Laboratori 1B
Segona parada: l’ecosistema
14 de desembre de 2018.
Teatre Auditori. Granollers.
“La vinculació entre el món educatiu i el cultural hauria de ser habitual, però molt sovint i en el millor dels casos, només van de la mà en el pla teòric”. Amb aquesta sentència de Rafael Homet, diputat delegat d’Educació de la Diputació de Barcelona, comença el segon laboratori del projecte Transitar, orientar-se en un món canviant: una exposició que es durà a terme a l’Arts Santa Mònica a partir del 22 de gener del 2019, i que abans i després es complementa amb sis jornades arreu del territori que tracten les temàtiques que es veuran reflectides a l’exposició.
Jornades com la que que té lloc divendres, 14 de desembre a l’Auditori de Granollers, que treballa al voltant del concepte de l’ecosistema. El dia es divideix en tres parts: un banc d’experiències de professionals; una conferència i una dinàmica, aquesta última perquè els agents del territori puguin actuar conjuntament i posar en comú les seves tasques i propostes de futur. La qüestió és ajudar a la societat a “apoderar-se i ser actius socialment a través de les eines que els professionals proposem”, explica Laura Fuster de BaumannLab, un laboratori de creació jove que treballa a partir de pràctiques artístiques contemporànies.
En aquest cas, la Laura és tècnica del Servei de Joventut de l’Ajuntament de Terrassa, on desenvolupa el projecte. El seu és un dels casos del banc d’experiències, que en concret vol relacionar les polítiques de joventut amb les culturals. BaumannLab té l’objectiu de fomentar l’actitud crítica dels joves i professionalitzar els nous creadors, entre d’altres. Però com s’aconsegueix dinamitzar aquest sector? Organitzant tallers, cedint material audiovisual i donant beques, per exemple. Però res té sentit si no hi ha una política cultural oberta de base: per a la tècnica del Servei de Joventut, cal “no només apropar la cultura a tots els ciutadans, sinó entendre-la com un dret de tothom per poder expressar-se i opinar”.
És a dir, creure i fomentar la democràcia cultural. El banc d’experiències també compta amb la participació d’Albert Solé i Olga Vinyals, dos representants del projecte Etcètera de Granollers, que vincula els joves de 12 a 16 anys als equipaments i a la vida cultural de la ciutat. Vinyals, per exemple, coordina un taller d’acrobàcies. A través de la idea del “circ social”, la seva intenció és treballar factors com l’esforç, la coordinació, l’equilibri i la confiança en el propi cos. La proposta també permet reforçar l’autoestima i acabar amb certs límits socials, com ara la por al contacte amb altres cossos.
L’objectiu de l’Etcètera, de la mateixa manera com pretén el projecte BaumannLab, és que “els equipaments culturals tinguin una qualitat en el servei i en les instal·lacions, i que els joves tinguin al seu abast totes les eines per tal de poder desenvolupar la creativitat”. És a dir, crear petits ecosistemes. Albert Solé fa servir el concepte de connexió humana, que és important si s’entén com “la confiança que l’educador transmet, la il·lusió i les expectatives que ell mateix projecta sobre el jove participant”. Per a l’expert, les pràctiques culturals i educatives han de provocar i contagiar desitjos.
“Segons com mires el futur, vius el present”, destaca Solé. I per on passa, el present? Laura Fuster relata que “ara els artistes treballen més en autoria compartida”, i que “les polítiques de suport a l’artista jove passen per donar-li suport no només a ell, sinó a tot el territori”. Això porta a pensar en la importància de l’ecosistema a l’hora de treballar: una paraula important, perquè és la que guia l’exercici pràctic que els participants de la jornada duen a terme poca estona després.
Abans de passar al joc, però, falta una conferència: la de l’artista i gestor cultural Ramon Parramon, que cita diversos exemples d’accions que es duen a terme tant a Catalunya com al territori espanyol per tal fomentar les relacions entre art i educació. Activitats com ara la proposta Els més petits visiten la Panera o el projecte Zona Intrusa de Mataró, que apropa a les escoles les exposicions del Museu d’Art Contemporani a partir d’una relació de tu amb tu entre l’alumnat i els comissaris i artistes participants.
