Al llarg dels temps han existit diferents iniciatives per a l’atenció dels desemparats i a les persones amb risc d’exclusió social. Els mecanismes que s’han articulat han anat variant segons les circumstàncies de cada període històric. D’aquesta manera, previ a l’establiment de la Casa de Caritat el 1803, van existir altres iniciatives d’origen divers que van promoure l’assistència a les necessitats de diferents grups socials.
Endinsar-se en la història de la Casa de Caritat és fer-ho també en els darrers set-cents anys de la història de Barcelona.
Antecedents de la Casa de Caritat
Explicar l’evolució de l’edifici de la Casa de Caritat és narrar la correlació entre els diferents espais que han existit i els usos que se li han atorgat. L’actual illa urbana que ocupa en el present l’edificació entre els carrers de Valldonzella, Montalegre, dels Àngels, Peu de la Creu i Joaquim Costa, no és la mateixa superfície que ha tingut al llarg dels segles. Cal tenir en compte que les primeres notícies directes d’aquest espai urbà es remunten a la segona meitat del segle XIV. Una simple enumeració d’aquests usos pot donar compte de la complexitat que ha viscut aquest espai al llarg dels anys: monestir, residència, seminari, quarter, residència, seminari, hospici, casa de caritat i, finalment institucions públiques de caràcter social i cultural.
Monestir de Santa Maria de Montalegre (1362-1593)
Cap al 1362, una comunitat de monges de l’orde de Sant Agustí es van instal·lar al barri del Raval de Barcelona, molt a prop del monestir cistercenc de Natzaret. Aleshores, el barri del Raval quedava fora de muralles tot i les darreres edificacions que s’havien fet. Les monges provenien d’un convent a Tiana des del 1250. Molt pocs anys després de la seva arribada a la ciutat de Barcelona el creixement de la ciutat va portar a la construcció de la muralla al barri del Raval amb un perímetre de sis quilòmetres. D’aquesta manera, el convent va passar a estar molt a prop del portal dels tallers des d’on els comerciants i artesans entraven les seves mercaderies.
Claustre de l’exconvent de Montalegre, després seminari tridentí i hospici. Del llibre Curet, F., Visions barcelonines, 1983 vol. III. Biblioteca de Reserva de la Diputació de Barcelona i Centre de Documentació de l’Arxiu General (CAT AGDB M-1-229)
No hi ha cap indici sòlid que porti a pensar que aquest primer convent de les monges agustines fos d’unes dimensions gaire considerables. La disposició dels espais era l’habitual a una comunitat religiosa i, lògicament, disposava d’una església pròpia dedicada a Santa Maria de Montalegre. Com que no era una comunitat massa nombrosa, amb un claustre modest, unes cel·les i algun espai petit més, acomplien totes les seves necessitats.
Façana Casa de Caritat pel carrer Valldonzella, c. 1960. Autoria desconeguda. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R.1656)
El 1593 el papa Climent VIII va decretar l’extinció definitiva del convent de Santa Maria de Montalegre de Barcelona i va ordenar que tots els béns d’aquest convent es dediquessin a la creació d’un seminari a la ciutat comtal.
Conveni amb l'Arquebisbat de Barcelona per a la donació de l'església de Santa Maria de Montalegre, 1987. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB 2875, exp. 24)
Després de diferents gestions, i atencions per a les dues monges i el seu avenir, el dia 20 de novembre de 1593, amb acte solemne i en presència del bisbe, es va prendre possessió de l’immoble per a la creació del futur seminari conciliar de Barcelona.
El seminari conciliar de Barcelona (1598-1767)
Des del 1593 i fins al 1598 es van executar diferents obres de distribució dels espais a l’interior de l’antic convent de Santa Maria de Montalegre. Finalment, el 13 de setembre de 1598 es va inaugurar solemnement el nou seminari de Barcelona que disposava de més de quaranta mil metres quadrats.
Tot i les dimensions del nou immoble, en realitat de seguida va esdevenir insuficient. Amb prou feines hi va haver lloc per a la residència dels seminaristes i poc més. Tampoc no va facilitar les coses que algunes de les monges caputxines que havien de traslladar-se al nou convent que s’havia de construir a Barcelona, residissin al seminari tot i tenir l’autorització del bisbe.
Porta d'accés al recinte pel pati Manning i façana del carrer Montalegre, c. 1940. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R.2450)
En aquest primer període, davant les circumstàncies d’espais, els seminaristes assistien a les aules de l’Estudi General. Allà cursaven els estudis introductoris de filosofia i teologia. Aquesta pràctica es va veure notablement afavorida perquè ambdues institucions eren molt pròximes en l’espai l’una de l’altra.
Plànol dels districtes de Barcelona. Sistema Acklin, c.1855. Autoria: Sala Editor. Institut Cartogràfic de Catalunya. Fons: Col·lecció de la Cartoteca. (RM.2477)
Perspectiva de l’Hospital de la Santa Creu des de la Casa de Caritat. Autoria: Trabajos Aéreos Fotogramétricos, 1954. Fons: Diputació de Barcelona (CAT AGDB R.21659)
La realitat política i social durant el segle XVII va ser amb freqüència convulsa, com va posar de manifest la Revolta dels Segadors el 1640.
Davant de tots aquests incidents, el 1650 es va tancar el seminari de Barcelona. Un any després, l’edifici va ser destinat a quarter militar per tal d’allotjar a les tropes franceses i els voluntaris catalans que defensaven la ciutat del setge de les tropes de Felip IV d’Àustria La Guerra dels Trenta anys i la Revolta dels Segadors van arribar a la seva fi el 1648 i el 1659, respectivament. Amb tot, el seminari va continuar tancat i la institució va caure a l’oblit. Els qui volien cursar els estudis podien seguir la tradició d’assistir a l’Estudi General continuant l’esquema de formació que hi havia hagut i, en lloc de residir al seminari, a partir d’aleshores tindrien l’allotjament en parròquies o cases de particulars.
