Informe econòmic local de la província de Barcelona

Jordi Boixader, Marisol Lage i Daniel Vilà, Oficina Tècnica d’Estratègies per al Desenvolupament Econòmic de la Diputació de Barcelona (*)

L’any 1969, la construcció de l’Autopista del Mediterrani es pot considerar una de les primeres intervencions del desenvolupament econòmic territorial en sentit contemporani a casa nostra, encara sense implicació del món local. Les autopistes són vies d’altes prestacions per on han de circular un gran nombre de vehicles a molta velocitat. Amb aquesta metàfora, el document traça les autopistes d’activitat econòmica que han d’orientar i accelerar el desenvolupament local els propers anys. Les activitats no s’hi defineixen en el sentit estadístic convencional sinó com a agrupacions d’activitats interconnectades que permetin solucionar reptes locals transformant el model productiu i d’ocupació.

Els darrers anys, la Diputació de Barcelona ha menat una reflexió estratègica, endegat casos pilot i posat en marxa les primeres eines d’assistència d’un model de polítiques públiques proactiu. Amb els eixos d’innovació que es presenten en aquest monogràfic es proposen línies d’intervenció als municipis amb la voluntat de facilitar que les apostes dels agents locals siguin més selectives i, per tant, tinguin més capacitat de generar impacte.

​​​​​​ 2.1. Les preguntes per encarar els 50 anys

Seguint el fil cronològic, el 2022 es complien quaranta anys de la creació, a Sabadell, de la primera regidoria de foment a Catalunya. Pocs anys més tard, el 1986, veuríem el naixement de Barcelona Activa com a viver d’empreses. Una fórmula que a final de la dècada era també utilitzada al Berguedà com a peça clau de la reconversió minera.

Aquest triangle Sabadell-Barcelona-Cercs il·lustra que la consolidació de les polítiques de desenvolupament econòmic al món local és ràpida i s’avança en molts fronts: clubs de la feina, itinerari del demandant, polígons, mercats municipals, observatoris, reempresa, paisatge... És un procés d’aprenentatge continu i inacabat. Justament, enmig de la pandèmia i en els primers compassos de la postpandèmia, la Diputació de Barcelona es formula una sèrie de preguntes fonamentals per fer balanç d’aquest temps amb la vista posada a la propera dècada.

Entre les preguntes, destaquen:

1. Podem abastar tots els àmbits o ens hauríem de concentrar en aquells que més poden respondre a l’activació econòmica de pobles, ciutats i comarques?
2. Podem afrontar sols aquests desafiaments colossals, o hauríem d’ampliar aliances per tenir més possibilitats i capacitat d’impacte?
3. L’augment de les desigualtats es dona només en les persones o l’observem també en els territoris? Com interpretem els creixents desequilibris?
4. Les estructures de desenvolupament econòmic local estan preparades per afrontar els reptes que tenim al davant els propers 10 anys?
5. Quin paper ens toca davant del fet que el món local no tingui competències en l’àmbit del desenvolupament econòmic?
6. Com combinem l’autonomia municipal amb la necessitat de coordinació del desenvolupament a escala territorial i regional?
7. El potencial creat al si del món de la promoció econòmica (experiència, influència, visió, coneixements, etc.) més enllà del pressupost està sent suficientment aprofitat? Quin és el marge de catalització de la Diputació de Barcelona?
8. Per què la transversalitat continua costant tant?
9. Ens estem fent les preguntes en l’ordre correcte?
10. ...

2.2. Els accents de la reflexió estratègica de la Diputació de Barcelona

La Diputació de Barcelona és un govern local de segon nivell que, sobretot en moments difícils, no renuncia a la seva capacitat de pensament estratègic per ajudar els municipis. A risc d’un excés de simplificació sembla que la seqüència actual de les polítiques públiques del desenvolupament econòmic local passa per l’esquema següent: els territoris afronten grans reptes; aquests desafiaments solament es poden abordar a partir de l’esforç conjunt dels actors, i aquest esforç ha de ser orientat per tal que tingui impacte.

Aquest plantejament posa l’accent en quatre qüestions:

1. Repensar les polítiques de desenvolupament econòmic local, per tal que aquest estigui en millors condicions no només d’integrar la complexitat sinó de jerarquitzar les solucions. El pensament per reptes és encarat a l’acció.
2. Impulsar la col·laboració entre els agents. Els agents se situen al centre del desenvolupament econòmic local, ja que aquest és, per damunt de tot, un procés de generació de confiança i coordinació social. Metàfores com la quàdruple hèlix, els ecosistemes... aclareixen força bé perquè uns territoris tenen més èxit que els altres.
3. Enfortir l'orientació estratègica del desenvolupament econòmic local. És a dir, se cerca direccionar la transformació dels sistemes productius locals per mitjà d’unes polítiques més concentrades, en contrast amb una certa tendència a l’incrementalisme de les polítiques públiques.
4. Preparar els territoris per encarar estratègies multinivell. Fins aquí, s’ha explicat la cadència: reptes-actors-direcció, però el component geogràfic acaba marcant totes les activitats i té dues implicacions principals: d’una banda, les entitats locals actuen de receptores d’instruments financers de les administracions superiors cada cop més diversos, guanyen protagonisme en els pactes i acords de país (per la indústria, per la igualtat de gènere, etc.) i han de ser capaces de donar una lògica integrada a les oportunitats disperses.

A més, el desenvolupament econòmic local desplega estratègies, projectes i serveis que, per la seva naturalesa, tenen una escala molt diferent. Les unitats lògiques territorials varien, per exemple, de l’atracció d’inversió industrial que pren sentit a nivell regional a la dinamització comercial d’un nucli històric que a tot estirar afecta un barri sencer. Així, el moviment esperat és doble: optimitzar l’àmbit territorial en què s’actua (que depèn essencialment dels objectius i dels recursos) i crear sinergies, o almenys evitar contradiccions, amb el que es fa als diferents nivells de l’administració.

2.3. L’alineació de grans tendències en eixos estratègics

Identificar i proposar els sectors d’activitat més prometedors per als territoris és part de l’assistència de la Diputació de Barcelona als municipis de fa temps. En realitat, els sectors estratègics, la diversificació d’activitats, les especialitzacions intel·ligents... són alguns dels noms emprats per resoldre què és més important produir per satisfer les necessitats d’un territori.

