La República heretà dels governs anteriors del Sexenni aquesta guerra d’alliberament i civil de Cuba.

La màxima autoritat a l’illa del Carib era el capità general, designat directament pel govern de torn. El capità general governava amb un poder gairebé absolut i, a vegades, sense el consentiment dels seus superiors. Era notori que les autoritats espanyoles a l’illa aprofitaven els seus mandats per enriquir-se.

El nou Govern republicà no va ser capaç de canviar aquesta manera de fer i va seguir confiant la governació als militars, que van continuar afavorint els interessos dels propietaris i reprimint la causa independentista.

El 31 d’octubre de 1873, sota la presidència de Castelar, es produí una greu crisi diplomàtica entre Espanya i els EUA per l’incident amb el vaixell nord-americà Virginius, que fou capturat per l’embarcació de l’armada espanyola Tornado perquè transportava reforços i armament per als rebels. El vaixell capturat va ser conduït a Cuba, on cinquanta-tres dels seus tripulants foren afusellats sense el consentiment del Govern de Madrid. Aquesta crisi podria haver generat un conflicte bèl·lic entre la República espanyola i els EUA, un dels pocs països que l’havien reconegut. En aquesta ocasió, la crisi es va resoldre diplomàticament.

La primera Guerra de Cuba va ocasionar més de cent mil baixes de soldats espanyols, entre morts i ferits, la majoria per malaltia. Bona part de les tropes espanyoles eren quintos forçosos, atès que no havien pogut pagar la quota que els podia redimir. Els governs del Sexenni i de la República fracassaren en l’abolició de les quintes, una vella reivindicació democràtica, atesos els múltiples fronts militars que van haver d’afrontar, a Cuba, i a la península, contra carlins i cantonals.

La primera Guerra de Cuba finalitzà amb la Pau de Zanjón (Camagüey, Cuba), signada el 10 de febrer de 1878 entre els insurrectes i el capità general de Cuba, Arsenio Martínez Campos.

Més informació sobre la guerra de Cuba

Des que els diferents territoris americans sota domini espanyol esdevingueren independents durant el primer terç del segle XIX, a Espanya únicament li restaven les possessions colonials de Cuba, Puerto Rico, les Filipines, Guam, les illes Carolines, les Marianes i alguns enclavaments africans. De tots aquests territoris, el més rendible i fructífer des del punt de vista econòmic era l’illa de Cuba, amb grans explotacions agrícoles en mans de l’oligarquia espanyola, de la qual formaven part força catalans.

A Cuba es mantenia vigent l’esclavitud, abolida en altres colònies. El comerç d’esclaus s’havia prohibit el 1817, i l’esclavitud a la península, el 1837, però el lobby negrer i indià continuava aquesta pràctica, sobretot a Cuba. Les classes benestants espanyoles eren contràries a abolir-la, a fi de mantenir la productivitat de les seves plantacions. Aquest lobby colonial estava representat per la Lliga Nacional, formada per terratinents i homes de negocis conservadors. Un dels seus principals membres era el mateix general Serrano.

Els progressistes i els republicans eren abolicionistes. Els governs del Sexenni ho intentaren: les Corts, el 1869, acordaren l’abolició de l’esclavitud, però no es va aplicar a la pràctica. El març de 1873, les Corts l’aboliren a Puerto Rico. Castelar intentà reprendre l’agenda abolicionista, però la guerra a Cuba no li ho permeté.

Els soldats enviats a Cuba eren homes que no havien pogut evitar que els quintessin, ja que no disposaven dels diners necessaris per pagar la quota que els podia redimir del servei militar obligatori. Per a moltes famílies, enviar un fill a la guerra suposava un daltabaix per a l’economia familiar. En canvi, les classes benestants pagaven i se’n deslliuraven.

Les quintes generaven una gran oposició popular, i les forces democràtiques sempre n’havien exigit la supressió. Les revoltes contra les quintes van ser contínues, sobretot per part dels republicans i dels obreristes. L’alternativa, un exèrcit de voluntaris que tendís a la professionalització, no va poder ser aplicada pels governs del Sexenni i la República a causa de la guerra a Cuba i als aixecaments carlí i cantonal.