Requisa i ús de l’edifici que va ser Seminari conciliar de la diòcesi destinat per la Diputació a servir d’Institut provincial de segon ensenyament, 1868. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB J-1601, exp.9)
El canvi de segle va comportar la instauració d’una nova dinastia, la borbònica, encapçalada per Felip V, que va ordenar clausurar el 15 de setembre de 1714 tots els centres d’educació superior de Catalunya i fondre’ls en un de nou a Cervera. Així va ser com Barcelona, Tarragona, Lleida, Girona i Vic van deixar de tenir estudis generals o universitats. En part, això era un fet col·lateral perquè el seminari de la ciutat comtal continuava tancat. Entre 1715 i 1723, l’edifici va ser ocupat pels pares caputxins. Van haver d’esperar més de deu anys encara fins que el 1735 es va inaugurar, novament, el seminari conciliar de Barcelona.
Sufragat per Felipe de Aguado y Requejo, bisbe de Barcelona de 1734 a 1737, es va restaurar l’edifici existent, es van crear càtedres per suplir l’absència de la Universitat i es van procurar diferents iniciatives per tal de millorar les rendes existents les quals havien de garantir una millor subsistència.
Les disposicions de Carles III van afectar el seminari. L’expulsió dels Jesuïtes el 1767 de tots els territoris de la monarquia espanyola, motivaria nous esdeveniments que comportarien el trasllat del seminari i la creació d’una nova institució d’assistència als desemparats.
Reial Hospici i Refugi (1775-1804)
El 26 d’agost de 1772, Bernardo O’Connor Phaly y Stakes, comandant general de l’exèrcit i de la província de Catalunya va notificar als veïns i habitants de Barcelona ciutat i de les poblacions de la seva diòcesi que, per ordre del Consell Suprem, es creava una junta per erigir un nou hospici. Tindria com a principal objectiu aplegar a tots els pidolaires de la ciutat i diòcesi.
Al llarg dels següents mesos, les mesures de les autoritats civils i militars eren retirar de la via pública tots els pidolaires als quals es considerava que enterbolien l’ordre social establert. La idea era evitar que vagabunds i ociosos ocupessin l’espai públic i, per aquest motiu, es van emprendre mesures per identificar els pobres de solemnitat els quals van ser acollits i, també, als que estaven realment impedits físicament. A més de tots aquests punts, tal com era costum a l’època, també es volia retornar als respectius llocs d’origen als pobres i vagabunds que no eren naturals de la província catalana. Passats vuit dies d’ençà que la publicació del darrer edicte, a tots els pidolaires que s’enxampessin demanant almoina a la via pública i fossin considerats aptes per al treball serien castigats a treballs forçats d’acord amb el que establien les normes vigents en aquella època.
Tot i que a les darreries de 1775 es podia donar per inaugurat la Reial Casa Hospici i Refugi, existien diferents problemes interns. S’havia ordenat des de les altes instàncies que la Casa de Misericòrdia existent a Barcelona des del segle XVI passés a ser governada per aquesta Junta que unia ambdues institucions. Les reticències de la Junta de la Casa de Misericòrdia es van deixar sentir notablement. El context era de creixent pressió social motivada per la convocatòria de quintes i, sobretot, les revoltes de 1773. Finalment, es va optar per la consolidació del projecte unitari en l’assistència a pobres i desemparats. El 1775 es referma la decisió de la unió d’ambdós centres i tres anys després la unió a tots els efectes.
Llibre d’entrades al Reial Hospici i Refugi, 1780-1803. Fons: Casa Caritat. (CAT AGDB CC-29)
Per acomplir la missió encomanada, l’organització de l’espai es va repartir majorment entre els immobles de Casa Misericòrdia, els quals acollirien a les dones i nenes i, els homes ocuparien els nous espais que disposaven des de 1771 a l’antic seminari barceloní. Aquest darrer immoble havia estat cedit pel bisbe Climent, en acord a les reials disposicions sorgides de l’expulsió de l’orde dels Jesuïtes.
L’esclat de la Revolució Francesa el 1789 va sacsejar Europa i les guerres desencadenades durant els anys següents van tenir efectes negatius en l’economia i la societat catalanes de l’època.
Els índexs de pobresa va ser tan notables que es van endegar diferents iniciatives com l’acapte per al manteniment dels pobres. A instàncies del duc de Lancàster, aleshores capità general de Catalunya, es va erigir una Junta de Caritat per administrar totes les necessitats dels pobres que corrien i vagarejaven pels carrers de Barcelona. Aquesta iniciativa es va poder portar a terme gràcies als donatius públics i privats de la societat del moment. Per tal d’atendre les necessitats de la Guerra Anglo-espanyola, l’administració de la Junta de Caritat va entregar a les autoritats el sobrant de 1799, el qual ascendia a gairebé mig milió de rals de billó, una xifra molt important a l’època. Quan el 1802 es donà per conclosa la guerra, la Junta de Caritat es dissolgué en considerar que ja no tenia lloc el motiu que l’havia fet néixer.
La Casa Provincial de Caritat (1802-1859)
A grans trets, la beneficència pública abans de l’aparició de la Casa de Caritat estava a càrrec d’institucions de caràcter públic i també per impuls d’iniciatives privades o particulars. Si centrem l’atenció en les primeres trobem algunes de les institucions seculars de la Barcelona antiga i que, poc o molt, han perdurat fins als nostres dies, encara que només sigui en la memòria col·lectiva.
L’Hospital de la Santa Creu es coneix amb aquest nom des dels primers anys del segle XV, quan es van reunir sota un mateix sostre administratiu a diferents institucions que hi havia anteriorment a la ciutat de Barcelona. Actualment, es conserva bona part de l’antic immoble que ocupava. A pesar de l’extensió de l’edifici hi havia nombroses mancances d’espai. Amb tot, existien diferents àrees d’atenció als necessitats com ara l’hospital de malalts, l’atenció als expòsits de pares no coneguts, els orats, etc. Tot i que per als leprosos, hi havia un edifici separat que rebia el nom d’Hospital de Sant Llàtzer.