El contingut econòmic i les fórmules d’intervenció es basen l’estudi de tendències en els aspectes següents[1]:

1. La història, vigència i prospectiva dels sectors a la demarcació de Barcelona i els seus territoris. S’analitza què s’ha dit dels sectors, com s’hi intervé a dia d’avui i què es proposa per al futur des de diferents plataformes de govern, empresarials, de coneixement, ciutadanes, etc.
2. Les visions, tecnologies i especialitzacions europees tenint en compte la fortalesa dels models productius d’indústria 4.0 amb nombrosos campions ocults capaços de combinar competitivitat i cohesió social.
3. Els ecosistemes d’innovació. S’analitzen els components i els serveis de suport dels casos d’èxit internacionals transferibles a la demarcació de Barcelona amb l’evidència creixent que en una economia global la innovació segueix sent un fenomen local.

Una vegada assentades les preguntes i conegudes les tendències, s’aixeca una diagnosi del que podem considerar quatre aspectes crítics de la gestió pública de la promoció econòmica i ocupació: els agents, el finançament, el grau d’assoliment dels municipis en els dels diferents factors de desenvolupament (accessibilitat, formació...) i els projectes estratègics. 

3.1. Els agents: influència i alineació

Com s’ha avançat, la prosperitat territorial és un procés d’organització de la comunitat per produir, distribuir, consumir i recuperar tot allò necessari per millorar les condicions de vida de les persones que en formen part.

Els mapes d’actors identifiquen els agents que se situen al nucli de la trajectòria de cada comarca. Els agents es defineixen com els individus o grups que tenen capacitat d’incidència en el desenvolupament territorial, amb recursos i capacitats organitzades amb una finalitat comuna, i es diferencien dels actors perquè aquests darrers es limiten a ser “damunt de l’escenari”. Ara bé, la intenció de la proposta dels eixos és augmentar la massa crítica de manera que la seva activació i connexió resulta fonamental.

Amb la identificació d’uns 125 actors per comarca es treballa amb un mapa provincial de més de 1.500. Quines són les principals troballes?

1. Els actors amb més longitud d’incidència tenen més dificultats per ser presents al nivell local. El nombre d’agents regionals que incideixen a escala local és elevat.
2. Actualment, hi ha tres-centes quaranta entitats públiques amb pressupost positiu a la demarcació de Barcelona.
3. A nivell local és senzill conèixer les grans empreses i també els petits emprenedors i iniciatives empresarials que demanen serveis als ajuntaments, estan associades, etc. Tanmateix, hi ha una capa significativa de gaseles, start up i campions ocults d’alt valor econòmic i territorial que no han estat prou al radar del DEL.
4. Els centres de recerca i les universitats tindran un paper creixent en el DEL i aquest serà cada cop més divers: iniciatives de transferència, càtedres, microacreditacions, congressos amb crida a l’empresa del territori, centres de despesa per a instruments de finançament europeus, etc.
5. Existeixen noves associacions d’emprenedors en àmbits emergents com les TIC, l’economia social, la igualtat de gènere... amb una notable energia.
6. Les escoles s’han consolidat com a espai de projectes de desenvolupament econòmic local i de molts altres àmbits.
7. El marge per incorporar museus, parcs naturals, grans equipaments, etc. és ampli.
8. Persisteix una certa dificultat per al reconeixement de les iniciatives econòmiques més informals, però que tenen un pes en moltes localitats.
9. Els projectes de desenvolupament assentats en determinats entorns físics o que tenen una clara presència en l’espai (barris, carrers, edificis, líving labs, etc.) tenen capacitat de comunicar, diferenciar i projectar els agents.

3.2. El finançament del desenvolupament econòmic local

Una llei d’hisendes locals que gairebé no s’ha tocat des del 1989 i una societat que ha canviat molt encomanant sovint als entorns locals el tractament de problemàtiques vives com l’habitatge, el mercat de treball, les qüestions de gènere a l’espai públic, etc. comprimeixen el marge pressupostari dels ajuntaments.

Les polítiques de promoció econòmica assisteixen a la paradoxa que se’ls reclama els objectius més ambiciosos (prosperitat econòmica, treball per a tothom, millora dels ingressos, recuperar espais buits, revertir el despoblament, etc.) però només representen, de mitjana, el 5 % del total del pressupost.

Al costat d’aquest desajust cal afegir que en el període estudiat entre 2015 i 2020 el volum de recursos mobilitzat és de 2.500 milions d’euros (taula 1), però la manca contínua d’horitzons financers limita l’impacte d’aquests diners. És a dir, treballant majoritàriament per anualitats es perden oportunitats importants.

Taula 1. Despesa per habitant en els diferents àmbits de les polítiques de DEL per grandària poblacional dels municipis (2015-2020)

Tram població municipis	24. Foment de l'Ocupació	41. Desenvolupament Rural	42+433+439 Indústria i Desenvolupament Empresarial	431. Comerç	432. Turisme	Total Polítiques
1-5.000	84,5	4,4	45,6	16,8	90,0	241,3
5.001-20.000	129,7	2,5	27,1	38,6	33,7	231,6
20.001-50.000	266,3	5,3	40,4	78,0	32,5	422,5
50.001-100.000	255,7	5,1	57,2	54,2	26,5	398,7
>100.000	91,6	0,3	177,5	149,6	41,2	460,2

Font: El finançament de les polítiques locals de desenvolupament econòmic a la província de Barcelona 2015-2020 (2021)[2]

3.3. El nivell d’assoliment dels factors: benchmàrquing en una realitat territorial diversa

Qualsevol reconeixement que es vulgui fer de les polítiques de desenvolupament econòmic local implica una diagnosi del territori, un cert balanç del que ha passat, un judici de valor basat en dades. En aquest camp és coneguda la dificultat per fer avaluacions d’impacte per la inexistència dels anomenats “contrafactuals” que permetin dir què hauria passat si no s’haguessin aplicat polítiques d’ocupació, d’empresa, de turisme...

Tanmateix, la comparació entre municipis aporta informació molt valuosa de les sendes de desenvolupament. En el projecte d’eixos la metodologia de diagnosi que es desplega no passa tant per dir quants aturats hi ha a una comarca, quanta accessibilitat es té als mercats de consumidors, etc. com per veure les diferències entre municipis.

L’eina batejada com a MesuraDEL comptabilitza el grau d’assoliment en setze àmbits de prosperitat (espais d’activitat, capacitat institucional, paisatge i patrimoni...) per mitjà de quaranta-vuit indicadors de fonts molt diverses. Aquest enfocament permet descobrir patrons del desenvolupament econòmic local, monitoritzar els signes vitals dels municipis i reconèixer les interaccions entre escales.

Entre els aprenentatges que s’obtenen en volem destacar tres: d’una banda, l’existència de continuïtats territorials, és a dir, d’àrees relativament homogènies que s’estenen molt més enllà dels municipis a través del litoral, grans infraestructures, muntanyes urbanitzades, etc. on es donen dinàmiques diferents pel que fa al poblament, la residencialització, la presència industrial o el pes dels serveis. És el que es mostra a la figura 1.