En aquest context, el 1869, la Diputació de Barcelona organitzà dues expedicions de voluntaris per anar a lluitar a l’illa de Cuba. Era un reclutament remunerat. D’aquesta manera, la Diputació donava una alternativa a la lleva forçosa, que despertava una gran oposició al país. La iniciativa fou ben acollida, tant pels propietaris de plantacions a Cuba com pel poble. Cada voluntari, en llicenciar-se un cop acabada la guerra, tenia l’opció de restar a l’illa i instal·lar-s’hi.

El nou Govern republicà no designà oficialment un nou capità general a Cuba, i el càrrec l’exercí provisionalment el general Francisco de Paula Caballos y Vargas (1814-1883), fins que fou nomenat el general Cándido Pieltain y Jove-Huergo (1822-1888), el qual també fou nomenat governador civil i general en cap de l’exèrcit de l’illa. La seva etapa es caracteritzà per la repressió contra els insurgents independentistes i els qui donaven suport a la seva causa.

El tractat que el 1878, ja en plena Restauració, va posar fi a la guerra permeté l’indult dels independentistes, així com l’enviament de diputats cubans a les Corts espanyoles. El Govern es va comprometre a abolir l’esclavitud i a concedir una certa autonomia política. L’abolició de l’esclavitud no va ser una realitat fins al 1886. L’autonomia de Cuba es discutia a les Corts espanyoles quan esclatà el 1895 la segona Guerra de Cuba, que culminà amb la seva independència, amb el suport dels EUA, el 1898.

Pujar Pujar

El moviment obrer

El moviment obrer durant la Primera República

Al darrer terç del segle XIX, Catalunya es convertí en la fàbrica d’Espanya. A la capital catalana i la rodalia s’hi instal·laren grans indústries. Aquest fet comportà una onada immigratòria des del rerepaís i d’altres regions d’Espanya vers les zones industrialitzades.

La majoria de la població catalana era, a les zones rurals, camperola, i a les zones industrials, obrera i menestral. Les condicions laborals eren dures, amb jornades llargues i jornals minsos. S’abusava del treball infantil i les dones cobraven un sou menor als dels homes.

Els obrers s’organitzaren i crearen mutualitats, cooperatives i ateneus populars, per dotar-se d’eines d’assistència social i facilitar l’accés a la cultura general als seus associats i associades. Amb aquests centres també s’incrementava la consciència de classe i, per aquest motiu, les autoritats, sobretot en períodes de predomini dels conservadors, els controlaven i de vegades els clausuraven, com també feien amb els seus periòdics.

Finalment, es crearen, més enllà del fet mutualista i cooperativista, societats obreres, amb l’objectiu de lluitar per millores laborals. Així, el moviment obrer va anar articulant noves organitzacions sindicals, conegudes durant aquells anys com a societats de resistència, que en part s’uniren en la Federació Regional Espanyola de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT), constituïda el 1870.

Inicialment, a l’AIT eren hegemònics els anarquistes (bakuninistes). Amb l’arribada de Lafargue a Espanya el desembre de 1871, s’estengué l’ala marxista. Aviat es constituïren dues faccions enfrontades, els aliancistes o antiautoritaris (bakuninistes) i els autoritaris o marxistes, fins al punt que l’any 1873 coexistien dues direccions federals, una aliancista a Alcoi i una altra marxista a València. Els internacionalistes eren col·lectivistes i s’oposaven a la propietat privada.

Durant el període de la Primera República, la conflictivitat obrera no va minvar, ja que la nova estructura política, per a molts obrers, continuava en mans de la burgesia. Tanmateix, al principi, la major part de l’obrerisme, sobretot a Catalunya, va donar suport al republicanisme federal, que proposava millores laborals, com la reducció de la jornada laboral o la supressió del treball infantil, però aquestes mesures no arribaren a reeixir.

Més informació sobre el moviment obrer

Els treballadors industrials vivien en petits habitatges insalubres, mal ventilats i mal equipats, amb mobiliari escàs i cuines rudimentàries. No tenien accés a l’educació i la majoria eren analfabets. L’alimentació era molt bàsica: verdures, ous, llet i, en comptades ocasions, carn, mentre que la fruita escassejava. La mortalitat entre la classe treballadora era molt elevada i l’esperança de vida el 1870 era de trenta anys. A tot això hi cal afegir l’epidèmia de febre groga que afectà Barcelona el 1870, sobretot les capes socials baixes. Mentrestant, les classes benestants fugien de la ciutat i s’instal·laven als afores, un cop enderrocades les muralles.