Llibre de les filiacions d’homes, estòlids i nens que han entrat a la Casa de Caritat, 1803-1804 Fons: Casa de Caritat. (CAT AGDB CC-30)
La Casa de Misericòrdia es va fundar el 1583 a instàncies de l’autoritat eclesiàstica i amb la col·laboració directa de la municipalitat. En l’origen, la Casa de Misericòrdia atenia a homes i dones de diferents edats que estaven sense recursos i, també, funcionava com asil de pobres. Però, des de la creació del Reial Hospici i Refugi, les atencions de la Casa de Misericòrdia es van centrar en les dones i nenes. Una de les dependències que hi havia era la coneguda com a Casa dels Àngels, que acollia criatures òrfenes de pares coneguts. Un dels objectius de la Casa de Misericòrdia era la instrucció dels qui en formaven part, amb especial atenció a les dones i nenes. Les més aplicades eren destinades a la Casa de les Donzelles, on aprenien per ser criades o per algun dia poder sortir del centre i ser autònomes.
Portal de la Casa de Misericòrdia al carrer Elisabets, al segle XVIII, publicat en el llibre Visions barcelonines, 1983 vol. III. Biblioteca de Reserva de la Diputació de Barcelona i Centre de Documentació de l’Arxiu General (CAT AGDB M-1-229)
El Reial Hospici i Refugi portava poc més de dues dècades en marxa i funcionava en coordinació amb la Casa de Misericòrdia. L’immoble acollia els homes i les criatures necessitades. També acollien a pidolaires i vagabunds que arreplegaven arreu del territori. Procuraven que els interns aprenguessin un ofici a fi de no caure en la pobresa o que l’exercissin.
Hi havia la Casa d’orfes de Guillem Pou, fundada a la segona meitat del segle XIV. Als nens orfes se’ls ensenyava a llegir i escriure dins el mateix centre, però si mostraven inclinació per l’estudi se’ls enviava a les escoles públiques i, si ho preferien, se’ls dirigia com a aprenents en algun ofici.
Minyons i empleat de la Casa de Caritat el 1804, publicat en el llibre Visions barcelonines, 1983 vol. III. Biblioteca de Reserva de la Diputació de Barcelona i Centre de Documentació de l’Arxiu General (CAT AGDB M-1-229)
Amb tot, les atencions als necessitats es mostraven totalment insuficients. Per aquest motiu, el 27 de febrer de 1802, el capità general de Catalunya, va fer arribar al rei Carles IV la petició de creació d’un nou centre assistencial per pobres, desvalguts i exclosos. A les darreries d’aquell mateix any es feia pública l’aprovació de la petició. Tot i això, l’espai que se li atorgava per a la seva escomesa era la meitat de l’immoble del Reial Hospici i Refugi. D’aquesta manera creixien els problemes de recursos i, sobretot, d’espai. Durant uns anys, a l’antic seminari conciliar coexistien dues institucions. Les traves logístiques van ser una constant entre ambdós centres.
Copiador i índex dels oficis dirigits a la Reial Junta de Caritat, 1818-1822. Fons: Casa de Caritat. (CAT AGDB CC-VIII-773)
Dos anys després, la Reial Audiència es va pronunciar davant les constants tensions existents entre totes dues institucions. Es va resoldre que el Reial Hospici es clausurés i que tots els esforços se centressin en la nova institució de la Casa de Caritat recentment creada. Això no va significar, però, una victòria per als que regentaven la nova entitat. Es va resoldre que davant la manca d’eficàcia en l’obtenció de recursos, el govern de la Casa de Caritat es formaria pels membres de la Junta de Caritat, encarregada de l’atenció als necessitats de la Guerra Anglo-espanyola.
Plànol de la planta baixa de la Casa de Caritat, c.1800-1830 Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R.2603)
L’impuls d’aquests anys en relació amb la Casa de Caritat va ser notable. Les bones intencions d’aquests primers temps es van traslluir amb el projecte de construcció d’un gran immoble per a instal·lar-hi la institució. Es coneixen molt pocs detalls d’aquest primer projecte de Casa Provincial de Caritat, atès que no ens han arribat la totalitat del projecte ideat. La intenció era construir un immens edifici que ocupés tota l’antiga illa de la Casa de Caritat. La concepció d’aquest nou projecte va marcar, definitivament, quina seria la fisonomia de l’edifici i l’entorn. La intenció era donar cabuda a totes les persones necessitades, d’ambdós sexes i de diferents edats. Igualment, calia disposar d’espai suficient per poder oferir tots els serveis i recursos per atendre tots els interns.
L’ambiciós pla de l’edificació va topar amb nombrosos contratemps. El principal i perllongat en el temps va ser la migradesa dels recursos econòmics que es podien destinar a l’adquisició i construcció d’edificis. Igualment important, l’ocupació napoleònica de Catalunya, i especialment de la ciutat de Barcelona, que va acabar forçant el tancament temporal de la Casa de Caritat. Posteriorment, la situació no va ser pas millor. Calia adquirir les parcel·les corresponents dels propietaris per acomplir amb el pla inicial. Aquest objectiu va ser especialment complicat perquè la correlació de finques adquirides era irregular en el temps i no sempre eren contigües.
Amb cert caràcter provisional es van aixecar alguns edificis complementaris o auxiliars per atendre les necessitats creixents, que van evolucionar al llarg dels anys. Els requisits d’espai eren per instal·lar dormitoris, oficines, habitatges d’alguns treballadors, diferents classes de tallers de diferents oficis, alguna indústria, aules d’ensenyament de primeres lletres i música, atenció sanitària, entre altres.
No sorprèn aquesta progressió accidentada i lentitud d’adquisició de terrenys i construcció de l’edifici. Entre les necessitats quotidianes, les atencions extraordinàries per motius d’epidèmies (1821, 1834, 1854), guerres, revoltes i bullangues, entre altres esdeveniments convulsos. Eren motius pels quals l’economia de la Casa Caritat estava sempre a prop del col·lapse. Semblava que després de la Primera Guerra Carlina (1833-1840) la situació havia de millorar notablement, però les dinàmiques econòmiques i polítiques no fruïen de la millora manera possible, de manera que no sempre es podia acomplir amb allò que les circumstàncies requerien.