En segon lloc, les ciutats grans i intermèdies tenen un paper principal en l’estructuració territorial. Aquest és un resultat consistent amb la presència dels dispositius de promoció econòmica i ocupació.

Figura 1. Grau d’assoliment en la suma de factors de desenvolupament econòmic local i conglomerat de ciutats intermèdies

Font: MesuraDEL i elaboració pròpia

En tercer lloc, els assoliments més baixos es donen en els municipis que podem anomenar de perifèria residencial i, encara que no tant, als municipis rurals de muntanya.

A nivell no tan de diagnosi sinó més projectual la idea principal és que existeix un “efecte nau” que transporta tots els municipis de la província i que, a la vegada, les vies al desenvolupament són diverses, és a dir, que diferents municipis poden assolir una mateixa posició al rànquing amb factors diferents. La implicació en el disseny dels eixos és que no tots els territoris hauran de seguir el mateix model de desenvolupament i que, com es veu més endavant, hi ha una certa dependència de la trajectòria: els sistemes productius locals, la confiança, el capital social, etc. són construïts en el temps i no fàcilment copiables d’un lloc a l’altre.

3.4. Els projectes estratègics locals: àmbits i disposició territorial

La fotografia aixecada del territori econòmic provincial es completa amb el recull i revisió de les 459 iniciatives més rellevants de la promoció econòmica a cadascuna de les comarques de Barcelona de la darrera dècada. Quins són els grans àmbits d’aquestes iniciatives, vistes en el seu conjunt?

El mapa mostra un equilibri clar entre quatre grans tipologies de projectes: els d’ocupació i formació (Talent, Treball i Tecnologia, etc.); els enfocats a l’emprenedoria i l’empresa (CuEmE, simbiosi industrial...); els que cerquen la clusterització de l’activitat (salut mental, economia taronja, etc.), i els que són més físics i de caire territorial (mobilitat, parcs rurals, etc.)

Els projectes d’innovació social (economia solidària, obradors compartits...) i els processos de governança (acords per a l’ocupació i el desenvolupament local, plans estratègics, etc.) completen el conjunt.

Pel que fa al component geogràfic, els projectes són majoritàriament municipals i comarcals. Ara bé, els de caire intermunicipal també hi tenen un lloc clar i dibuixen tres morfologies diferents: els més abundants són els que impliquen una col·laboració territorial en forma d’àrea: les planes, els sistemes urbans (Vallès, Conca d’Òdena, etc.) són espais que suporten projectes ambiciosos perquè les dinàmiques territorials hi són clarament integrades.

Un altre grup són els projectes de desenvolupament lineals: aquests segueixen grans corredors d’infraestructures (B-30, C-17), franges litorals amb una problemàtica o oportunitat comuna així com els rius (Besòs, Carme, Ripoll, Tenes...) on els processos d’industrialització i urbanització encara forneixen possibilitats compartides. La tercera forma d’intermunicipalitat és la que pren forma de xarxa, és a dir, trobem entitats de territoris que tot i no ser limítrofes cooperen entre si. Habitualment, aquí, la cooperació es produeix per posar en marxa  iniciatives d’innovació (Xarxa de Municipis per l’Economia Social i Solidària, Xarxa de Territoris pel Paisatge, etc.) o és propiciada per la cerca de finançament d’administracions superiors.

A dia d’avui, hi ha un cert acord que el nus gordià del desenvolupament consisteix a passar del mosaic d’intervencions gestat durant quaranta anys a un patró més estructurat. Si hem parlat de diversitat, de limitacions del finançament, d’acceleració de tendències, etc. la qüestió és, llavors i en termes econòmics, què fer i com fer-ho.

A continuació es descriuen sis eixos que, a partir de l’anàlisi presentada, es consideren estratègics per als territoris de la província de Barcelona. El disseny es basa en agrupacions d’activitats relacionades entre si que permetin generar oportunitats de negoci, filons d’ocupació i, en el llarg termini, formar entorns d’innovació per respondre els grans reptes de futur que emplacen el món local. La idea de connectar -graons en les cadenes de valor, agents entre si, competències de les persones amb les empreses, àmbits de coneixement de diferents especialitzacions, vocacions productives del passat amb tendències de futur, etc.- és al centre de la dinamització.

Innovació verda i bioeconomia

La innovació verda inclou tota mena d’accions que contribueixen a crear productes, serveis o processos clau per a reduir el dany, l’impacte i el deteriorament del medi, alhora que optimitzen l’ús dels recursos naturals. Innovacions que actuen en el cicle de vida de productes, serveis i empreses i que, en síntesi, tenen un benefici ambiental i retorn econòmic.

Des de l’enfocament territorial, hi trobem tres grans famílies sovint relacionades entre si. La primera és la bioeconomia, el biodisseny i l’economia circular més en general, amb èmfasi als residus que gestionen els ajuntaments i la seva valorització, la simbiosi, els oficis de manteniment i reparació, la recuperació de recursos, etc.

Una segona, cada cop més important, és l’energia eficient, amb la seva diversitat de fonts i solucions, pensada en tot el seu significat com a economia productiva que passa sobretot per: les possibilitats de fabricació d’equipament, de crear noves empreses en sectors de salaris alts, d’estalviar a empreses i comunitats com han demostrat els casos capdavanters del món, d’explorar també compensacions als territoris de generació, etc.

Una tercera família són les tecnologies per a la sostenibilitat que inclouen preocupacions habituals del desenvolupament local: la rehabilitació d’edificis i la mobilitat col·laborativa i intel·ligent sobretot.

A la figura 2 s’expliquen els àmbits d’actuació de la Diputació de Barcelona per impulsar la innovació verda i la bioeconomia en les polítiques locals.

Figura 2. Àmbits d’assistència als municipis en bioeconomia per part de l’OTEDE de la Diputació de Barcelona

Font: OTEDE. Congrés BIT, 2023

En l’evolució que fan les entitats locals de promoció econòmica per acompanyar la millora del metabolisme dels territoris, l’eixamplament de les oportunitats de negoci de les empreses i la creació de llocs de treball per a les persones sembla sorgir una quarta generació de polítiques públiques de desenvolupament econòmic local.