Una de les lliçons de la intervenció de Parramon és que “si el futur passa per una reproducció de programes, és un futur pobre”. Cal que les institucions treballin al voltant de possibilitats àmplies, per tal d’anar obrint nous camins. I l’àmbit artístic pot ser ideal per aconseguir-ho, perquè com explica Parramon, es tracta d’un sector “constantment en crisi que té la necessitat d’arribar a nous públics i la voluntat d’ampliar la seva pràctica més enllà dels espais expositius”.
És a dir, si entenem la pràctica artística com una acció que facilitat la transversalitat, i no com una disciplina tancada en si mateixa, aquesta pot servir a l’hora de barrejar cultura i educació. Per fer-ho, però, cal qüestionar els programes “zombificats” i els itineraris, assumir el risc d’equivocar-se i explorar els fracassos. Precisament per això, Parramon emfatitza el concepte de deriva, en contraposició als itineraris i les rutes. La deriva és “l’acció deliberada de trencar qualsevol norma preestablerta” i també la “gestió conscient tant de l’èxit com del fracàs”. I tot això ho pot generar la relació entre l’art i l’educació.
La cinquantena d’assistents al segon laboratori de TRANSITARLab escolten els quatre professionals mencionats, i tot seguit passen a l’acció a través d’una dinàmica. En aquest cas, els organitzadors reparteixen els participants en quatre grups heterogenis i es deixen endur pel joc. En què consisteix la dinàmica? En el disseny d’un ecosistema a partir de la posada en comú de les accions que cadascú fa a la seva feina, tenint en compte la triangulació actors – espai – temps. Amb l’ajuda d’unes fitxes, els assistents defineixen qui són, on treballen i quin temps hi dediquen. Això es derivat en la creació d’escenaris reals, que els dinamitzadors del joc il·lustren en un tauler. L’objectiu és descriure els camps on es mouen els participants, identificar-ne les interseccions, les necessitats i els desitjos, i després imaginar nous que queden plasmats en un gran mapa. Ecosistemes.
“Estem fent un laboratori, hem d’experimentar, abocar-nos a la deriva”, anuncia Gemma Guasch abans de començar, “sigueu creatius i divertir-vos, perquè un joc sense diversió no té sentit”. Repartits al voltant de quatre taules, els professionals parlen entre ells, posen en comú les accions que duen a terme dia rere dia, i estableixen connexions. Mentre la dinàmica tira endavant, als jugadors els sorgeixen preguntes simptomàtiques, com: “La transmissió de coneixement que genero a la meva feina, pren sentit durant les hores que jo treballo o bé en les hores en què les persones beneficiàries reben els projectes que estic planificant?”.
La reflexió forma part de la dinàmica. “Els actors haurien d’estar al centre del mapa”, proposa una de les participants; “Però els actors treballen dins dels espais: i si posem els espais al mig?”, respon una altra. El debat i la conversa constructiva són el motor del joc, que duu als professionals a reflexionar sobre la seva feina i com es relacionen amb l’entorn. El resultat? Quatre mapes que es connecten amb una multitud fletxes i colors. Moments més tard, un portaveu de cada grup llegeix els desitjos que cadascú ha escrit en una targeta.
“Obrir els centres educatius i donar-los suport i acompanyament”, deia un desig; i també “generar espais de debat d’igual a igual”, “tenir espais educulturals connectats, realistes, compromesos i eficaços” o “que hi hagi equitat en l’accés d’oportunitats”. Desitjos que acaben penjats en una cadira molt especial: el seient fet a mà que l’artista Josep Aymerich va dur a terme en el primer laboratori TRANSITARLab. L’encarregat d’analitzar el resultat final és Ramon Parramon: “Tot s’acaba connectant amb tot”, assegura, “Sense edificis com ara els museus o els ajuntaments, els projectes no existirien, però és que sense les persones que hi creuen no existirien ni els edificis”.
Per a Parramon, és important trobar aquests punts de connexió que la dinàmica demostra que existeixen. L’últim en parlar és Jordi Plana, gerent de Serveis d’Educació, que resumeix la jornada així: “La intenció d’aquesta jornada no és donar cap resposta concreta, sinó facilitar relacions, connectar espais i persones, propostes i idees, i a partir d’aquestes connexions generar camins, itineraris i trànsits que ens portin cap on volem anar”. Així s’acaba aquest laboratori, el segon del projecte Transitar, orientar-se en un món canviant, de la Diputació de Barcelona. Pròxima parada? L’exposició de l’Arts Santa Mònica, que s’inaugurarà el 22 de gener.