Ordenances de règim i govern de la Reial Casa de Caritat de Barcelona, 1832. Biblioteca de Reserva de la Diputació de Barcelona i Centre de Documentació de l’Arxiu General (CAT AGDB RF-4-43)
Es necessitaven molts recursos econòmics per atendre a totes les necessitats de la Casa de Caritat i, aquestes no es cobrien amb els beneficis que es poguessin obtenir de les indústries i tallers. Per aquest motiu, la Casa de Caritat es va servir de concessions públiques com ara les rifes, les curses de braus i les pompes fúnebres.
Butlleta de la rifa del 9 de setembre de 1844 en benefici de la Casa de Caritat. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R.4170)
Butlleta de rifa a benefici de la Casa de Caritat, 1875. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R.4169)
La plaça de braus del Torí, ubicada al barri de la Barceloneta, va ser la primera construïda a Barcelona i inaugurada el 1834. Des del 1827 la Casa de Caritat tenia autorització legal per celebrar vuit curses de braus amb finalitats benèfiques i va reivindicar l’emplaçament en diverses ocasions. A l’estiu de 1835, a la plaça de toros del Torí, va començar una de les bullangues de Barcelona i es va estendre per tota la ciutat. Una de les mesures de repressió posterior va ser el tancament temporal dels espectacles taurins. La plaça del Torí va ser enderrocada el 1946.
Plànol projecte d’un esborrany d’un circ o plaça de braus, 1827. Autoria: Francisco Vallès. Fons: Catàleg Monumental del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments. (CAT AGDB d000557)
Plaça de braus del Torí, 1827. Autoria: Miguel Vilardebó i Jaume Fàbregas. Fons: Catàleg Monumental del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments. (CAT AGDB d000558)
Demostració del dret que assisteix a la Casa de Caritat per a reivindicar l’edifici i el solar de la plaça de braus de Barcelona, 1878. Biblioteca de Reserva de la Diputació de Barcelona i Centre de Documentació de l’Arxiu General (CAT AGDB R-12-193)
La concessió de pompes fúnebres va ser atorgada per l’Ajuntament de Barcelona el 1836. A partir d’aleshores, els catàlegs de carruatges mortuoris i serveis adjunts de ploraneres o “angelets” acompanyant el difunt donen prova de l’abast del servei que oferien.
Nenes de la Casa de Caritat acompanyant un enterrament. Autoria: Josep Brangulí, c.1918. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R. 17788)
Cotxe fúnebre de la Casa de Caritat, c.1953. Autoria desconeguda. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R.34906)
Cotxe fúnebre blanc de la Casa de Caritat, c.1953. Autoria desconeguda. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R.34889)
Atenció, formació i serveis a la Casa de Caritat
Es pot constatar que la voluntat de servei als sectors necessitats que s’acollien a la Casa de Caritat van ser una prioritat des del primer dia. Es pot afirmar, però que les circumstàncies socials, polítiques, econòmiques i tècniques van ser forts condicionants en l’assoliment de totes les atencions preteses. A mesura que els temps avançaven, s’aprenia amb l’experiència pròpia i si les circumstàncies ho permetien la Casa de Caritat va anar perfeccionant i millorant els miraments.
Llibre de les filiacions de dones, estòlides i nenes que han entrat a la Casa de Caritat, 1863-1864. Fons: Casa de Caritat. (CAT AGDB CC-142)
Quan una persona entrava a la custòdia de la Casa de Caritat passava a tenir, automàticament, dret a unes racions de menjar, un sostre i un llit propi en què dormir. Sobre aquest darrer apunt s’ha de fer present que hi havia algunes institucions que utilitzaven la tècnica del “llit calent”. És a dir que, un mateix llit era compartit per tres persones les quals feien torns per dormir i així es mantenia la calor. Ara bé, també s’hi mantenien els paràsits com ara polls i xinxes. Per aquest motiu, a poc a poc es va anar implantant la pràctica d’un llit per persona. Això sense comptar que, en garantir el dret a una ració assegurava que la persona no hagués de mendicar, malviure o robar per menjar. D’aquesta manera es creia ajudar a mantenir l’ordre en higiene i salubritat, així com en seguretat.
La Casa de Caritat disposava d’un servei mèdic, una farmàcia i una bugaderia, entre altres. És cert que hi havia monges cuidadores que, en cas de necessitat, també feien d’infermeres, com era costum a l’època. Però, també hi havia des dels primers temps metges, cirurgians i apotecaris (farmacèutics) treballant i atenent-los. No va ser tot positiu, i es van donar alguns casos d’abusos, deixadeses i negligències per part d’alguns metges. Però la Junta de la Casa de Caritat o l’organisme competent feia les diligències oportunes i es dirigia a les autoritats competents per tal de redreçar-los.
La germana de la caritat. Autoria: Isabel Keyser. Publicat a Il·lustració Catalana, 15 d’agost de 1889, núm. 218. Biblioteca de Reserva de la Diputació de Barcelona i Centre de Documentació de l’Arxiu General. (CAT AGDB R-12-58)
Reglament del servei farmacèutic i mèdic de la Casa Provincial de Caritat, 1908. Biblioteca de Reserva de la Diputació de Barcelona i Centre de Documentació de l’Arxiu General (CAT AGDB RF-9-25)
Tot això ens porta a posar èmfasi en alguns dels serveis i atencions que oferia la Casa de Caritat. Per poder garantir determinades condicions higièniques, es va dotar d’un servei de bugaderia que assíduament netegés les robes dels interns, els llençols dels llits, entre altres. Les cuines eren un dels espais que també rebien atencions perquè eren les que garantien l’alimentació dels asilats.