Així, si ho pensem com a graons que es van pujant en el temps, primer apareixen les polítiques d’ocupació, les segueixen les d’empresa, més tard pren força la dimensió estratègica i, actualment, assistim a l’aparició i densificació d’empreses públiques, consorcis, mancomunitats, etc. amb una clara vocació de generar desenvolupament des de la transició ecològica: el Parc Circular Mataró-Maresme, els serveis de Grid-Granollers, la comunitat energètica de Bufalvent a Manresa, la moneda de Vilawatt a Viladecans, per esmentar-ne alguns exemples, reflecteixen l’eixamplament dels dispositius pel que fa als àmbits d’actuació, destinataris, competències necessàries del personal tècnic, metodologies d’intermediació i facilitació, etc. És el que podem denominar desenvolupament econòmic local sostenible, de transició o de regeneració.

Indústria i tecnologies emergents

La indústria és la columna vertebral de l’economia catalana i la reindustrialització ocupa un lloc central dins les preocupacions dels ajuntaments.

Des del punt de vista territorial, els sistemes productius locals han mostrat la seves capacitats per a resistir les crisis i evolucionar; les empreses industrials presents a bona part de la geografia provincial actuen de motors de dinamització de ciutats i pobles, i existeixen concentracions significatives de coneixement que, connectades amb la producció, esdevenen un gran motor d’innovació.

Cada vegada és més clar que assistim a una onada d’innovació basada en la digitalització i les tecnologies profundes. El món local, de sempre, cerca una escletxa de conciliació entre la transformació tecnològica i la creació de treball i per fer-ho mira de combinar les aptituds del territori, el potencial de futur de determinades activitats i l’alineació amb els nivells de les administracions superiors, sobretot europeu, que aporten finançament i fixen prioritats. Entre les fonts d’avantatge competitiu que reté Europa hi sobresurt justament la connexió entre els centres de coneixement, la formació orientada a la producció i el territori.

La indústria d’alta tecnologia constitueix doncs un eix estratègic de desenvolupament local. Hi podem incloure, en primer lloc, les tecnologies disruptives de naturalesa digital (la intel·ligència artificial, l’Internet de les coses, el big data, etc.) que configuren el nucli de la indústria 4.0 i que es realimenten entre elles.

En alguns casos, com la impressió 3D, compten amb un cert grau de maduració i han començat a entrar en dispositius locals de manera força distribuïda (ateneus de fabricació, labs, centres tecnològics, etc.) En altres casos la localització d’instal·lacions capdavanteres a nivell mundial (Barcelona Supercomputing Center, Institut de Ciències Fotòniques, grans hospitals, etc.) permeten d’explorar la relació amb els agents de l’entorn. I encara en altres semblen cridar inevitablement els ajuntaments com la ciberseguretat.

L’evidència internacional mostra que la innovació és un fenomen de proximitat, i existeixen referents (regions alemanyes, austríaques, Corea…) i instruments (unitats d’R+D+I, compra pública, especialitzacions intel·ligents, apalancament…) que permeten traçar un full de ruta per part de les entitats locals que essencialment implica, diuen Alcoba i Ferràs[3] (2022), mobilitzar la quàdruple hèlix amb prioritats clares i passos petits.

Si bé és cert que, en bona part, moltes actuacions han estat més pròpies de la política regional que de la local existeixen programes que poden liderar ajuntaments i consells comarcals. Per començar, (1) la identificació d’empreses gasela, start-ups amb tecnologies pròpies de caire disruptiu o campions ocults per segmentar bé els programes de suport.

I, entre les actuacions més finalistes, sobresurten (2) les immersions estratègiques, els reconeixements i premis, la dinamització de microclústers, la resolució de reptes o missions, els incentius econòmics, etc.

D’altra banda, (3) el place branding tan conegut per la promoció econòmica en el camp del turisme, el comerç, etc. segueix sent un instrument vàlid per atraure inversions. Aquestes estratègies necessiten d’un enfocament no banal si volen connectar amb les necessitats locals.

En els casos de major ambició espacial parlem de (4) projectes singulars que creen nuclis d’activitat tecnològica i productiva en un indret concret (barri, avinguda, comarca...) i al voltant d’un àmbit d’especialització.

Per acabar, és important esmentar que a les geografies capdavanteres al costat dels grans centres de recerca hi trobem (5) centres d’activació tecnològica de proximitat i arrelats al territori, que sovint inclouen centres de formació professional, difonen tecnologies avançades, tenen serveis de suport a la digitalització per a la PIME industrial, arrosseguen inversió privada, etc.

Figura 3. Visita de la Xarxa d’Observatoris de Desenvolupament Econòmic al Barcelona Supercomputing Center

Font: Arxiu XODEL

Economia social i solidària

El creixement de l’economia social i solidària i l’entrada en contacte d’aquestes pràctiques amb els serveis de desenvolupament és una de les novetats més fructíferes de la política econòmica local durant la darrera dècada. Ho ha facilitat un pòsit arrelat a indrets molt diversos i també un cert recorregut del món local a donar suport al cooperativisme, les empreses d’inserció, la gestió de béns comuns, etc. Amb la crisi del 2008 i les seves conseqüències assistim a la creació  d’un veritable camp d’acció de la promoció econòmica. Tant és així que a dia d’avui la Xarxa de Municipis per l’Economia Social i Solidària agrupa una seixantena d’entitats locals.

Definir el perímetre de què es considera economia social segueix sent una qüestió oberta fins i tot dins el propi sector. Des de la Diputació de Barcelona s’ha maldat per a treballar amb una definició integradora (donat que existeixen diferents aproximacions des dels municipis)  que es podria resumir així: són un conjunt d’organitzacions, establiments i pràctiques econòmiques que donen primacia a la satisfacció de les necessitats humanes per sobre del lucre, gestionen la seva activitat de manera democràtica i actuen amb responsabilitat cap al seu entorn social i territorial, des d’una perspectiva transformadora.

L’economia social i solidària doncs és un ric collage format de cooperatives agràries, de treball, de consumidors, etc., societats laborals, mutualitats, asseguradores ètiques, associacions i fundacions amb activitat econòmica, centres especials de treball, societats agràries de transformació, entre més. És important recalcar l’èmfasi que s’ha fet des de les polítiques públiques per sumar-hi les iniciatives que provenien més del desenvolupament comunitari: bancs del temps, bancs de terres, horts urbans, monedes locals, grups de consum agroecològic o xarxes d’intercanvi.

L’enfocament dels eixos en relació amb l’economia social i solidària ha significat treballar amb dues grans prioritats: l’una, fomentar el seu coneixement propiciant la presa de decisions basada en l’evidència. I la segona, estructurar una caixa d’eines de política pública per sistematitzar la intervenció local i evitar la dispersió d’objectius i impactes. Vegem-ho breument a continuació.