Barcelona s’estenia per tot el pla de Barcelona i s’annexionava els pobles de la rodalia.
Els internacionalistes de l’AIT eren col·lectivistes. Preconitzaven la col·lectivització de la terra i de les indústries; en això diferien dels republicans, que defensaven la petita propietat. Hi havia connexions entre els uns i els altres; els primers internacionals provenien dels republicans, i tot i que l’AIT defensava l’apoliticisme (abstenció a les eleccions), força internacionals votaven els federals.

Els internacionals, durant la República, van convocar vagues i importants mobilitzacions al carrer, sovint conjuntament amb els republicans federals intransigents, que van posar en dificultats els governs republicans i que van ser reprimides per l’exèrcit. L’episodi més important van ser els fets d’Alcoi. L’anomenada revolució del petroli fou una vaga revolucionària llibertària convocada per l’AIT que va tenir lloc del 8 al 12 de juliol de 1873 a Alcoi, una ciutat amb una gran quantitat de proletaris a causa de la seva intensa industrialització. Van ser uns aldarulls violents, amb patrons i obrers morts, inclòs l’alcalde republicà, que va ser assassinat. L’exercit esclafà la revolta i detingué molts revolucionaris. Aquest esdeveniment contribuí poderosament a la caiguda de Pi i Margall com a president de la República.

Una de les primeres mesures de la dictadura republicana de Serrano fou il·legalitzar l’AIT, el 10 de gener de 1874.

Pujar Pujar

Crèdits

Aquesta exposició ha estat impulsada pel programa de Memòria democràtica de la Diputació de Barcelona (Àrea de Presidència), amb la col·laboració de l’Arxiu General de la Diputació de Barcelona i el suport del GRENS de la Universitat Pompeu Fabra.

Textos i comissariat: Josep Pich i Mitjana, Pau Vinyes i Roig, F. Xavier Menéndez i Pablo i Alfonso Bermúdez Mombiela

Disseny i maquetació: la Negreta

Impressió: Arts & Muntatges Signage Team Scp

Assessorament lingüístic: Traducciones y Tratamiento de la Documentación, S.L.

Fonts documentals i procedència de les imatges: Arxiu General de la Diputació de Barcelona, Biblioteca de Catalunya, Museu d’Història de Barcelona (MUHBA), Museu Marítim de Barcelona, Biblioteca Nacional de España, Hemeroteca Municipal de Madrid, Fons Família Vinyes-Roig

Itinerància de l’exposició: Tot Història Associació Cultural

Bibliografia:

GABRIEL, P.; MOLAS, I.; RIQUER, B.; JANUÉ, M.; PICH, J. La Diputació revolucionària 1868-1874. Barcelona, Diputació de Barcelona, 2003.

GONZÁLEZ i SUGRAÑES, Miquel. La República en Barcelona. Apuntes para una crónica. Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 2023. [1a ed. 1896].

HENNESSY, Charles Alistair Michael. La República Federal en España. Pi y Margall y el movimiento republicano federal, 1868-1874. Madrid, Catarata, 2010. [1a ed. 1966].

LÓPEZ-CORDÓN, María Victoria. La revolución de 1868 y la I República. Madrid, Siglo XXI, 1976.

MOISAND, Jeanne. Federación o muerte. Los mundos posibles del Cantón de Cartagena (1873). Madrid, Catarata, 2023.

NIETO, Alejandro. La Primera República Española. La Asamblea Nacional, febrero-mayo 1873. Granada, Editorial Comares, 2021.

PEYROU, Florencia. La Primera República. Auge y destrucción de una experiencia democrática. Madrid, Akal, 2023.

TOLEDANO GONZÁLEZ, Lluís Ferran. La muntanya insurgent. La tercera guerra carlina a Catalunya 1872-1875. Girona, Cercle d’Estudis Històrics i Socials, 2004.

VILCHES, Jorge. La Primera República Española (1873-1874). De la utopía al caos. Barcelona, Espasa, 2023. 

Plafons de l'exposició itinerant (PDF)

Pujar Pujar