Menjador de la Casa de Caritat, c.1930. Autoria desconeguda. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R.8447)
Menjador de nens acollits a la Casa de Caritat, 1953. Autoria: desconeguda. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R. 8436)
Visita del president de la Diputació de Barcelona Josep Maria de Muller i d’Abadal a la Casa de Caritat. Autoria: Manuel Creix, c.1974. Fons: Diputació de Barcelona (CAT AGDB R.4358)
El 1844 es va instal·lar un servei de farmàcia permanent a la Casa de Caritat i se’n va reglamentar el funcionament. El 1871, es van fer obres d’adequació de l’espai.
A la Casa de Caritat, hi anaven diferents tipus de persones. Hi havia gent amb recursos econòmics que li permetien l’estada atès que no tenien ningú que els pogués atendre. Aquests es feien càrrec dels costos del seu manteniment. Però, i aquí és un dels punts a ressaltar, la Casa de Caritat atenia, bàsicament a persones impossibilitades, sense diners, sense família o sense formació.
A la Casa de Caritat també hi entraven persones sordes, cegues i mudes.
Classe literària de sordmuts, c.1910-1920. Autoria: Josep Brangulí. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R.17768)
A tots els interns se’ls procurava una formació en primeres lletres, en un ofici i, fins i tot, en música. D’aquesta manera quan, aconseguien la majoria d’edat i marxaven de la institució que els acollia, podien sortir amb els coneixements que els permetrien sobreviure: llegir, escriure i un ofici amb el qual ser autònoms.
Nens a l'aula de dibuix de la Casa de Caritat. Autoria: Josep Brangulí, c.1918. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R.23874)
Al llarg dels anys les atencions que la Junta de la Casa de Caritat atorgava als sistemes educatius i a les novetats pedagògiques va ser una constant: la Casa de Caritat renovava i millorava les formes i continguts educatius sempre que fos possible.
Escuelas de la Real Casa de Caridad de Barcelona protegida por S. M.: ejercicios literarios que en 26 de diciembre de 1825 tuvieron los niños recogidos en ella siendo su primer maestro don Francisco Moreu, 1826. Biblioteca de Reserva de la Diputació de Barcelona i Centre de Documentació de l’Arxiu General (CAT AGDB RF-15-8)
Aules de nens sordmuts a la Casa de Caritat. Autoria: Josep Brangulí, c.1918 Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R.17769)
La població escolar de la Casa de Caritat d’excursió, publicat a La Casa provincial de Caridad. Sus orígenes y actuación, 1951. Biblioteca de Reserva de la Diputació de Barcelona i Centre de Documentació de l’Arxiu General (CAT AGDB FU-5-17)
La formació musical va prendre especial rellevància a la Casa de Caritat. Era tot un repte ensenyar música, és a dir el concepte del ritme, de la melodia i l’harmonia a cecs o sords. Tot i això van excel·lir els mètodes i els resultats eren tan notables que la mateixa institució avalava els alumnes. Serveix d’exemple quan a mitjan anys quaranta del segle XIX, la Casa de Caritat va sol·licitar permís perquè els músics cecs i sords poguessin anar a tocar la Patacada, la sala de ball més popular de tot Barcelona en aquell moment.
Reglament de l’Acadèmia de Música de la Casa provincial de Caritat, 1894. Biblioteca de Reserva de la Diputació de Barcelona i Centre de Documentació de l’Arxiu General (CAT AGDB RF-7-26)
Banda de música de la Casa de Caritat, c.1910-1920. Autoria desconeguda. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB 10627)
Banda de música de la Casa de Caritat. Autoria: Josep Brangulí, c.1918. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R.17795)
Classe de música per a cegues, c.1918 Autoria desconeguda. ANC. (CAT AGDB R.17780)
Actualment, es coneix com a formació professional l’ensenyament d’un ofici determinat. A fi de sostenir tots els recursos que es necessitaven per a tots els ressorts de la Casa de Caritat, es van erigir diferents indústries i tallers els quals complien una doble funció: ensenyar un ofici i oferir i vendre un producte amb el qual s’ajudaria a pagar les despeses.
Classe de costura de noies a la Casa de Caritat, c. 1910-1920. Arxiu Mas. (CAT AGDB R.16556)
Van existir diferents indústries i tallers, però no sempre van eixir amb sort les temptatives industrials.
Taller de sastreria de la Casa de Caritat. Autoria: Josep Brangulí, c.1918 Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R.17754)
A vegades, tot i les bones intencions, la demanda no era la que esperaven o directament fallaven altres elements. No obstant això, diferents industrials oferien la possibilitat d’obrir fàbrica a la Casa de Caritat, tot alabant els beneficis que en teoria reportaria. Algunes d’aquestes indústries van assolir una notable importància. Un dels casos més paradigmàtics va ser la impremta de la Casa de Caritat que si bé va començar vers els anys trenta del segle XIX no va ser fins al darrer quart d’aquest mateix segle quan començaria a prendre especial volada.
Impremta de la Casa de Caritat, c.1920. Autoria desconeguda. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R.1663)
Impremta de la Casa de Caritat, c.1920. Autoria desconeguda. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R.1664)
A partir d’aleshores i fins al 1994, la Impremta de la Casa de Caritat va imprimir diaris oficials com per exemple el Butlletí Oficial de Província, llibres d’institucions públiques com el Nomenclator de les ciutats, viles i pobles de Catalunya editat per la Mancomunitat de Catalunya el 1918 o llibres de privats com L’Arxiu de tradicions catalanes de Joan Serra i Boldú als anys 30.
Carruatge de la Impremta de l’Escola de Casa de Caritat. Autoria: desconeguda, c.1920. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R.1662)
La Casa Provincial de Caritat (1860-1900)
Plànol de planta per fer l’obrador a la Casa Caritat. Autoria: Jaume Fàbregas, 1833 Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R.3246)
A vegades s’ha dit que la Casa de Caritat va tenir una evolució peculiar. Havia nascut com una casa per passar a ser després un casalot fins a seguir la seva singladura i esdevenir un barri, en al·lusió als terrenys i edificis que eren de la seva propietat. Si més, en aquests anys centrals del segle XIX hi havia certa creença popular que la Casa de Caritat tenia els honors de poble. La Casa de Caritat no disposava de grans patis d’esbarjo i els asilats passaven bona part del dia al soterrani, però la ciutat de Barcelona podia sentir-se orgullosa d’aquesta institució assistencial. Va ser necessari esperar fins a l’any 1860 perquè el projecte de construcció de la totalitat de la Casa de Caritat rebés un veritable impuls. El revulsiu va ser la incorporació de l’arquitecte Josep Oriol Mestres a la Casa de Caritat.