1. La XODEL ha estat una plataforma pionera en el coneixement de l’economia social i solidària a nivell local a Catalunya. El creixement del sector significa l’aparició d’estudis i anàlisis valuoses que, tanmateix, segueixen presentant interrogants quant a la seva comparabilitat.

Així, la Càtedra d’Innovació, Emprenedoria i Economia Social de la UAB, els consells comarcals del Vallès, els ajuntaments de Mollet del Vallès i Sant Cugat del Vallès i la Diputació de Barcelona despleguen una iniciativa de col·laboració que, en primer lloc, reconeix per mitjà de premis els millors projectes de transformació social vallesans i catalans. Un dels principals resultats obtinguts és una identitat més compartida entre les iniciatives de caire més sociocomunitari i les de més base tecnològica. En segon lloc, en aquest espai s’hi endega l’Anuari de la Innovació, Emprenedoria i Economia Social, que pren el pols del sector. I, en tercer lloc, s’hi construeix l’anomenat Visor CREIS que estructura més de 24.000 registres de dades cada any comparables per a tots els municipis de Catalunya, sistemes urbans, àmbits del planejament territorial, etc. Aquesta comunitat de pràctica destaca per la transferència entre la universitat, els governs locals i el sector social.

2. La taula 2 sintetitza la caixa d’eines de l’economia social i solidària que respon a necessitats concretes de les persones i empreses als territoris, estableix set grans objectius de gestió i identifica les pràctiques principals per afrontar-los.

Taula 2. Les pràctiques de l’ESS en grans propòsits del DEL

Problema	Objectiu	Pràctiques de l’ESS
Atur, salaris baixos, tancaments d’empreses...	Mantenir i crear llocs de treball	Associacions, cooperatives d’autònoms, cooperatives de treball, reempresa cooperativa, etc.
Dificultats d’accés al crèdit, manca d’eines col·lectives per llançar projectes...	Finançar projectes socials	Entitats de finances ètiques, assegurances ètiques, microfinançament...
Desconeixement dels valors del desenvolupament local	Millorar l’”oferta territorial”	Mapes de l’ESS, fires, informes socials, marques, projectes emblemàtics
Fugues de despesa, desavantatges de la petita economia	Estimular la demanda	Compra pública, monedes locals, plataformes digitals de comercialització, campanyes
Dificultats econòmiques de persones i entitats.	Estalviar despesa de llars, comunitats i ajuntaments	Bancs del temps, biblioteques d’eines i de coses, fires d’intercanvi...
Espais buits, pressions immobiliàries, burocratització dels equipaments...	Crear béns comuns al territori	Recuperació d’espais buits, gestió comunitària d’equipaments, compra de sòl...

Font: elaboració pròpia a partir de Jordi Garcia Jané (2022)[4]

Els rols dels ajuntaments per incidir-hi són variats i sovint depenen del grau de maduresa del propi sector al territori en qüestió: inclouen els més tradicionals com sensibilitzar, connectar i promoure; altres de molt horitzontals com poden ser generar condicions i donar exemple; o els més avançats de proveir-se, regular, etc. Tots ells han estat estimulats amb l’assistència de la Diputació de Barcelona, amb aportació econòmica anual d’uns 250.000 euros.

Paisatges productius

El valor productiu del paisatge és la capacitat que té de proporcionar beneficis econòmics, convertint els seus elements en recursos.

La província de Barcelona compta amb paisatges molt diferents, i la consideració del paisatge com a factor de desenvolupament econòmic local ha donat lloc a múltiples iniciatives que no han gaudit mai d’una mirada conjunta: la recuperació econòmica i social del barri fabril del Rec a Igualada, l’ecomuseu del Moianès, els Territoris serens, el clúster de cinema del Garraf, el festival NYS Polígons i Arts a Castellbisbal, les anelles verdes, la recuperació de la Unió de Cooperadors de Gavà, etc.

Aquest repàs ràpid al que s’ha esdevingut els darrers anys es pot destil·lar amb cinc idees bàsiques. La primera és que el paisatge és un element de valor a molts sectors, productes i empreses diferents: el comerç especialitzat, el turisme i economia del visitant, la regeneració urbana, els productes locals (majoritàriament alimentaris però també de la manufactura), les activitats creatives, el patrimoni, l’educació ambiental, l’aigua, l’agroecologia, l’esport, activitats de salut a l’aire lliure, el lleure, etc.

La segona és que sovint els agents locals tenen en el paisatge un punt de trobada que proveeix context i, així, acompanya el desenvolupament.

Relacionat amb l’anterior, el paisatge és un instrument principal per retenir talent al territori, i reatraure aquell que ha marxat. Un camp, el del talent, especialment competit a totes les escales.

La quarta és que l’activació econòmica del paisatge genera múltiples beneficis als municipis: qualitat urbana, llocs de passeig, espais de desconnexió, etc. cada vegada més valorats per la societat.

La cinquena idea, i que en realitat explica en gran part l’aposta de la Diputació de Barcelona, és que el paisatge és un dels factors de desenvolupament on la capacitat d’incidència dels ajuntaments i comunitats locals és més elevada, via planejament urbanístic, esdeveniments culturals, escoles, etc.

Asseverats d’aquesta importància transversal s’assumeix el repte de fer emergir els paisatges productius arreu de la província. En aquest sentit, s’han i) identificat experiències de referència arreu del món, ii) s’han parametritzat els valors de les quaranta-tres unitats de paisatge i s’ha estudiat el potencials d’activació econòmica de cadascuna, iii) s’incuben actuacions de les entitats locals oferint assistència tècnica i econòmica i iv) es realitzen laboratoris per definir criteris per elaborar projectes innovadors.

Territoris creatius

Els eixos d’innovació inclouen dos sectors més que es repassen sumàriament per motius d’extensió. Segons Allen J. Scott[5] l’economia creativa s'emmarca dins d'un nou paradigma cognitiu cultural en què la tecnologia, la intensitat científica i tècnica del treball, el component simbòlic de la producció i la "estètica de les mercaderies", entre d'altres, venen a donar forma a un nou marc relacional entre agents.

Habitualment, entre els arguments per impulsar aquest tipus d’activitats hi ha hagut els de caire urbanístic i cultural: la voluntat d’incidir en l’organització social de la comunitat, de regenerar barris, de donar visibilitat a una ciutat o territori, etc. Ara bé, des del punt de vista del desenvolupament local s’hi ha d’afegir l’argument de l’ocupació. Les indústries creatives són una font de llocs de treball que creix per damunt d’altres sectors amb una elevada presència de l’emprenedoria i l’auto-ocupació. L’orgull per les habilitats i la voluntat de produir una “bona feina” així com la rellevància de la reputació són, per a Montserrat Pareja[6], valors explicatius de la relació singular que tenen els treballadors creatius amb la seva feina.

A més, des del punt de vista de l’equilibri territorial el coneixement creatiu es troba relativament distribuït pels municipis, sobretot en comparació amb el de caire tecnològic que segueix més les grans inversions públiques i privades.

Salut i vida digna

En la reflexió sectorial de la Diputació de Barcelona es conclou que l’ampli grup d’activitats que podem englobar en l’eix de la salut i la vida digna tenen tres característiques d’alt potencial: són activitats amb un elevadíssim marge d’innovació, ja sigui tecnològica o social; en sentit horitzontal té una demanda molt àmplia perquè totes les persones considerem que la salut és essencial, i en vertical estem disposats a gastar-hi diners per damunt de la majoria de serveis i productes.

Es tracta d’un camí d’innovació que implica ancorar les infraestructures i equipaments a l’economia local (residències de gent gran, hospitals, líving labs, etc.), dignificar les cures i fomentar els hàbits i menjar saludable de tal manera que, tot sumat, generi una nova capa econòmica del desenvolupament local, que té com a primers punts de suport una gran presència de pressupost públic i la capil·laritat de les iniciatives sociocomunitàries.

Figura 4. Matriu facilitat d’interlocució/impacte dels eixos d’innovació[7]

Els sis grups d’activitats presentats tenen un grau de proximitat amb la promoció econòmica local molt diferent. El tipus d’empresa (internacionalitzada, petita...), el procés productiu (alta tecnologia, cadena convencional), l’arrelament al territori (seu social, sector...), l’oferta de treball (qualificació, competències...) i l’especialització de les institucions (agències regionals d’innovació, universitats, etc.) situen els ajuntaments amb diferents capacitats d’interlocució. Malgrat aquest posicionament dispar sembla que enfocar-se als ecosistemes locals d’innovació és l’opció amb més recorregut, tal com s’explica en el proper apartat.

Font: elaboració pròpia

5.1. ​​​​​​Esquema conceptual d’un ecosistema d’innovació

Els ecosistemes són els entorns on es produeix la innovació. La seva característica principal és que “el tot és més que la suma de les parts”. Però com s’organitzen i on s’intervé des d’una administració local?

Al cor de l’ecosistema, s’hi situen els actors: organitzacions, entitats i persones que innoven, o capaciten per fer-ho, a través de les seves activitats, coneixements i interaccions. L’anomenada quàdruple hèlix connecta quatre grans famílies d’agents: les empreses, els governs, la recerca i la societat civil.

Tal com mostra la figura 5, els agents[8]> mobilitzen recursos: són els diners, les infraestructures, la informació, el capital humà, etc. L’activació d’aquests recursos i la forma com es combinen entre ells explica per què uns territoris tenen més èxit que els altres.

En general, en el camp del DEL, els recursos venen molt condicionats pels instruments. Això s’explica sobretot per la manca de competències i la dependència del finançament extern. La bateria d’instruments és molt àmplia i s’eixampla contínuament. Per tant, del que es tracta és que hi hagi una estratègia que actuï com a guia: d’una banda, per avançar cap a l’horitzó fixat i, de l’altra, per generar relacions creuades a tots nivells.

Evidentment, hi ha uns contextos que són més facilitadors que altres. El medi territorial (accessibilitat, història prèvia, atractivitat, narrativa territorial, etc.) sempre condiciona la trajectòria. D’altra banda, les investigacions que demostren la importància d’un context institucional favorable per a l’economia es consoliden, això és, una visió 2030 compartida, un marc regulador adequat, la fiscalitat, unes polítiques públiques de caràcter col·laboratiu, etc.

Figura 5. Mapa conceptual dels ecosistemes d’innovació locals 

Font: elaboració pròpia

A continuació se sintetitzen els aspectes més destacats de recursos i instruments.

5.2. Els recursos

Informació

La informació, ja sigui tàcita o codificada, és la matèria prima del coneixement i, per tant, de la innovació. Les estratègies econòmiques locals guanyen eficàcia i impacte a mesura que incorporen informació externa al territori sobre l’evolució dels mercats, tendències prospectives en tecnologia, referents internacionals... i interna pel que fa a les estratègies d’una ciutat, comarca o regió als darrers temps, els plans dels agents que intervenen en un determinat camp, la demografia, etc.

La IA que està revolucionant el món combina algoritmes, capacitat de computació i grans volums de dades, i resulta evident que si els ajuntaments han de liderar la transformació digital i la transició ecològica han de desenvolupar noves capacitats en aquest camp: producció de dades pròpies, coneixement de necessitats, avaluacions de l’entorn local a partir del comportament dels usuaris, etc.

Infraestructures

Les infraestructures s’han considerat durant molt temps una precondició per al desenvolupament territorial. Tanmateix, la sobredimensió dels equipaments públics en el cicle que es va cloure abruptament el 2008 va conduir a una revisió general del model. A dia d’avui, ens trobem en una doble tenalla: ens apropem de nou a una etapa de restriccions pressupostàries a les administracions locals i, a més, és necessari impulsar unes noves bases de prosperitat[9].

En aquest punt, la reflexió estratègica dels eixos implica repensar i aprofitar les infraestructures com a palanca, per exemple impulsant la mineria d’abocadors; fent de la regeneració urbana una oportunitat per augmentar la productivitat a la construcció i la relocalització industrial; convertint els espais buits dels eixos comercials en espais d’irradiació de l’economia social; tractant el paisatge com una veritable infraestructura econòmica que sustenta una gran diversitat d’activitats; o convertint els hospitals comarcals en espais de condensació de l’economia de la salut a la manera de les institucions ancorades dels EUA.

Formació i talent

Probablement, en el llarg termini, la formació i el talent de la població és el factor més decisiu de la senda de desenvolupament, encara més a Catalunya si atenem als baixos nivells d’instrucció d’una part de la població, la baixa productivitat i les dificultats de la indústria a l’hora de trobar la mà d’obra adequada.

En aquest sentit, el món local necessita treballar amb vocacions productives perquè el teixit empresarial, professional, les universitats i centres de recerca, els centres de formació professional, les escoles i instituts, les entitats del lleure educatiu, les expectatives de la societat, etc. estiguin més connectats. Des del punt de vista econòmic, l’objectiu de millorar el capital humà de pobles i ciutats és àmpliament assumit, i des del punt de vista dels ajuntaments cal no perdre de vista que està estretament relacionat amb un altre tipus de capital, el social, que és una font molt important de benestar i cohesió.