Carpeta amb els papers de les cases que van ser comprades a Erasme de Janer i de Gònima per a la Casa de Caritat, c.1859. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB S-193, exp. 10)
L’estat i estil dels edificis que componien la institució no era massa homogeni. El cos principal estava situat en el xamfrà dels carrers de Valldonzella (antic carrer Natzaret) i el de Montalegre (antic carrer d’en Company). Es tractava de l’àrea on havia nascut el projecte de la Casa de Caritat, en l’antic monestir de Montalegre i el seminari conciliar. Aquest cos principal presentava les millors condicions del moment i, a més, era el que més s’ajustava al projecte inicial ideat feia més de cinquanta anys.
El setembre de 1860 Isabel II va visitar la Casa de Caritat, a l’efecte s’havien fet algunes obres de neteja i millora per tal de fer la millor impressió possible a la monarca. Una d’aquestes iniciatives va ser realitzada pel pintor Pau Maimó amb diferents treballs de pintura i daurat d’algunes parts.
La reforma de la Casa de Caritat va venir de la mà de l’arquitecte Josep Oriol Mestres qui va començar a treballar-hi arran de la visita de la reina. Tot analitzant els treballs realitzats, va concloure que es podia partir de la concepció de l’anterior projecte. Ara es disposava de tots els terrenys necessaris per assolir la totalitat dels espais necessaris. Es van tirar a terra alguns edificis i es van aturar algunes obres que no s’ajustaven a les noves línies. S’havia acabat el temps de les improvisacions que s’adaptaven a la disposició de la titularitat dels terrenys. El 1862 es va rebre el vistiplau reial del nou projecte constructiu. Però, la manca de diners i, sobretot, amb motiu de la Revolució de 1868 van forçar el retard en l’acompliment del projecte constructiu. Josep Oriol Mestres va ser substituït, a raó de les noves circumstàncies, com arquitecte de la Casa de Caritat. El Sexenni Revolucionari (1868-1874) va passar d’un govern provisional a una monarquia, per després anar cap a una efímera república i finalment acabar de nou amb una monarquia.
Planta general de l'edifici de la Casa de Caritat. Distribució interior dels pisos, sense indicació de la seva funció. Autoria: Josep Oriol Mestres Esplugas, 1861. Fons: Col·lecció de plànols AHCB (AHCB reg. 6509)
Malgrat les circumstàncies generals, es van canviar els membres de la Junta de Govern de la institució de la Casa de Caritat. En el mes de maig de 1871, Valentí Almirall va ser president d’aquesta Junta i va ocupar el càrrec fins al 1875. Al llarg d’aquests sis anys es van executar algunes obres que no sempre s’ajustaven al pla de 1862.
Notícies sobre la Casa de Caritat de Barcelona, 1872. Biblioteca de Reserva de la Diputació de Barcelona i Centre de Documentació de l’Arxiu General. (CAT AGDB RF-7-27)
Un cop retornada la monarquia borbònica el 1875, bona part del personal que havia ocupat determinats càrrecs va ser recol·locada als seus llocs de treball; entre ells, Josep Oriol Mestre, qui poc temps després va manifestar que les obres que s’havien realitzat no havien estat massa útils.
Pati Vidal, Casa de Caritat, posteriorment Pati de les Dones. Autoria: Joan Francès Estorch, 1957. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R.1682)
Pati Vidal, Casa de Caritat, posteriorment Pati de les Dones. Autoria: Joan Francès Estorch, 1957. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R.1681)
Durant el darrer terç del segle XIX, les circumstàncies havien canviat notablement. El poblament de l’àrea del Raval, on se situava la Casa de Caritat, s’havia intensificat notablement. La pressió de la indústria, el trànsit de carruatges i els vapors de les indústries afectaven les circumstàncies sanitàries i ambientals de la Casa de Caritat. S’anava mostrant com a imprescindible un canvi de situació del centre assistencial. Ubicar la institució en un espai més densificat i més proper a la natura eren alguns dels requisits que se cercaven per a l’ocasió. El 1877 es va incoar un expedient especial de motivació per fer variar la situació. Amb tot, malauradament, la situació econòmica de la institució va impossibilitar qualsevol acció.
Portada del reglament de la Casa Provincial de Caritat de Barcelona, 1885. Biblioteca de Reserva de la Diputació de Barcelona i Centre de Documentació de l’Arxiu General (CAT AGDB RF-17-15)
Es van buscar nous emplaçaments per traslladar la Casa de Caritat als afores de la ciutat, on l’aire era més pur i les zones eren més verdes. La Diputació de Barcelona va adquirir el 1897 la masia de Can Tarrida i a partir de 1907 va iniciar les obres per rehabilitar-la com a centre d’acolliment de criatures d’ambdós sexes i com a casa de colònies de fins a vuitanta a cent infants d’ambdós sexes, procedents de la Casa de Caritat.
Can Tarrida, c.1965. Autoria desconeguda. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R.4831)
La Casa Provincial de Caritat (1901-1931)
Al llarg dels següents anys, no va tenir lloc cap canvi significatiu. Les obres de construcció i adaptació s’anaven succeint segons la planificació. Fins i tot, es va modificar l’església de Santa Maria de Montalegre, tot canviant-la de posició i variant, així, l’entrada situant-la al pati Manning.
Pati Manning de la Casa de Caritat, c.1930-1940. Autoria desconeguda. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB 5073)
Detall dels esgrafiats i la majòlica de l’escala d'honor del pati Manning de la Casa de Caritat. Autoria: desconeguda, [1915-1940]. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R.1659)
El 1902 l’església ja estava a punt per poder ser oberta al públic, encara que hi hauria nous moviments en els anys següents.