Figura 6. Especialització absoluta dels estudis de formació professional a les comarques catalanes[10]

Font: elaboració pròpia a partir d’Estadística de l’ensenyament (2020-2021)

5.3. Els instruments

Dispositius de gestió estratègica especialitzats

A ulls dels propis protagonistes (les entitats locals) un dels principals dèficits que té el DEL és la manca d’estructures de caràcter permanent i, encara més, d’aquelles que són especialitzades en un àmbit de coneixement, de gestió, sectorial, etc. És segur que els eixos estratègics que s’han explicat necessiten de tècnics i oficines qualificades.

Quant als camps de treball, el nucli de la gestió local cal ressituar la seqüència observació-coneixement-comunicació-estratègia, i combinar el caràcter facilitador, connector i motivador de les promocions econòmiques amb l’activació i alineació al si dels ajuntaments dels principals instruments de gestió pròpia: planejament urbanístic, ordenances fiscals, pressupost, compra pública, etc.

A la vegada, aquests dispositius estratègics serien les antenes territorials dins el sistema regional.

Serveis d’assessorament

Encarrilar i concretar les orientacions sectorials tant al territori com als serveis de promoció econòmica i el propi teixit empresarial requereix de serveis d’assessorament específics d’alt valor afegit. Aporten coneixement de tecnologies, avaluació, suport a la presa de decisions, mentoratge, perspectives d’innovació, una agenda de contactes... i treballen amb criteris de personalització.

Projectes tractors

El projecte estratègic és una eina preferent de la promoció econòmica local quan cerca transformar la realitat i estructurar el paper dels agents. Formalment, és un conjunt articulat de decisions i accions gestionades sota una mateixa lògica, que obeeix a  un problema i produeix un impacte gran dirigit a objectius possibles i concrets. Sobre aquesta definició, el projecte tractor pot centrar-se en reptes socials, en la línia de les missions. Més que en concertar consisteix en dissenyar una agenda compartida que sincronitza els actors oferint escenaris win-win.

Plans directors

Els plans directors són plans econòmics de caràcter sectorial amb un horitzó a mig termini (entre 2 i 7 anys, com a referència). Així, trobem plans directors d’indústria, d’economia digital, d’economia de la salut, d’innovació, d’economia creativa, etc. És una eina d’ús freqüent als municipis complementària als plans estratègics territorials (que tenen un plantejament més integral i de llarg termini).

Missions d’innovació

Les missions són una eina de la política de recerca i innovació industrial que funciona des de fa dècades però que fins fa poc no ha estat sistematitzada i portada a la política de desenvolupament regional i local. Les missions cerquen orientar la innovació a problemes o reptes concrets de la societat: aire net, accés a tecnologies digitals que millorin els serveis públics, netejar el plàstic dels oceans... Les missions es caracteritzen segons Mariana Mazzucato[11], a l’hora d’escollir-les, per: ser audaces i tenir valor social; tenir objectius concrets per saber quan són assolides; impliquen investigació, innovació i preparació tecnològica en un termini determinat; fomenten les col·laboracions entre sectors, participants, disciplines, etc., i permeten múltiples solucions diferents des de la base. Per comptes de fixar-se en els “campions” habituals invita a entrar-hi a tothom qui vulgui assumir el repte.

La seva relativa profusió a escala dels territoris i a casa nostra aquests darrers temps implica també l’aparició d’unes primeres limitacions: la manca de massa crítica seria la més clara, una altra és la desconnexió dels efectes de districte[12], s’observa que persisteix la dificultat de seleccionar poques missions, etc.

Compra pública estratègica

Figura 7. Potencial de compra pública als ajuntamentsFont: Mapa del desenvolupament econòmic local (2018)

El sector públic local incorpora a la contractació mesures de caràcter social, ambiental, de foment de les PIME o d’innovació. Donat que la contractació pública representa al voltant del 30% de la despesa pública a casa nostra i el 14% del PIB de la UE és, potencialment, una de les eines de més impacte que disposa l’administració.

La CPE està a mans de totes les entitats locals, individualment o agrupada. Ara bé, l’experiència en compra pública d’innovació a nivell local és encara escassa i, a més, necessita coordinar diferents municipis. Pel que fa a la responsable i verda sí que s’han començat a fer passos significatius. Algunes vies d’actuació són la compra agregada, les agències de compra pública, etc.

Per acabar, és evident que els serveis locals de desenvolupament econòmic local (CLSE, SLO, observatoris, oficines de planificació estratègica, oficines de comerç, serveis de turisme, centres d’innovació locals... amb tota la seva diversitat i combinacions) esdevenen el punt de partida i suport per a la vertebració dels ecosistemes d’innovació territorials.

5.4. Priorització: del menú de sis eixos a la selecció d’una o dues opcions

L’amplitud dels eixos d’innovació, donat que han de ser aplicables a tots els municipis i sistemes productius de la demarcació, fa necessari incorporar una sèrie de criteris que serveixin per seleccionar i ordenar les activitats econòmiques prioritàries.

D’entrada convé especificar que la innovació engloba, en aquest plantejament, tres fenòmens de naturalesa diferent que es recullen sota un mateix nom:

• La innovació econòmica que es produeix essencialment al teixit productiu i social amb els serveis de recerca i les polítiques de suport adequades.

• La innovació en les polítiques públiques que significa introduir nous models, factors, metodologies... de desenvolupament local.

• I finalment també es pot parlar d’innovació en un territori determinat quan fórmules que ja estan funcionant en algun indret (productes, processos, organització, branding...) són “importades” a una àrea geogràfica en què són noves.

A partir d’aquesta amplitud, s’ofereix una seqüència de decisió que ha de servir per passar del menú de sis eixos a un o dos que han de guiar l’acció.

1. Trajectòria ascendent a llarg termini. Les activitats tenen una història prèvia al territori i per la seva importància estan en condicions de formar una vocació productiva compartida per les empreses, les persones i les institucions.
2. Multiescalaritat territorial. L’esquema proposat té en compte la diversitat de sistemes econòmics de la demarcació i proposa que petits ecosistemes locals es puguin connectar entre si formant raïms de major rang d’escala territorial.
3. Concentració d’esforços. La centralitat econòmica, la massa crítica i un nombre limitat d’”apostes” augmenta l’impacte de les intervencions i evita la dispersió.
4. Perspectiva relacional. La definició dels eixos busca una lògica sistèmica a partir de connectar activitats econòmiques, febleses amb oportunitats, àrees de coneixement, el que fan les empreses gasela, etc.
5. Innovació. La innovació en el sentit més ampli (econòmica, tecnològica, social, territorial, etc.), a vegades incremental i a vegades disruptiva, s’assumeix com el principal motor de canvi dels territoris.

L’aposta, d’acord amb els aprenentatges de gestió d’estratègies i serveis del DEL, ha de combinar la mirada a llarg termini amb uns primers resultats que puguin ser ràpids i, sobretot, orientar-se a l’estabilitat de dispositius per fer-los capaços de mobilitzar de manera efectiva les quatre hèlix de la innovació.

5.5. Les caixes d’eines i prototips de gestió

Per facilitar la priorització i desplegament d’aquests eixos, l’Oficina Tècnica d’Estratègies de Desenvolupament Econòmic de la Diputació de Barcelona proveeix a les entitats locals guies temàtiques, finançament als projectes territorials innovadors, activitats de transferència amb les universitats, formació, xarxes tècniques de treball, bones pràctiques, etc.

Ara bé, el desplegament dels eixos cap a fora, és a dir, dels ajuntaments a empreses, cooperatives, persones, comunitats, etc. demana avançar en algunes transformacions internes a dins de les entitats locals. Així, s’avança en el prototipatge de serveis i productes.

Els prototips sistematitzen diferents paràmetres: els actius del territori amb el valor públic i econòmic perseguit; la identitat dels dispositius amb els seus objectius i funcions; i, finalment, les necessitats econòmiques, tecnològiques i de nous perfils professionals. A la figura 8 es plasmen diferents impactes dels prototips d’innovació verda en funció del territori de desplegament.

Figura 8. Impactes dels prototips d’innovació verda en funció del territori de desplegamentFont: La innovació verda com a eix de dinamització territorial (2022)

A tall de conclusió es vol remarcar quins són els impactes esperats dels eixos d’innovació i si efectivament aquests últims anys s’estan donant passes en la direcció estratègica adequada. En aquest sentit, al costat de descriure breument l’escenari de futur s’esmenten alguns projectes salmó[13] a títol il·lustratiu i s’assenyalen les principals caixes de ressonància alineades amb l’enfocament proposat.

En l’eix d’innovació verda i bioeconomia s’avança una quarta generació de polítiques de desenvolupament econòmic local que implica, necessàriament, la corresponent transformació dels dispositius de promoció econòmica. Entre els projectes demostratius hi figuren Ramats Montseny de recuperació de la llana al Pla de la Calma o Osona Biocircular. Entre els espais d’irradiació i transferència que s’impulsen des de la Diputació de Barcelona hi sobresurt el pilar local del Congrés de Bioeconomia, Innovació i Tecnologia.

Pel que fa al segon eix, d’indústria i tecnologies emergents, l’horitzó és la formació d’ecosistemes d’innovació distribuïts pel país i un món local que treballi, amb eines velles i noves, per empènyer les empreses manufactureres dels territoris. Existeixen projectes escalables com l’Eix de la B-30 o el Pla de la innovació de Terrassa així com una caixa de ressonància consolidada per mitjà d’una jornada anual, un club de lectura, una línia de publicacions d’opinió, etc. que és la iniciativa IND+I (d’innovació i indústria) assentada a Viladecans que compta amb el suport de la Diputació de Barcelona des de les seves primeres passes.

L’economia social i solidària és un eix cridat, com a mínim, a proporcionar resiliència socioeconòmica en el context de crisis múltiples i ser una font d’inspiració per avançar cap a una economia més responsable. Manlleu o Santa Margarida i els Monjos són exemples on la innovació social té un protagonisme molt clar als serveis dels ajuntaments. La Xarxa de Municipis per l’Economia Social i Solidària agrupa, a dia d’avui, moltes entitats locals que compten amb l’assistència activa de la Diputació de Barcelona.

El quart eix, de paisatges productius, cerca activar els valors dels llocs per retenir talent, projectar els productes locals i generar noves identitats econòmiques vinculades al territori que vagin més enllà de la renda del sòl. Geografies físiques i humanes tan aparentment allunyades com el Berguedà o Mataró ja treballen en aquesta direcció tota vegada que els Laboratoris de paisatge i desenvolupament econòmic local serveixen d’espais de reflexió, de generació d’idees, de construcció d’eines projectuals i de caixes de ressonància.

Utilitzar el coneixement creatiu per augmentar la productivitat en el mig termini és un horitzó vàlid per a molts territoris, incloent-hi els municipis més petits. En l’eix de territoris creatius hi trobem iniciatives salmó a Sant Feliu de Llobregat o a Vilanova i la Geltrú. Precisament, les jornades d’economia del Garraf assoleixen, cada any, una àmplia repercussió.

El darrer eix, de salut i vida digna, permet formular un horitzó molt concret: connectar necessitats socials i oportunitats empresarials, d’ocupació, etc. per generar una “nova capa” econòmica de desenvolupament local. Tanmateix, els passos en aquesta direcció encara són modestos. Sant Boi de Llobregat en matèria de salut mental o bé el Lluçanès en les cures són experiències d’èxit.

En definitiva, l’enfocament dels eixos implica un canvi de la metodologia d’intervenció de la Diputació de Barcelona en la mesura que proposa una sèrie d’activitats prioritàries i hi vincula tant assistència econòmica com tècnica, en aquesta última posant l’accent en els intangibles com el coneixement, la transferència, la intel·ligència de dades, la capacitació, etc.

En la part més visible, la dels continguts, s’obren nous camps d’acció local (salut, paisatge, tecnologies emergents per a la indústria, etc.) o bé es provoca un salt en els existents (economia solidària, innovació verda...).

I, finalment, pel que fa a la qüestió del reequilibri territorial, que és tant com dir en la implantació de la manera de fer dels eixos als municipis de la província, s’integra la diversitat. Efectivament, no es tracta només que el disseny dels eixos no deixi cap municipi enrere sinó d’explorar les necessitats i potencials dels diferents territoris econòmics de la província (ciutats intermèdies, micropobles, municipis residencials, àrees industrials, pols de coneixement, franja costanera...) per enfortir la política econòmica local de la propera dècada.

(*) Els autors volem reconèixer expressament les idees de la Trinidad Molina als continguts de l'article, i les aportacions de l'Eugènia Mestres, la Kontxi Odriozola, la Sílvia Galilea, la Marta Calvet, el David Sànchez, el Ramon Arbós i el Pep Canals a la formulació dels eixos d’innovació. Així mateix, també agraïm les visions sectorials de la Montserrat Pareja, el Francesc Muñoz, l'Eduard Jiménez, el Xavier Ferràs, l'Oriol Alcoba, el Jordi Garcia Jané, la Marta Albertí, l'Antoni Molina, l'Àstrid Mondéjar i el Jordi Pietx.