Grup de congregacions marianes a la Casa de Caritat, c.1910-1920. Autoria desconeguda. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R.23875)
Processó de la Mare de Déu. Autoria: Josep Brangulí, c.1910. Fons Diputació de Barcelona (CAT AGDB R.1640)
Durant aquests anys es van fer obres de manteniment i millora dels espais de la Casa de Caritat al centre de Barcelona.
Façana de la Casa de Caritat. Autoria: desconeguda, c.1915. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R.5074)
Façana de la Casa de Caritat. Autoria: desconeguda, c.1915. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R.1655)
Així mateix, es va posar de manifest la necessitat de crear una sala de festes a la Casa de Caritat, en la qual es poguessin celebrar actes lúdics, reunions, concerts, espectacles teatrals, etc. L’arquitecte de la Diputació provincial va ser l’encarregat de portar a terme aquesta escomesa.
Visita a la Casa de Caritat dels membres de la Segona Assemblea de les Diputacions Provincials. Autoria: Josep Brangulí, 1927. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R.1716)
Res apuntava que la Casa de Caritat pogués fer un trasllat real com havia fet uns anys abans la Casa de Maternitat i Expòsits, anteriorment ubicada al carrer de Ramelleres de Barcelona, a la població de les Corts. El trasllat de la Casa de Maternitat va ser un excel·lent exemple d’adaptació d’una institució assistencial a nous espais verds i més purs. A fi d’optimitzar la gestió, el 1912 es va aprovar que els organismes d’ambdós centres s’unifiquessin en una mateixa junta de govern. Tot i que va conservar la personalitat jurídica separada, es va creure que amb aquesta unió es podria coordinar millor els esforços logístics i administratius.
Portada del llibre d’actes de les sessions celebrades per la Junta de Govern de les Cases provincials de Caritat i de Maternitat i Expòsits de Barcelona, 1919. Autoria desconeguda. Fons: Casa de Caritat. (CAT AGDB CC-V-513)
Tot i les circumstàncies polítiques i l’agitació social existent, no va haver-hi novetats substancials en aquests primers anys d’unió. En realitat, fins a cert punt, era una anticipació de la futura unió d’esforços, voluntats i recursos que va significar la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925).
Pati Puget de la Casa de Caritat. Autoria: Arxiu Mas [1910-1920] (CAT AGDB R.16562)
El 1915 la Diputació de Barcelona, en conveni amb la Fundació Albà, també va comprar l’antiga Casa o Torre dels Frares, propietat de la família Conill i Montobbio. La superfície de la finca era immillorable en termes sanitaris, ja que estava envoltada de bosc, allunyada del nucli urbà barceloní, gaudia d’un clima sec i estava resguardada del vent del nord. La Torre dels Frares era una masia del segle XVIII de tres plantes que va lluir un revestiment esgrafiat després de la restauració de l’arquitecte Josep Goday. El projecte inicial va ser albergar pacients que patien epilèpsia. Després de la remodelació de la finca, a mitjans de 1918 es va fer el trasllat de dones asilades amb aquest trastorn; però a conseqüència d’una passa de tuberculosi forta que va viure Barcelona el 1920, la Junta de Govern de la Casa de Caritat va decidir destinar un dels dos pavellons en construcció per a asilats tuberculosos d’ambdós sexes i mantenir la finca anteriorment reformada per a epilèptics.
Pavelló d’epilèptics a la Torre dels Frares, c.1920. Autoria desconeguda. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R.1029)
Plànol de la Torre dels Frares. Autoria: Josep Goday. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R.3242)
Finalitzades les obres del primer pavelló, el març de 1924 es van traslladar els asilats tuberculosos que estaven a la Casa de Caritat; els nois i els homes es van allotjar a la planta baixa, i les noies i les dones a la planta superior. Aquest mateix any també es va inaugurar el segon pavelló, un edifici per a infants i adolescents pretuberculosos d’ambdós sexes. Els dos pavellons disposaven d’instal·lacions modernes amb solàrium, departament de raigs X, laboratoris i sales d’operacions, entre altres.
Façana principal de Can Tarrida, 1934. Autoria: Josep Goday. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R.3248)
Sessió d’helioteràpia al pavelló de tuberculosos d’Horta, c.1925. Autoria: Adolf Mas. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R.1028)
Sortida a la platja dels nens de la Casa de Caritat. Autoria: desconeguda, c.1910. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R.2305)
Celebració festivitat Reis d’Orient a Casa de Caritat. Autoria: Josep Domínguez, 1929. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R.9956)
La Casa Provincial de Caritat (1931-1954)
Quan el setembre de 1923 el militar Miguel Primo de Rivera va dona un cop d’estat per aconseguir el control amb el beneplàcit regi, poc s’esperava que el 1931 tot hauria canviat radicalment amb la proclamació de la II República.
Semblava que el setembre de 1933, la Generalitat republicana volia dictaminar la fi de la unió del govern entre la Casa de Caritat i la Casa de Maternitat i Expòsits. Emperò, molt poc temps després, creava una nova unió de les dues cases, juntament amb la de Misericòrdia sota el paraigua institucional del Patronat d’Assistència Social de les Cases de Caritat, Maternitat i Expòsits i de la Protecció de Menors de Barcelona. A grans trets, els principis rectors seguien essent els mateixos. Un any després, dos nous decrets van dictaminar la unió completa a tots els efectes, inclosos els pressupostaris, de les cases de beneficència de Barcelona. Atès el canvi substancial, a partir d’aleshores, s’intitularien Patronat de l’Institut d’Assistència Social de Barcelona.
Les modificacions no es van quedar i un any després, el juny de 1935 es decretava la dissolució del Patronat i les competències passaven a la Conselleria. L’agitació es perllongà i el juny de 1936 es va reconstituir l’Institut d’Assistència Social de Barcelona, integrat per la Casa de Caritat, la Casa de Maternitat i Expòsits, la Clínica Mental de Santa Coloma de Gramenet i, Protecció a la Infància de Barcelona. La Guerra Civil Espanyola va trastocar l’evolució de les institucions i el 28 de juliol de 1936 la Generalitat es va apropiar de totes les institucions de beneficència, que ja eren de la seva titularitat amb anterioritat.
D’aquesta manera, amb els canvis orgànics, poques novetats es podien permetre en segons quines infraestructures. La Guerra Civil va acabar el 1939 i la Casa de Caritat seguia al mateix punt des de feia més de cent anys. La pressió demogràfica i la manca de recursos va obligar a prendre noves mesures, però no van ser suficients.
Sargit de roba a la Casa de Caritat, c.1940. Autoria desconeguda. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB 8446)
Processó del Corpus Christi de la Casa de Caritat de Barcelona. Autor: Joaquín María Domínguez, 1950. Fons: Diputació de Barcelona (CAT AGDB R.14152)
Més de deu anys després, en el context del règim franquista i un fort accent religiós, les circumstàncies havien tornat a canviar, encara que fos parcialment. El març de 1954 per ordre del Ministeri de Governació s’autoritzava que la Casa de Caritat passés a integrar-se a la Diputació de Barcelona. Aquest seria un autèntic punt d’inflexió. Un mes després es regularitzava tot el traspàs, es formava acta d’incorporació de la Casa de Caritat a la Diputació, s’estenien els inventaris de béns, la relació i els deutes pendents i es va remetre el document pertinent al ministeri. Per tant, el 1954 es podia donar per dissolta la Casa de Caritat com un organisme independent tal com havia estat. A partir d’aleshores va passar a ser gestionada directament per la Diputació de Barcelona. Aquesta nova tutela, i gràcies a donacions privades, es va poder efectuar, finalment el tan desitjat trasllat. L’antiga Casa de Caritat va canviar d’ubicació i a partir d’aleshores, passaria a ser les Llars Mundet, a Horta, inaugurades el 1957.
Visita a la Casa de Caritat del matrimoni Mundet. Autoria: desconeguda, c.1957. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R.8764)
Nous temps, nous usos de la Casa de Caritat (1957-2004)
Amb el trasllat dels asilats de la Casa de Caritat al nou centre de les Llars Mundet, el recinte existent al barri del Raval de Barcelona va quedar buit durant dues dècades. I és que més enllà d’algun ús puntual que se li va poder atorgar, a la pràctica, la realitat és que la infrautilització de l’immoble el deixés a l’oblit efectiu per uns anys.
Va ser necessari esperar més de deu anys perquè el 1970 es formalitzés un primer acord entre la Diputació de Barcelona i una delegació d’esports del govern. L’objectiu que es va determinar va ser la construcció d’una seu del Patronat d’Apostes Mútues Esportivo-Benèfiques a una part del sòl de la Casa de Caritat. A l’efecte es va enderrocar una part dels edificis construïts a mitjan del segle XIX del carrer Ferlandina, ja que s’havia decidit aquest emplaçament.
El 1973 es va inaugurar el nou edifici, però no va tenir una vida massa longeva perquè algun temps després estava desocupat i va acabar sent enderrocat uns vint anys després.
Vista panoràmica de la Casa de Caritat. Autoria: Trabajos Aéreos Fotogramétricos, 1954. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R.21658)
La preocupació per la destinació i usos de l’immoble de la Casa de Caritat va prendre una major rellevància en aquests mateixos anys. El 1973, es van prendre algunes mesures per començar a estudiar les possibilitats d’aprofitament per part de la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de la ciutat comtal. Amb tot, no va ser fins uns anys després, amb els nous ajuntaments democràtics que les iniciatives prendrien realment forma. El 1980, des de l’Ajuntament de Barcelona es va engegar l’estudi Del Liceu al Seminari. L’objectiu era revitalitzar l’àrea a través de la remodelació i restauració del barri del Raval. Amb la candidatura olímpica de la ciutat de Barcelona aprovada el 1984, totes les iniciatives de millora van prendre una nova dimensió. El pla de 1980 es va convertir en Pla especial de reforma interior el 1986 atorgant-li així una major importància administrativa i de pressupost.
Al mateix temps, el 1988 es va crear un consorci format per la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona i la Fundació del Museu d’Art Contemporani. En les seves primeres reunions van decidir crear un nou museu que s’hauria de situar a la plaça dels Àngels, en terrenys de l’antiga Casa de Caritat.
Conveni entre la Diputació de Barcelona i l’Institut de Cultura de Barcelona per a l’adequació del convent dels Àngels com a Biblioteca, 30 de juny de 1999. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB B-394, exp.48)
D’aquesta manera van acabar de desaparèixer els edificis que hi havia al carrer Fernandina, tot i que aquests ja havien estat mutilats amb les obres de 1971. Les obres del nou museu es van iniciar el 1990 i no es va acabar fins cinc anys després. I és que l’abast de l’edifici projectat requeria molt d’espai i esforç, i més, es va enderrocar la seu del Patronat d’Apostes que s’havia aixecat diverses dècades abans.
El 1985 es va promoure la remodelació i restauració dels edificis al voltant del pati Manning , construït a mitjan segle XVIII. Ben aviat les obres van permetre la localització d’unes restes de ceràmiques comunes. També es va trobar ceràmica catalana amb decoració en blau, fet que va motivar una intervenció arqueològica de la Generalitat de Catalunya. Les obres de restauració del pati Manning van servir com a exemple d’esplendor de l’arquitectura catalana. Es van recuperar els ornaments i els esgrafiats del seu interior tot essent, encara avui dia, un espai que rellueix tant pel seu impacte artístic com arquitectònic.
Posteriorment, en aquest indret es va ubicar el Centre d’Estudis i Recursos Culturals de la Diputació de Barcelona. El següent pas va ser l’enderroc d'una altra part: els edificis de la Casa de Caritat en la qual es va edificar la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquera de la Universitat Ramon Llull. També s’havia de modificar l’antiga sala de teatre de la Casa de Caritat, però, el 2004 es va substituir el projecte i es va transformar en la nova sala de teatre del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Amb aquestes darreres intervencions es donava per conclosa la rehabilitació de l’entorn.